Opinió
El Sahel, un territori que Hegel no considerava
El cop d’estat al Níger del passat 26 de juliol ha deixat l’Àfrica occidental dividida entre els països que donen suport a la junta militar colpista —Mali, Burkina Faso i Guinea— i els que han dit públicament que assistirien a una intervenció militar al país per retornar al poder el president electe el 2021, Mohamed Bazoum, que són: Nigèria, la Costa d’Ivori, Benín i el Senegal. La resta de països que conformen la Comunitat Econòmica dels Estats de l’Àfrica Occidental (CEDEAO): Gàmbia, el Cap Verd, Ghana, Guinea-Bissau, Libèria, Sierra Leone i Togo, no s’han pronunciat al respecte.
Els països del bloc solidaritzat amb el Níger també estan liderats per juntes militars que van arribar al poder a través d’un cop d’estat. El 2021, tant Assimi Goïta a Mali com Mamadi Doumbouya a Guinea van assumir la presidència del seu país i, el 2022, Ibrahim Traoré ho va fer a Burkina Faso. Els tres, militars de carrera, van organitzar el motí sota diferents organitzacions de les quals n’han esdevingut presidents: a Guinea, el Comité National du Rassemblement pour le Développement (CNRD); a Mali, el Comité National pour le Salut du Peuple (CNSP), i a Burkina Faso, Mouvement Patriotique pour la Sauvegarde et la Restauration (MPSR). Ara, al Níger, la junta militar s’ha organitzat sota el nom de Conseil National Pour la Sauvegarde de la Patrie (CNSP).
Els quatre cops d’estat, a més, han tingut un caràcter anticolonial, que allunyen els països de l’antiga metròpoli, França, i de l’anomenada “Françafrique”: la influència cultural, política i econòmica que aquesta ha mantingut sobre aquests països africans després de la seva independència a inicis de la dècada del 1960. Així, aquest nou bloc, situat al Sahel central, s’erigeix en un canvi històric de països sobirans que s’obren al món més enllà del seu lligam colonial. Tal com explica l’historiador Idrissa Rahmane, “els observadors occidentals van quedar atònits per la notícia que feia escalar l’estatus del país [el Níger] com a últim home en peu del Sahel, un model d’estabilitat i democràcia en l’imaginari dels diplomàtics occidentals”.
De fet, el mateix historiador apunta en aquest article que el Sahel sempre s’ha descrit i vist des d’Occident com “una terra en algun lloc del continent que Hegel va desterrar de la història”. El Sahel és una franja semidesèrtica que travessa el continent africà des de l’Atlàntic fins al mar Roig. Però no pot ser que aquí no hi hagi res; i menys, història.
Pobles germans
Després d’un consell de ministres celebrat a Ouagadougou, capital de Burkina Faso, el febrer d’aquest any, el primer ministre malià, Choguel Kokalla Maïga, i el seu homòleg burkinabé*, Apollinaire Kyelem de Tambèla, van fer pública la idea de crear una federació entre els dos països per lluitar contra el terrorisme i fer front a les qüestions humanitàries. “Els pobles ja estan federats; és l’artificiositat administrativa i les polítiques que ens separen”, deia Kyelem de Tambèla.
Des del segle XV fins a finals del segle XVI una part dels actuals Mali, Burkina Faso i Níger formaven part de l’Imperi Songhai, un dels grans imperis islàmics, que resseguia el curs del riu Níger i tenia la seva capital a Gao, a l’actual Mali. El Songhai havia estat el successor de l’Imperi de Mali, liderat per un dels homes més rics de la història, l’emperador Mansa Musa. Ni el poble songhai ni el mandinga (de l’imperi de Mali), de religió musulmana, no van poder conquerir més territori, ja que el regne Mossi (a l’actual Burkina Faso) s’hi va enfrontar. Aquesta història de vinculacions i separacions ajuda a explicar que, avui, dins d’un mateix país com Burkina Faso hi hagi persones que parlen dyula —una varietat mandinga— o moore —idioma del poble mossi— que entre elles no s’entenen i que, en canvi, alguns burkinabés sí que es puguin entendre amb una persona de Mali que parli bàmbara perquè aquesta llengua forma part de la família mandinga.
Per als dos ministres, doncs, recuperar la memòria històrica també forma part del discurs anticolonial i de reclamar la posició d’Àfrica dins la història que Occident s’ha dedicat a desencaixar. Perquè entendre que l’imperi de Mali ha estat un dels més rics i poderosos del món esfondra la idea segons la qual a l’Àfrica sempre han estat pobres: és en aquest tipus de discursos que tant Burkina Faso com Mali han posat més èmfasi aquests últims temps.
Front militar
La necessitat de traspassar fronteres colonials també és deguda al fracàs dels programes de seguretat de les Nacions Unides, de la Unió Europea i del lideratge de França per aturar l’avenç del terrorisme gihadista al Sahel. Des del desplegament de l’Operació Barkhane a Mali el 2015 —on França va enviar 5.000 soldats— o la força de coordinació militar G5-Sahel, que es va iniciar el 2014, els soldats de la MINUSMA i totes les operacions, programes de seguretat i de manteniment de la pau a la regió no han tingut resultats positius, sinó al contrari. Des de 2015 fins a l’actualitat les morts i els atacs a causa del terrorisme només han augmentat. A més, els grups terroristes han aconseguit guanyar territori i establir-se dins les societats. La zona més afectada i fora de control de qualsevol estat és, precisament, la que se situa al voltant de la triple frontera que connecta Mali, Burkina Faso i el Níger.
Mali i Burkina Faso ja han llançat operacions militars conjuntes a territoris fronterers i diversos mitjans apunten que l’antic cap de l’exèrcit nigerí, Salif Mody, havia viatjat a Bamako per negociar mesures de seguretat. Una aventura que Bazoum, aliat del bloc occidental, no va tolerar: va decidir enviar Mody d’ambaixador als Emirats Àrabs Units l’abril de 2023. També corre el rumor que Bazoum hauria volgut destituir el cap de la seva pròpia guàrdia presidencial, Abdourahamane Tchiani, el general que ha liderat el cop d’estat al Níger i que ara encapçala el país. Encara és massa aviat per saber quins n’han estat, exactament, els motius. El que sí que és evident és que Tchiani ha seguit, en un temps molt curt, els mateixos passos de Ouagadougou i Bamako. N’és un exemple el comunicat que afirma la suspensió dels acords militars amb França. Tchiani ha donat entre un i tres mesos a les tropes franceses desplegades al territori nigerí per marxar del país.
Els PIB de Mali, Burkina Faso i Níger sumen, plegats, un total de 53,8 milers de milions de dòlars. Molt per sota del PIB de Nigèria, la potència més gran de l’Àfrica occidental, que suma 440,8 milers de milions de dòlars. Els tres països sahelians tenen una densitat de població molt baixa, però, tanmateix, hi viuen 68 milions de persones. Aquests països ocupen les posicions més baixes en l’Índex de Desenvolupament Humà i, tot i haver rebut milions d’euros en ajudes al desenvolupament des de la seva independència, no han vist millorar les condicions de vida de la seva gent.
Si bé les juntes militars de Mali i Burkina Faso busquen trencar tots els lligams amb l’antiga metròpoli, en el pla econòmic encara tenen molta feina per fer. Per una banda, els tres països depenen del franc CFA —que en un inici significava “Colònies Franceses de l’Àfrica”—, una moneda colonial lligada a l’euro i que obliga els països a injectar la meitat de les seves divises al Banc de França. Per una altra, grans multinacionals i empreses com les de telecomunicacions (Orange) són de capital francès. Sense tenir una solució a curt termini cal destacar iniciatives com la creació d’un programa d'emprenedoria comunitària a través de l’accionariat popular que s’ha dut a terme a Burkina Faso per generar indústria alimentària pròpia i així dependre menys de les importacions estrangeres. Un projecte que el president de la transició a Burkina Faso, el capità Ibrahim Traoré, va presentar aquest mes de juny: “Consisteix a fer del poble el propietari del capital i del treball”, assegurava.
Conflictes intercomunitaris
Més enllà de la lluita terrorista i les polítiques de les juntes militars, cada país té tensions intercomunitàries, però n’hi ha una de concreta que recorre tot el Sahel. El poble peul (també conegut com a fulani, o fulbe), present en tot el Sahel central, i de tradició nòmada o seminòmada, s’ha dedicat al llarg dels segles a la ramaderia i va ser dels primers a practicar l’islam a l’Àfrica occidental. Durant una època controlaven el comerç del Sahel, ja que es coneixien les rutes per aquesta zona semidesèrtica i hi van implantar imperis, emirats i califats. No obstant això, amb l’arribada dels colons europeus es van potenciar els pobles agrícoles i sedentaris. Per això, les capitals d’aquests tres estats —Bamako, Niamey i Ouagadougou— es troben una mica per sota de la franja pròpiament saheliana. La creació d’estats centralistes va privilegiar uns pobles, que són els que van aconseguir més poder, per davant d’altres que van quedar menyspreats, com els peuls. Actualment, són un poble estigmatitzat, ja que se’l relaciona directament com a col·laborador del terrorisme. Segons publicava El País, 10.000 membres de la comunitat peul han desaparegut o han estat assassinats des del 2015 a Mali i Burkina Faso.
El cop d’estat al Níger no només ha demostrat que el Sahel no és una regió sense història, sinó que l’està escrivint de nou.
*Alt Volta va ser el nom que la colònia francesa va donar a l’actual Burkina Faso. El líder revolucionari Thomas Sankara va canviar el nom al país el 1984. Burkina, en llengua moore, significa ‘íntegre’. Faso, en llengua dyula, significa ‘pàtria’. La terminació é prové de la llengua peul, que no distingeix el plural del singular. Trencant amb la llengua colonial, Sankara va unir els pobles predominants al país per donar-li un nou nom. Tot i que no està acceptat en la majoria dels mitjans de comunicació, jo utilitzo el gentilici burkinabé, ja que explica molt millor l'amalgama de pobles del continent.