Notícia

El mallorquinisme polític, en procés de repensar-se

Activistes i acadèmics a la trentena llancen propostes que fan referència a superar l'element etnolingüístic com a cos central del corpus ideològic del sobiranisme · Entendre Mallorca com a subjecte polític preferencial, un element central de debat

Capçalera de la manifestació de la Diada de Mallorca de 2016.
Capçalera de la manifestació de la Diada de Mallorca de 2016. Autor/a: PDaD @ Twitter
La Mallorca de 2017 —i de retruc les Balears i Pitiüses— poc tenen a veure amb les del cicle polític anterior. El maig d'ara fa dos anys, i per tercera vegada en la història electoral de les Illes des del postfranquisme, l'esquerra política i el mallorquinisme arribaren al govern de la comunitat autònoma. Com en les dues experiències anteriors (el 1999 i el 2007) s'ha donat una fórmula coalicionista, en aquest cas composta pel PSIB, Podem —des de fora— i Més. La novetat respecte els anteriors executius de progrés és que el mallorquinisme de centredreta no hi és —abans representat per UM i ara per Proposta per les Illes, el PI, que té tres diputats— i l'esquerra federalista d'àmbit estatal ha mutat —abans hi era en la marca EU-Els Verds i ara hi és via Podem.

Enmig d'una legislatura especial, amb el rerefons de l'anterior etapa de govern del PP de José Ramón Bauzà, els diferents actors polítics del camp progressista i mallorquinista s'estan resituant. Les critiques al nou govern, especialment en matèria de política turística —autèntic cavall de batalla a les Balears— i mediambiental, però també educativa, no han trigat a arribar per part d'alguns sectors de la societat civil que esperaven millores més radicals, canvis més palpables.

És una realitat, però, que allò que podríem anomenar mallorquinisme, el sobiranisme mallorquí, en totes les seves vessants, està movent fitxa. S'ajunten diversos factors: una nova generació de persones preparades intel·lectualment està agafant el relleu en la construcció del discurs en els diferents agents que se'n reivindiquen. Paral·lelament no es pot obviar un impacte, relatiu, del procés sobiranista català, el sacseig que ha generat l'aparició de Podem, i les profundes transformacions i fractures econòmiques i demogràfiques que la crisi de 2008 ha generat en el conjunt de les Illes Balears.

Es tracta d'una revisió conceptual en línia amb el que recentment han treballat acadèmics ben diferents entre ells com els valencians Toni Rico, Amadeu Mezquida o Ferran Archilés

Fonamentalment el quid del debat és en quin subjecte específic, polític, el sobiranisme mallorquí ha de centrar esforços, i una certa impugnació a la construcció nacional/nacionalitària de tipus etnolingüístic —i d'on sorgeix, sempre, el debat sobre l'edificació dels Països Catalans— que ha impregnat, fins ara, encara que fos des d'una òptica progressista, bona part del mallorquinisme (així com del catalanisme principatí fins al Procés). Es tracta, en bona mesura, d'una revisió conceptual que recentment han treballat a l'àmbit dels Països Catalans acadèmics ben diferents entre ells com els valencians Toni Rico, Amadeu Mezquida o Ferran Archilés.

L'àmbit de Més per Mallorca: pioners en explorar una renovació del discurs

Un dels espais que més feina ha fet en aquest sentit és el que té com a expressió electoral a Més, tercera força de les Illes en vots absoluts i fruit del procés de convergència entre el mallorquinisme d'esquerra històric del PSM i l'ecosocialisme sobiranista d'IniciativaVerds, escissió d'EU. Com a exemple, dos elements a tenir en compte: la celebració, el novembre de 2016, del seminari "Un esborrany de país" organitzat per l'Ateneu Pere Mascaró i la Fundació Emili Darder on desenes de joves acadèmics i activistes de l'àmbit de l'esquerra sobiranista van presentar ponències amb un diagnòstic i un full de ruta de cap on havia d'anar el mallorquinisme; i la publicació del llibre Somnis compartits. La identitat mallorquina a debat (Documenta Balear, 2016) dels historiadors Joan Pau Jordà, Joan Colom i Gabriel Mayol.


