Els armenis que viuen a l'Alt Karabakh -territori formalment de l'Azerbaidjan però de facto estat independent sota protecció d'Armènia- es tornen a mobilitzar en constatar que el govern azerbaidjanès continua amb les seves compres, en grans quantitats, d'armes, sobretot al mercat rus, l'antiga potència dominadora al sud del Caucas durant l'època soviètica. Moscou ha començat a lliurar a Bakú les armes, segons se sabia ara fa dos mesos, després que els dos estats signessin diversos contractes els anys 2011 i 2012.

En resposta a aquesta constatació, les forces armades de l'Alt Karabaj han copiat l'exemple. Fins al punt que "mai no hem conegut una situació com la que avui tenim en terme d'armes i de material militar", declarava el cap de l'exèrcit d'aquest país, el general Movses Hakobian, al final del juliol. Segons el general, l'exèrcit de l'Alt Karabakh, amb les adquisicions d'un reguitzell d'armes pesants i municions, completa una cursa començada fa dos anys. Hakobian assegura que, ara, el nombre de les armes -tancs, coets antitancs i sistemes d'artilleria- ha pujat tant que resulta difícil trobar dipòsits per a guardar-les. A tot això, afirma el militar, cal afegir que les forces armades estan construint fortificacions i sembrant mines antipersona terrestres, al llarg de la línia de contacte entre les forces armades armènies i azerbaidjaneses, al nord i a l'est del territori autoproclamat independent.

Davant d'aquest creixement, Hakobian creu que l'exèrcit d'Azerbaidjan ja no es pot atrevir a atacar els armenis sense por de perdre la guerra. La mateixa opinió que expressa el president de l'Alt Karabakh, Bako Sahakian, qui el mes passat afirmava que l'Azerbaidjan ja no estava preparat per a fer una guerra llampec que pogués trencar les defenses armènies.

Aquest rearmament per les dues bandes, amb les amenaces que l'acompanyen, constitueix un nou episodi d'una guerra oficialment clausurada, després d'uns tractats de pau mai no assumits del tot per ningú. La mútua hostilitat entre un Azerbaidjan que no es cansa de proclamar que vol defensar per damunt de tot la seva integritat territorial i un Alt Karabakh que reivindica, amb contundència, la seva personalitat diferenciada -armènia- no afluixa.

Internacionalment, l'Alt Karabakh -per bé que la seva proclamació d'independència, realitzada poc després de la caiguda de la Unió Soviètica i proclamada en virtut d'un referèndum (el 1991), sigui un fet àmpliament acceptat o tolerat en teoria- no és reconegut com a sobirà per cap institució de manera formal i explícita ni per cap estat, ni tan sols per part de la mateixa Armènia, que no obstant això en reivindica el dret a l'autodeterminació. La població de l'Alt Karabakh és armènia pràcticament en la seva totalitat, després que el 22% d'àzeris que hi vivien just abans de la caiguda de l'URSS en fugissin o en fossin expulsats durant la guerra conclosa el 1994.

L'aposta per al diàleg

La responsable de la política exterior de la Unió Europea, Catherine Ashton, davant el repetit fracàs de l'OSCE per a aproximar posicions, posa l'accent en la proposta de crear noves o més condicions de diàleg entre les parts, amb el suport de tots els estats de la mateixa UE.

Dins d'aquesta perspectiva, Luttine Ilenia Buioni, en nom de la prestigiosa entitat Iniciativa Italiana per al Karabaj, ha escrit que la qüestió política, que es troba al fons del conflicte, hauria de ser afrontada "sota l'angle humà i antropològic, perquè el poble de l'Alt Karabakh té el dret de viure en la seva pròpia terra i de conservar la seva identitat cultural. És innegable que aquest conflicte esdevé paradigmàtic de les dificultats implícites a l'aplicació del dret a l'autodeterminació, com també de la instrumentalització del principi de la integritat territorial." L'analista continua dient que "Allò que caldria revisar completament és la manera de concebre l'ordre internacional, que hauria d'interpretar-se prioritàriament en clau humanitària, perquè només així la igualtat del pobles i el seu dret a l'autodeterminació podria col·locar-se al nivell de la dignitat d'interessos suprems, per damunt de qualsevol reivindicació expansionista [...]. La petició de democràcia podrà ser satisfeta només quan un poble tingui el dret d'accedir a la independència interna i externa".

Per l'analista, "és evident la complexitat de la qüestió de l'Alt Karabakh", però malgrat això, considera que "no seria il·lusori hipotitzar un diàleg entre les faccions bel·ligerants amb el suport d'un adequat sistema de garanties, que contribueixin a un renovat ordre internacional".