Opinió
El nou context global posa a prova, com mai fins ara, l’autodeterminació
Si fem un petit recorregut històric, la idea d’autodeterminació comença a aplicar-se de manera incipient a les reivindicacions territorials durant la segona meitat del segle XIX. Però no serà fins les conegudes referències que fan Woodrow Wilson i Lenin en el context de la Primera Guerra Mundial i la Revolució Russa que el concepte d’autodeterminació entrarà de manera definitiva en el llenguatge polític contemporani. A partir d’aquí entrarà també a formar part del repertori del dret internacional, associat a la creació de nous estats, però també a altres formes de reconeixement. Serà ja a la Carta de les Nacions Unides del 1945 on apareix com a principi que ha de guiar les relacions entre nacions. Pocs anys després trobarem ja una referència a l’autodeterminació com a dret, durant els processos de descolonització, per exemple a la Declaració sobre la concessió de la independència als països i pobles colonials de 1960. Serà a partir d’aquest moment on la idea d’autodeterminació queda sovint restringida als contextos colonials, un fet que ha condicionat el debat posterior en contextos no equiparables a la situació produïda en el desmembrament dels imperis colonials europeus.
Un debat jurídic i polític complex
En el debat sobre l’autodeterminació podem identificar almenys tres elements de complexitat que no s’han acabat de resoldre, ni en el pla teòric ni encara menys en el jurídic.
D’una banda, existeix una distinció entre l’autodeterminació externa, que podem associar a la idea de la creació d’un estat independent com a resultat del seu exercici. Però també existeix una noció d’autodeterminació interna, en forma de reconeixement o d’autonomia dins de l’estat existent, és a dir, sense que comporti la creació d’un nou estat.
En segon lloc, l’autodeterminació no s’ha consolidat com a concepte positiu i general a escala internacional. La seva regulació queda, en la pràctica, dins l’àmbit de la sobirania dels estats. I els estats, en la majoria de casos, no en fan una menció explícita; de fet és més habitual que en els seus textos constitucionals facin referència al fet que la preservació de la integritat territorial és un principi irrenunciable. Ja entrats al segle XXI, l’opinió de la Cort Internacional de Justícia en el cas de Kosovo assenyalava però que aquest principi només fa referència a les relacions “entre estats”, cosa que afegia un element més de complexitat al debat, però sense que aquest matís impliqui cap reconeixement a l’exercici de l’autodeterminació.
Ni la teoria ni el dret internacional han definit de manera prou específica quins serien els requeriments bàsics per a poder identificar el subjecte titular del dret a l’autodeterminació
En tercer lloc, ni la teoria ni el dret internacional tampoc no han definit de manera prou específica quins serien els requeriments bàsics per a poder identificar el subjecte titular del dret a l’autodeterminació. Dins l’àmbit de la teoria, i lligat a la qüestió de la secessió unilateral, les teories que posen l’accent en definir quins grups humans serien el titular d’aquest dret no han resolt ni els criteris ni els mecanismes per establir el reconeixement de quins grups —pobles, nacions, comunitats...— haurien de ser el titular d’aquest dret. Pel que fa al dret internacional podríem dir que les referències a l’autodeterminació i el seu subjecte són confuses i ambigües. Fins i tot, com reconeixia un memoràndum del Consell d’Europa sobre l’autodeterminació i la secessió del 1996, la referència a la idea de “poble” és tautològica, ja que l’autodeterminació seria un dret dels “pobles”, però només d’aquells que ja estan constituïts com a tals, és a dir, per aquells que ja s’han autodeterminat.La tensió entre un concepte present però controvertit i limitat en el dret internacional es fa encara més evident considerant les demandes de secessió i la creació de nous estats que realment s’han produït a la pràctica. Més encara si tenim en compte que, malgrat ser relativament freqüents en termes històrics, ho són però molt menys en el context de règims mínimament democràtics. Casos com els de Noruega, Islàndia o Irlanda, alguns d’ells no exempts de conflictes violents, són més aviat una excepció. Més recentment trobem processos fallits com al Quebec o Escòcia, i d’altres no resolts com Catalunya, on s’afegeix la peculiaritat de l’oposició estatal a acordar un procés bilateral. Tanmateix, els darrers 100 anys han estat caracteritzats per un increment constant del nombre d’intents de creació d’estats, fallits i reeixits, sigui o no en forma d’onades vinculades a esdeveniments històrics relacionats amb la desaparició dels sistemes colonials europeus, per no esmentar l’esfondrament dels imperis otomà, rus o espanyol del segle XIX i principis del XX. A finals del segle XX, els països pertanyents a diferents règims socialistes com ara Txèquia i Eslovàquia, Iugoslàvia o la Unió Soviètica també experimenten processos d’independència, i en alguns, com ara les repúbliques bàltiques, una mena de rèplica històrica amb la successiva pèrdua i recuperació de la sobirania en un procés de transició democràtica. Però encara en les darreres dècades l’exercici de l’autodeterminació ha produït un degoteig de casos, alguns de reeixits, fins a comptabilitzar una desena de nous estats reconeguts internacionalment durant els darrers 25 anys.