Un moment de les jornades "Un esborrany de país". Imatge: Ateneu Pere Mascaró

Lluís Apesteguia (31 anys), actual diputat al Consell de Mallorca per la formació ecosobiranista, llicenciat en Filologia Clàssica per la UB i exsecretari general dels joves del PSM, és explícit en quina és la motivació, els perquès, de la renovació actual del mallorquinisme en el plànol teòric. N'hi veu diverses: "La primera és biològica. Si ens hi fixam, i malgrat no sigui una norma absoluta, aquest moviment de renovació sol venir de la mà de gent nascuda als anys 80 i 90, els anomenats millennials. Som hereus dels forjadors del primer discurs mallorquinista d'èxit, però ja hem crescut amb aquest ideari normalitzat, en alguns aspectes fins i tot mainstreamitzat, i ara volem anar més enllà, repensar-lo per fer-nos-lo nostre. Es tracta, en una certa mesura, de la necessitat freudiana de matar el pare!". Seguidament, afegeix, "el plantejament és, crec, de normalització: la generació que ens ha precedit va haver de defensar les seves tesis des de la marginalitat i fins i tot des de la il·legalitat, la qual cosa feia imprescindible la cohesió interna i l'establiment d'un sistema referencial reverenciat. Nosaltres som i volem ser més heterodoxes i irreverents".

"Quasi tots els renovadors són, o som, d'una nova classe social que ens lliga a sectors fins ara aliens al discurs mallorquinista clàssic: el precariat"

Però per al jove dirigent de Més, la qüestió generacional no ho és un tot per si sola. L'element socioeconòmic i la seva interpretació és cabdal. "Mentre el mallorquinisme des dels anys 70, fins i tot el de tall socialista, havia estat majoritàriament pensat i encapçalat per funcionaris i professionals liberals acomodats, les nostres expectatives laborals generacionals —malgrat la nostra bona preparació acadèmica— són escasses, amb salaris i condicions de treball precaris, i la nostra emancipació resulta molt difícil. Quasi tots els renovadors són, o som, d'una nova classe social que ens lliga a sectors socials fins ara aliens: el precariat". En aquest sentit, el deianenc no s'està de reflexionar que "la Mallorca actual tampoc no té gaire a veure amb la de fa quaranta anys: és més diversa que mai, amb un procés immigratori fortíssim que ha sacsejat els nostres referents d’identitat col·lectiva. També s’ha culminat un procés que ve de lluny: la terciarització absoluta del model productiu, de manera que la Mallorca pagesa resulta per a la immensa majoria una anècdota romàntica".

"El nacionalisme recent a Mallorca es caracteritza per ser un projecte fet per i per a una part de les classes mitjanes catalanoparlants de l’illa"

"A grans trets, podem dir que el nacionalisme recent a Mallorca es caracteritza per ser un projecte fet per i per a una part de les classes mitjanes catalanoparlants de l’illa: un moviment regeneracionista a nivell polític, progressista a nivell social, proteccionista amb el territori, defensor del petit i mitjà comerç i pactista amb Madrid". Joan Pau Jordà (30 anys), investigador de la Universitat de Lisboa i un dels coautors de Somnis compartits, defineix així el mallorquinisme polític, majoritàriament representat pel PSM, del qual ell i altres pensadors d'aquell espai són hereus. Tot i que molt crític en com s'ha edificat el discurs sobiranista mallorquí contemporani, Jordà no s'està de tenir present que "la tendència general del mallorquinisme, vist en perspectiva històrica, ha estat de creixement en tots els seus àmbits. Ja sigui des d’una dimensió sociològica, política, cultural, o des dels moviments socials, avui el nacionalisme mallorquí es troba millor que fa 15 o 30 anys". Els exemples que proposa són clars: "A l'augment del sentiment sobiranista, notori en les enquestes, i a la percepció que el greuge fiscal és més que evident, cal afegir que, d'una situació on, a les primers eleccions municipals del 1979, el PSM —antecessor de Més — va assolir 14 regidors arreu de l’arxipèlag, s'ha passat a un moment, el 2017, on la formació ecosobiranista és la primera força municipal progressista, amb més d’un centenar d’electes". Afegeix, Jordà, que "la producció cultural en català gaudeix de molt bona salut. Mai en la història d’aquesta illa s’han escrit tants de llibres en català, ni s’ha fet tant de teatre, ni música! A més hem de tenir present que en els darrers anys les mobilitzacions socials han tingut quasi sempre un cert component mallorquinista, arribant a marcar l’agenda política dels diversos governs autonòmics! Em refereixo a les mobilitzacions en defensa del territori o a favor de la normalització lingüística. Recordem si més no, que més de 100.000 persones es manifestaren contra el Decret Integral de Llengües (TIL) del popular Bauzà l’any 2013, en bona part, perquè era un atac cap a la convivència i l’escola en català".

