Aquests últims dies s'han intensificat les revoltes populars contra la dictadura i per a la democratització de Síria. L'onada també ha arribat al territori kurd. S'hi han sentit i vist manifestacions sobretot a les ciutats amb molta població kurda de Qamishli, Amuda i Haské (nord-oest).

En aquestes ciutats, l'aixecament dels kurds té una sèrie de característiques que li donen una dimensió i un significat específics. En primer lloc, es produeix a partir de la no existència oficial dels mateixos kurds. És a dir, a partir del no reconeixement institucional de la seva presència dintre de l'Estat de Síria, perquè, segons la versió oficial, tots els kurds ja han estat absorbits, des de fa anys, per la societat dominant, àrab o arabitzada. En segon lloc, de l'aixecament dels kurds en surten unes veus potents, perquè, d'alguna manera, es fan ressò dels dos milions de veus de persones que, aproximadament, constitueixen el poble kurd dintre de l'Estat de Síria (un 10% de la població).

Els kurds que han sortit aquests dies en manifestació pacífica pels carrers de les esmentades ciutats cridaven que eren fills de kurds que havien estat torturats i desposseïts violentament de la seva nacionalitat quan l'actual partit al poder (des de fa gairebé cinquanta anys), el Baas, va suprimir els altres partits i les nacionalitats "no síries". Ara, allò que finalment gosen dir en veu alta els kurds és que volen, abans de tot, una cosa tan elemental com és el de poder exercir el seu dret a la ciutadania. I, alhora, allò que, amb la seva crida, intenten recordar davant l'opinió pública és que, ja l'any 1962, més de 150.000 kurds foren suprimits forçosament del cens, en virtut d'un decret basat en un dossier esperpèntic titulat "d'estadístiques excepcionals". Una política ja antiga que porta a la memòria el fet que la gran majoria de kurds continuen sent víctimes d'una sistemàtica política de segregació cultural i lingüística.

Bashar al-Assad, el cap d'Estat siri, ha reaccionat i s'ha afanyat a prometre que crearà una comissió per tal d'estudiar una reforma legal que serveixi per a tolerar, d'alguna manera, l'ús del kurd sense que els seus parlants hagin de tenir por de ser reprimits. O sigui, una promesa complicada en els seus termes i de mínims en els seus continguts. Una promesa, en tot cas, que els kurds no es creuen. Encara que Bashar al-Assad hagi volgut demostrar més la seva bona voluntat envers ells anunciant, a través d'un portaveu oficiós, que nomenarà un ministre d'origen kurd. Una segona promesa que els kurds ja interpreten com una estratègia a fi de dividir-los.

En aquest marc, la majoria de partits kurds clandestins demanen que el poble kurd mantingui la calma, que es vagi manifestant pacíficament, que segueixi la no-violència expressada fins i tot per tants presoners kurds...i ofereixi diàleg i propostes que serveixin per a edificar un sistema polític democràtic que els tingui en compte. De moment, almenys, no advoquen per a reivindicar la sobirania o la independència. Reclamen, com a objectiu immediat, el "retorn" de la seva nacionalitat i compensacions en relació a l'espoliació i a les expropiacions de què han estat víctimes els últims anys. Contesten que s'hagi establert una mena de cinturó àrab que aïlla el poble kurd i que els separa del Kurdistan turc i iraquià amb els quals no poden contactar personalment perquè han estat desposseïts, de forma arbitrària, de passaport. Una mesura que, per cert, afavoreix el règim turc, sobretot ara que l'aixecament dels kurds a Síria es dóna en ciutats veïnes al Kurdistan turc i amenaça d'estendre-s'hi.