El 10 de març, amb la solemnitat de les grans ocasions, el rei del Marroc pronunciava un discurs, televisat, en què prometia uns canvis constitucionals significatius. Era una seva manera de respondre a les veus de protesta i als moviments de dissidència que, al Marroc i altres indrets del nord d'Àfrica, han anat en augment aquests darrers mesos. El discurs del rei estava ple de paraules que sonaven a democratització d'un règim molt deficient en aquest aspecte. Hi havien en aquestes paraules afirmacions com que el poder polític seria més plural i repartit i que la llengua amaziga adquiriria una categoria de nivell estatal. Tanmateix no contenien cap al·lusió directa a l'etern problema del Sàhara Occidental. Algunes de les frases pronunciades pel rei portaven a suposar que el màxim a què ell està disposat, en relació amb aquesta assignatura pendent, era seguir la línia que tantes vegades ell mateix ha marcat i remarcat: portar a terme una descentralització de tipus regional, da baixa volada, que tanqui, definitivament, en el territori sahrauí, les portes a qualsevol pretensió independentista. Per més que l'actitud del monarca continuï estant en palesa contradicció amb el que repeteix, des de fa tants anys, l'ONU i altres Institucions internacionals: que cal facilitar l'exercici del dret a l'autodeterminació del poble saharià, un dels drets fonamentals que expressa i garanteix una democràcia digna d'aquest nom.

Com era d'esperar, els dirigents del poble sahrauí han reaccionat dient que, en definitiva, el monarca promet canviar moltes coses per tal que res no canviï. Però potser aquesta vegada la maniobra pot acabar malament, per al rei i els seus fidels. Perquè el terreny en què han caigut les paraules del discurs de Mohamed VI ja no és el que era, una mena de desert on res amb vida pot acabar fàcilment ofegat. Ara el terreny està profundament remogut, arreu s'hi sent el ressò de les revoltes que sacsegen àmplies zones del continent africà. Una nova vida i una nova vitalitat han aparegut dintre de l'Estat marroquí que, com deia Mohamed Abdelaziz, president de l'autodenominada República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD) pocs dies abans del discurs del rei, anuncien uns "canvis" que posen de manifest la "inevitable victòria de la voluntat dels pobles en la llibertat i l'emancipació". La cadena de fets, protagonitzats per joves delerosos de llibertat, que reorienten de manera insospitada i en poques setmanes, la història del nord d'Àfrica, són, aquests sí, els veritables símptomes de canvis reals.

Quin paper haurien de jugar les nacions sense estat en aquesta moguda? No els és una oportunitat excepcional per a fer sentir les seves principals reivindicacions, totes elles de caràcter democràtic? Precisament el cèlebre professor nord-americà Noam Chomsky recordava, al canal de televisió Democracy Now, que les massives protestes actuals del nord d'Àfrica començaren, d'alguna manera, el novembre passat en el campament improvisat de Gdeim Izik, a les afores de la capital del Sàhara Occidental, Al-Aaiun. A aquell indret milers de persones es concentraren per a reclamar els drets polítics, econòmics i socials del poble sahrauí. Les seves reivindicacions, sempre realitzades pacíficament, foren reprimides fins a l'extrem, però aconseguiren encendre una nova guspira d'esperança, convertida després en un incendi que s'ha estès de forma, de moment, il·limitada, en el temps i en l'espai.

Són ja molts els analistes o observadors que interpreten el que està passant en aquesta àrea del món com un inici de grans moviments que ja no poden acabar amb una simple evolució sinó que tenen molt de revolució. Ho escrivia Salah Hannoun, advocat amazic de Cabília: "El vent de la revolta actual pot ser revolucionari si engega un procés de ruptura total amb les dictadures i aboca en la instauració d'Estats de dret" (Le Peuple Breton, març 2011, pàg. 25).

(En propers articles analitzaré els moviments de les nacions sense estat que apareixen ara en aquesta part del món).