El moviment de fons que s'està movent és definit per Joan Colom, professor de secundària i activista, nascut el 1988 i coautor del llibre abans esmentat, com la consolidació d'un camí "gestat a partir de la configuració del Bloc per Mallorca —suma de PSM, EU, Els Verds i ERC— l'any 2006. Aquella línia estratègica consistent en obrir el nacionalisme mallorquí a noves cultures polítiques i virar-lo decididament cap a l'esquerra s'ha anat mantenint des d'aleshores fins arribar a el millor resultat històric del sobiranisme illenc a les eleccions autonòmiques del 2015". Pel jove historiador, "Simultàniament s'està donant una reformulació en la concepció de la mallorquinitat, sobretot entre la militància juvenil i estudiantil que es va començar a implicar políticament durant la primera dècada dels 2000. Aquesta nova formulació identitària passa per la necessitat de superar el nacionalisme de base cultural i lingüística per adoptar posicions més properes al patriotisme cívic de Jürgen Habermas i centrar l'activitat de construcció nacional entorn al concepte de sobirania entesa com a capacitat dels ciutadans de Mallorca a decidir sobre el seu futur i sobre tot allò que els afecta: des de la relació amb l'Estat fins a qüestions d'índole econòmica o social com la gestió dels aeroports, les condicions laborals, la protecció del territori o els serveis públics".

Gabriel Mayol (30 anys) el tercer element de Somnis compartits, historiador especialista en moviments socials i periodista, és eloqüent: "El debat no ha de ser si Mallorca, les Illes Balears o els Països Catalans han de ser la nació política. La discussió hauria de girar entorn de com aconseguir que la majoria de la població de Mallorca tengui un marc referencial autocentrat i, en conseqüència, vulgui exercir la sobirania per autodeterminar-se com a poble". El montuïrer introdueix un element que segurament genera més interès fora de Mallorca que no pas a dins: "Si les Illes Balears i Pitiüses formen una comunió d’interessos, els Països Catalans també". En aquest sentit, la seva línia no és gaire diferent de la dels popes del mallorquinisme dels 70: "Qualsevol projecte polític que es vulgui construir sobre la marca Països Catalans ha de ser prou atractiu perquè la majoria de la població hi cregui i vulgui adherir-s’hi amb el convenciment que servirà per millorar les seves vides i el benestar general".

"Els Països Catalans tenen poques adhesions entre els mallorquins de soca-rel i entre els nouvinguts resulten quelcom completament marcià"

" Que els territoris que comparteixin llengua i història hagin de constituir-se en estat és una idea decimonònica, i per tant no n'entenc la irrenunciabilitat per a certs sectors del mallorquinisme"

Certament la qüestió dels Països Catalans, tot i que sempre han estat en l'imaginari col·lectiu de la ciutadania mallorquina identificada amb la cultura política del PSM, és un element no central del debat. Lluís Apesteguia defineix així la seva percepció: "Per mi el meu país és Mallorca, i vull construir el futur decidint-lo amb tots els meus conciutadans, és a dir, amb tothom que hi viu. Significa això que no crec en els Països Catalans? No. Trob que la seva existència és una evidència, i que la seva negació obeeix a segles d’autoodi inculcat. Però no crec que hagin de convertir-se en l’objectiu polític prioritari d’una Mallorca sobirana, i molt manco en el relat per aconseguir-la. Que els territoris que comparteixin llengua i història hagin de constituir-se en Estat és una idea decimonònica, i per tant no entenc la irrenunciabilitat per a certs sectors del mallorquinisme; a més, aquest objectiu planteja una doble dificultat: mentre que Mallorca és una realitat inqüestionada, els Països Catalans tenen poques adhesions entre els mallorquins de soca-rel i entre els nouvinguts resulta una cosa completament marciana, perquè no tenen la llengua catalana com a tret personal distintiu i difícilment sentiran com a propi el bagatge històric dels repobladors cristians del segle XIII ni les vicissituds del Regne de Mallorques i la Corona d’Aragó. Un cop Mallorca sigui plenament sobirana i s’hagi constituït la República Mallorquina, evidentment es podrà confederar amb altres estats per tot allò que convingui. I els Països Catalans i la resta d’Illes Balears i Pitiüses hi tendran una preeminència lògica, però també ho podrem fer amb la resta d’estats de la Mediterrània —especialment els insulars— i europeus, per exemple".

El centredreta mallorquinista, l'opció més aliena a la maror de fons, o no?

El centredreta mallorquinista segurament sigui la família del sobiranisme illenc més poc relacionada amb aquests nous moviments de renovació de discurs. Possiblement perquè la seva praxi, i àmbit teòric i polític d'actuació, sempre ha estat l'insularisme. Maria Gibert (34 anys), politòloga, milita a Proposta per les Illes (PI) i va ser una de les impulsores de la refundació de la Joventut Nacionalista de Mallorca (JNM) el 2010, organització juvenil de l'extinta Unió Mallorquina. Gibert no fa una valoració positiva de la trajectòria històrica del seu espai: "Amb excepcions com la Unió Autonomista (1977) de Josep Melià, en general, ha estat una opció electoral i política que no ha aconseguit capitalitzar i cohesionar el centredreta mallorquí autocentrat, que es troba molt dispers". Segons la petrera, "a Catalunya, el catalanisme polític mai no s'ha entès com un concepte sinó com a una manera d'aplicar polítiques beneficioses per al conjunt de la població. Això li manca a Mallorca de forma clara". El discurs que impregna altres forces no és aliè al seu, però: "Al mallorquinisme no només li pertoca una modernització, sinó que li cal una redefinició total i, sobretot, valentia i una tasca molt gran de cohesió entorn a la idea de país".

L'Esquerra Independentista en moviment: el debat sobre subjectes i noves estratègies

Però no només el món de Més per Mallorca està fent una reflexió sobre el futur del mallorquinisme i la identitat insular com a espoleta democràtica de canvi. L'anomenada Esquerra Independentista de Mallorca (EIM) i tot l'espai que a l'illa seria homologable a la CUP, condensat en les candidatures municipalistes més o menys properes —i on la promiscuïtat amb Més, especialment, i amb altres forces d'esquerra acostuma a ser habitual— així com en les organitzacions orgànicament lligades a l'independentisme anticapitalista, estan treballant, poc a poc, un debat de profunditat. Un debat que afecta l'àmbit que pivota a l'entorn d'Endavant, però també individualitats —ja que no estan organitzades col·lectivament— no lligades a l'Esquerra Independentista però que es reclamen d'aquesta tradició política i que, com defensava el músic i activista del Grup Blanquerna Marcel Pich en un article a l'Ara, vindiquen el concepte de "República Mallorquina".

