Com ja havia succeït altres vegades, les eleccions cantonals del 2011 (20 i 27 de març) a la República Francesa han donat l'ocasió als diferents pobles d'aquest estat d'expressar-se públicament, a través dels propis partits (de caire regional o nacional) o mitjançant escrits reivindicatius. Són eleccions que, tot i referir-se a l'organització territorial de segon nivell (al Consell General, una mena de Diputació Provincial), són les més properes a la gent, després de les eleccions municipals. D'aquí l'interès dels partits de les nacions sense estat per a tenir-hi algun representant directe.

Un bon nombre d'alsacians, per exemple, han pogut expressar-se en aquesta línia. Han estat acompanyats, entre altres, per un llibre breu (Main basse sur notre histoire) escrit ara, molt oportunament, per l'alsacià F. Waag. L'autor hi ve a dir que, per a poder orientar bé el vot, cal conèixer prèviament la història. Una història que, en el cas d'Alsàcia especialment, ha estat força silenciada o, quan no, molt manipulada pels llibres que s'estudien a les escoles. L'autor explica com Alsàcia, a cavall entre els estats francès i alemany i avui sota l'administració francesa, té una història confiscada pels que ell anomena els "nacionals-republicans", fet que impossibilita els alsacians a tenir un accés a pàgines importants del seu passat col·lectiu. D'aquesta situació en són responsables també els professors, les universitats, la propaganda oficial... un conjunt d'organismes controlats per l'aparell de l'Estat que obliguen a llegir la història com si fos l'element imprescindible per a la "formació de l'esperit ciutadà", dintre de les coordenades de l'anomenat "esperit republicà francès". En altres paraules, la història "ben recontada" comporta l'omissió de qualsevol al·lusió que no sigui favorable a l'estat centralitzat i al dogma de la indivisibilitat de la República Francesa. Aquest posicionament es manté ferm fins i tot quan hom parla de la "història regional", en aquest cas d'Alsàcia, malgrat que estigui plena de proves de la seva identitat diferenciada.

Tot això fa que la immensa majoria de joves i menys joves alsacians desconeguin la història del seu país en termes objectius i, per tant, que els sigui fàcil desestimar la importància que té Alsàcia com a bressol de la cultura alemanya i signe de prosperitat intel·lectual i econòmica, durant la baixa edat mitjana i el Renaixement. I, per contra, a aquests mateixos joves i menys joves els diu ben poc que Alsàcia hagi viscut una progressiva pèrdua de pes d'ençà que la monarquia francesa conquerí el seu país, al segle XVII, i que, més endavant, a causa de la misèria provocada per l'ocupant, molts alsacians haguessin d'emigrar molts d'ells a les colònies franceses d'ultramar.

Un passat escrit al gust del nacionalisme francès

Encara que dolgui als francesos -explica l'esmentat llibre-, no s'hauria de passar per alt, tampoc, el fet que després de 1871, quan Alsàcia fou incardinada a l'Imperi alemany, els alsacians visqueren anys de prosperitat econòmica, social, cultural, política... Tot un procés de desenvolupament frenat amb el "retorn" d'Alsàcia a França, després de l'ensulsiada alemanya del 1918, i amb les persecucions que de seguida els alsacians sofriren, fins al punt de ser molts d'ells expulsats, per motius ètnics, a l'Alemanya destruïda. És veritat que, després, davant el refús dels francesos a donar a Alsàcia un mínim d'autonomia, certs alsacians es deixaren emportar per l'onada nazi com si damunt d'aquesta flotessin les taules de salvació. Cal no oblidar que una circumstància de tan nefasta memòria ha estat magnificada per la historiografia francesa, mentre que ha deixat passar molt per alt l'aportació dels alsacians a la resistència i les deportacions que un bon nombre d'alsacians hagueren de sofrir com a càstig dels alemanys nazis.

Arribats a aquest punt, hi ha que es pregunta si en l'última guerra mundial (1939-1945) alguns alsacians moriren assassinats no per la seva lleialtat a la França resistent sinó per la seva fidelitat a l'Alemanya antihitleriana. Sigui com sigui, aquesta presumpta fidelitat tingué conseqüències en la postguerra, en ser apartats sistemàticament dels llocs de responsabilitat política una gran quantitat d'alsacians demòcrates, però més o menys suspectes als ulls dels francesos...

Aquesta visió complexa, quan no esbiaixada, dels alsacians ha anat condicionant les eleccions dels últims seixanta anys a Alsàcia. D'aquí que es vagin aixecant veus que reclamin reescriure la història, com a pas previ per a "retrobar" objectivament Alsàcia. Val a dir que els successius governs de la República Francesa no hi han ajudat ni hi ajuden gaire. Fins i tot sempre han estat reticents a l'establiment de qualsevol forma de regionalització propícia a la recuperació de la identitat històrica dels alsacians. Els governs francesos només han obert unes línies, molt estretes, d'ensenyament de l'alsacià, la manera de dir o de no dir de l'alemany; llengua que, per sort, tants alsacians poden practicar a casa o travessant la frontera.

Ara, en les eleccions cantonals, la gran majoria dels partits que s'hi han presentat són de matriu francesa. Els dos partits principals (amb una militància força discreta) que porten el nom d'alsacians, l'un, Alsace d'Abord, catalogat entre els partits d'extrema dreta i regionalistes, i l'altre, Unser Land ("El nostre país"), fusió de diversos partits alsacians liberals i autonomistes, han obtingut, en els 37 cantons alsacians, uns resultats dolents (el primer) i moderats (el segon). Tanmateix, tot i ser aquest últim un partit de creació molt recent, un dels seus candidats, David Heckel, ha obtingut un escó al departament del Baix Rin. A part d'aquests resultats trobem els corresponents a una dispersió de partits i partidets que s'havien fet notar, en la cursa preparativa de les eleccions, amb l'etiqueta de ser alsacians "autèntics" i que no representen proporcions significatives.