L’autodeterminació i la crisi climàtica, sanitària, migratòria...
L’autodeterminació va lligada als estats-nació i a la sobirania. Conceptes fonamentals que es veuen sotmesos actualment a pressions gairebé sense precedents
Així doncs, malgrat la indefinició la idea d’autodeterminació tant en el vessant normatiu com en el jurídic, veiem com la seva reivindicació va indestriablement lligada a un particular model d’organització política —els estats-nació— i a una legitimació de l’exercici efectiu del seu poder —la sobirania. Aquests conceptes fonamentals per entendre l’evolució política del món contemporani es veuen sotmesos actualment a pressions gairebé sense precedents en la seva magnitud. De fet, la crisi actual de la covid-19 no es pot entendre de manera aïllada i encara menys com un fenomen temporal. És un dels reflexos del model de capitalisme global contemporani, que té altres expressions no menys rellevants com el canvi climàtic, malgrat que aquests darrers mesos sembli quedar en un segon pla. Les formes d’organització política que han dominat el sistema global durant els darrers 100 anys operen en un context on als canvis en el capitalisme i les noves tecnologies s’afegeixen ara de manera evident tots aquells derivats de qüestions vinculades als riscos mediambientals, climàtics i de salut, que sovint són difícils d’encabir en els paràmetres dels debats normatius sobre l’autodeterminació.Alguns estats i altres territoris fa anys que s’enfronten als efectes de la interacció entre fenòmens naturals i el sistema polític i econòmic, amb efectes d’una magnitud desconeguda fins ara i que afecten els supòsits que defineixen conceptes com l’autodeterminació. Al Pacífic, per exemple, es produeix de fa anys una situació d’emergència que amenaça fins i tot amb la desaparició física d’alguns estats i territoris autònoms, amb la paradoxa que podríem imaginar l’existència d’estats sobirans formalment reconeguts però amb un territori amenaçat. L’escalfament global està afectant també a l’anomenada sobirania alimentària de molts països, a causa d’alteracions climàtiques greus en forma de sequera extrema, inundacions o plagues. Alhora, molts estats com la Xina o els del golf Pèrsic estan invertint en grans extensions de terra arable arreu del món i particularment de l’Àfrica. A l’hemisferi nord, el desgel de l’Àrtic està fent resituar-se els estats limítrofs en vista de les repercussions geopolítiques que tindran la possible obertura de noves rutes marítimes. En el context actual, el fenomen de la pandèmia del la covid-19 no s’entén sense tenir en compte factors com els transports, la crisi energètica o els grans nivells d’interconnexió global.
Cal tenir present la interacció entre elements mediambientals i econòmics per entendre els fenòmens polítics que estem vivint els darrers anys
Cal tenir present, doncs, la interacció entre elements mediambientals i econòmics per entendre els fenòmens polítics que estem vivint els darrers anys, com ara la deriva autoritària de molts règims polítics o l’emergència de l’anomenat populisme, i en general respecte dels grans temes de debat en l’esfera de la teoria política o el dret internacional. Els efectes imprevisibles però incontrovertibles del canvi climàtic pel que fa a les migracions o a la viabilitat de molts estats, l’impacte de la pandèmia que vivim actualment, els canvis geopolítics derivats afegits a la globalització i el capitalisme contemporani o el paper de les noves tecnologies són factors que estan posant a prova aquests grans fonaments dels sistemes polítics contemporanis i comportaran un canvi dramàtic en la manera i les circumstàncies en què es reivindiquen.
Amb el suport de:
