Opinió
Bildu trenca el tabú i obre un nou cicle a Euskadi
Els resultats
La campanya electoral a Euskadi tenia una novetat rellevant: els candidats de les forces polítiques més importants s’estrenaven en unes votacions. El PNB va comunicar al lehendakari Íñigo Urkullu que apostava per Imanol Pradales com a presidenciable, mentre que EH Bildu va decidir presentar Pello Otxandiano després de dues eleccions consecutives postulant Maddalen Iriarte. Dos candidats nous que han projectat una imatge més moderada i moderna, tot i que evidentment partien d’espais ideològicament distanciats. La competència, de caràcter centrípet, s’esperava acarnissada. La darrera setmana de campanya va tenir una derivada comunicativa en clau espanyola, després d’unes declaracions d’Otxandiano en què no qualificava ETA de banda terrorista. Malgrat que es tractava simplement d’una qüestió terminològica —i EH Bildu rebutja clarament la violència com a mecanisme per a assolir els seus objectius polítics— els mitjans de Madrid van aprofitar per sucar-hi pa.
Tot i això, l’escenari de frec a frec entre els conservadors bascos i l’esquerra sobiranista que apuntaven les enquestes va ser el que finalment van mostrar les urnes. Els dos grups parlamentaris més grans del parlament de Vitòria seran el del PNB (27 escons, 370.554 vots) i el d’EH Bildu (27 escons, 341.735 vots). Si el PNB és la força més votada a Biscaia (39,51%), la força hereva de l’esquerra abertzale es va aconseguir imposar a les demarcacions de Guipúscoa (40,28%) i Àlaba (29,44%). La competència pel primer lloc té també aquesta altra lectura territorial, ja que, a més, ambdues forces són la segona força on no guanyen. Els nombres, per tant, posen de manifest que la competència per l’hegemonia a Euskadi és ben oberta. La resta de forces obtenen uns resultats discrets, que situen el PSE-EE/PSOE com a força clau (14,22% dels vots, 12 diputats) i reserven un paper secundari per a PP (9,23% dels vots, 7 diputats), Sumar (3,34%, 1 diputat) i Vox (2,03%, 1 diputat).
Els escenaris: ‘back to 1986’?
L’avenç de l’escrutini situava, durant la nit electoral, l’esquerra sobiranista molt a prop d’obtenir l’escó 28. Aquesta circumstància l’hauria convertida en la força guanyadora de les eleccions, malgrat que més bascos i basques haguessin posat al sobre la papereta del PNB. Aquest fet és degut a la sobrerepresentació de la província d’Àlaba, que reparteix 25 diputats com les altres dues províncies —malgrat que té menys població. D’aquesta manera, qui assoleix un millor resultat en aquell territori pot rendibilitzar millor el seu nombre de vots. Aquest era el cas tradicional del Partit Socialista (i del PP i d’Unió Alabesa), com també ho ha estat en aquesta ocasió per a Vox i Sumar. Els seus diputats, elegits per Àlaba, han costat poc més de 5.600 vots en ambdós casos. Per la seva banda, els més de 19.000 vots de Sumar a Biscaia han quedat sense representació —fet que li ha valgut la crítica per part de sectors propers a l’esquerra abertzale.
La possibilitat que una força guanyés en escons i una altra en vots, que finalment no ha tingut lloc, em va fer pensar en l’únic precedent històric d’aquesta mena. Després de l’escissió protagonitzada pel lehendakari Carlos Garaikoetxea, que va abandonar el PNB per fundar Eusko Alkartasuna, les eleccions de 1986 van resoldre’s amb una victòria en escons del PSE-EE, acompanyada de la indefectible victòria en vots dels nacionalistes. El pacte entre el socialista Txiki Benegas i el lehendakari Ardanza va permetre el govern del segon i va obrir dècades de col·laboració entre el PSE i el PNB; esquema que encara és vigent avui.
El reglament del parlament basc permet dues circumstàncies ben explícites. Si bé facilita la investidura de Pradales, que només necessitaria tenir més vots que qualsevol candidat alternatiu en segona votació, també amb tota probabilitat visualitzarà la pugna entre EH Bildu i el PNB. L’absència d’un únic candidat a la lehendakaritza permet que, durant la sessió d’investidura, Pello Otxandiano pugui postular la seva alternativa. A hores d’ara encara desconeixem si apostaran per aquesta estratègia, però donaria relleu al seu rol com a cap de l’oposició i alternativa viable per a 2028.
En conclusió, l’empat a escons entre PNV i EH Bildu (amb uns 30.000 vots de diferència) dibuixa un bipartidisme imperfecte que atorga, com és habitual, un rol central al PSE en la governabilitat d’Euskadi. En aquest escenari, com dèiem, cal esperar que es reediti el pacte entre nacionalistes i socialistes.
La irrupció d’Euskal Herria Bildu
Bildu vol dir ‘unir’, ‘unió’. ‘Recosir Euskal Herria’ podria ser una traducció lliure de les sigles abertzales. L’esquerra sobiranista basca és la triomfadora de les eleccions. Per primer cop en la història ha superat el 30% dels vots, una barrera que el situa a la lliga de les forces que governen o aspiren a governar el seu país, com el BNG, l’SNP a Escòcia o el mateix PNB. La proposta d’Otxandiano va rebre un suport popular ampli gràcies a les ganes de canvi a Euskadi, confirmant de retruc que el compromís amb la pau d’EH Bildu l’habilita com a força política a l’ús.
Em prenc la llicència de citar-me en un fragment del llibre A la sobirania per l’esquerra, escrit a quatre mans amb l’historiador Andreu Pujol, en el qual analitzàvem les perspectives estratègiques de l’esquerra sobiranista basca. El text, publicat l’any 2022, deia així:
“El gran repte d’Euskal Herria Bildu és refer ponts i construir una alternativa política en clau de futur. La seva fórmula política implica representar tota l’esquerra (des dels socialdemòcrates fins als comunistes) per configurar un front ampli capaç de substituir el model ‘fracassat i trist’ —en paraules d’Otegi— del PNB. Per fer això, els abertzales proposen trencar tabús i prejudicis per eixamplar la seva base social, adquirir responsabilitats de govern i ampliar el seu projecte a nous sectors urbans. Aquest context l’apropa a la situació d’ERC o el BNG, forces polítiques que proposen quelcom similar en el seu marc territorial.”
La principal victòria d’EH Bildu en les eleccions d’aquest 21 d’abril ha estat trencar, definitivament, el tabú. Una porció de l’electorat rellevant va confiar per primer cop en una força d’aquestes característiques, abandonat ja el fantasma de la violència i conscient de l’absència d’alternatives de naturalesa basca o espanyola. Els abertzales gairebé han aconseguit esborrar Sumar-Podemos, enguany separats, i amenacen feus electorals socialistes.
Com serà la presidència de Pradales? Quin efecte tindrà el nou govern basc, fruit d’un presumpte pacte entre PNB i PSE, en les relacions d’EH Bildu amb el govern Sánchez? Quin paper jugarà Otxandiano a les eleccions de 2028? Han estat les eleccions basques una confirmació de l’esgotament del model Sumar? Totes aquestes qüestions només podem apuntar-les, perquè encara no tenen una resposta clara. En tot cas, les eleccions han obert una nova etapa amb nous noms propis, una nova alternativa i velles majories.