Tot i que la praxi històrica dels agents polítics vinculats a l'independentisme revolucionari català a les Balears —des de l'MDT i Catalunya Lliure els anys 80 fins ara— ha estat insularista i pragmàtica, el seu marc referencial tradicional sempre ha estat, com recorda Elisabet Gayà (1991), filòloga i exmilitant del col·lectiu juvenil Xítxeros amb empenta, de Manacor, "l'intent d'assolir uns Països Catalans socialistes i feministes. I tan important és la primera part de l’equació com les dues següents, i d’altres que conceptualment se’n deriven: ecologistes, anticapitalistes, etcètera". Per Gayà, "el sentiment 'balear' és un projecte polític fruit de la transició espanyola. Les Illes Balears conformen un espai geogràfic propi, però tenen realitats socials, polítiques i culturals ben diferents. El sentiment que sí que és compartit és el de pertinença a una illa concreta: som mallorquines, menorquines, eivissenques o formenterenques. Per tant, parlar de mallorquinisme polític ha de tenir sentit per força. Ara bé, també crec que és molt positiu que es teixeixin aliances en condicions d’igualtat amb la resta de Països Catalans, atès que tenim un passat comú que ens uneix com a poble".


Festa de l'Estendard a Palma, el 1992. Independentistes manifestant-se darrere de la banda musical de l'Exèrcit espanyol. / Imatge: PSM

"Conceptes com 'mallorquinitat' o 'poble de Mallorca' no es poden deixar en mans de la dreta espanyola"


Àlvar Hervalejo (25 anys), doctorand en història comparada de la UPV-EHU i militant d'Endavant, és molt clar quan se li demana si el nacionalisme revolucionari català ha treballat intel·lectualment de forma prou acurada la qüestió nacional de Mallorca i del conjunt dels Països Catalans: "La resposta és que no. Ha mancat un treball teòric i intel·lectual remarcable. Els anys 70 es fa una anàlisi marxista en genèric sobre què és la nació, pertinent i que compartim, però encara som aquí. No ens hem mogut gaire". Hervalejo continua: "Mallorca és, en propietat, subjecte de la seva sobirania. Ha costat d'arribar fins aquí, però crec que hauríem de fer feina en aquesta direcció. I, sense oblidar mai que l'objectiu final són els Països Catalans, trobo francament interessant el potencial que conceptes com 'mallorquinitat' o 'poble de Mallorca' tenen! No pot ser que aquestes idees siguin lliurades a la dreta espanyola".

Pràcticament d'una generació superior, tot i que militant al mateix moviment, l'antropòleg, professor de català i activista veïnal David Pujol, nascut el 1980, impulsor de la CUP-Palma, explica: "Feim uns set anys tard, en aquest debat, però no hi ha dubte que tot el sobiranisme mallorquí està movent fitxa i, nosaltres, també". Pujol afirma rotundament que "Mallorca és un subjecte polític i ens cal fer, com Catalunya, el nostre camí. Treballar per la sobirania de Mallorca és treballar pels Països Catalans". A banda del subjecte de sobirania, l'exmilitant de la Coordinadora d'Estudiants dels Països Catalans (CEPC) i Maulets, considera, en línia al que exposen Jordà, Colom i Mayol a Somnis compartits, que "l'element lingüísticocultural no pot ser el tronc únic del discurs del sobiranisme mallorquinista. Necessita associar-se als drets socials i civils de les ciutadanes i ciutadans". Pujol i militants amb llarga trajectòria a l'Esquerra Independentista com Guillem Colom i Emylse Mas —aquesta darrera exdirigent d'Esquerra Unida— són impulsors del bloc de reflexió crítica Marjada.

L'efecte Podem en el nou discurs nacional. Quelcom destacable?

"Podem ens ha interpel·lat de forma clara. La pregunta que ells fan a l'esquerra espanyola, nosaltres l'agafem per parlar del nostre poble: 'Voleu guanyar?' i, si és que sí: 'Què podem fer per guanyar?'"

L'aparició de Podem en l'àmbit estatal ha representat un canvi estructural importantíssim en el discurs i la praxi de les altres forces d'esquerra —i segurament de dreta— del taulell institucional espanyol, català i illenc. Aquest fet influeix, en el plànol del debat intel·lectual, en molts aspectes. Entre ells, en el cas illenc i mallorquí, és molt interessant l'impacte que té, en el mallorquinisme, el pensament transmès per Iglesias i Errejón, especialment quan teoritzen sobre la necessitat que l'esquerra i els moviments ciutadans espanyols capgirin les seves inèrcies negatives de dècades que comporten l'hegemonia de PP i PSOE. Així, David Pujol, de la CUP-Palma, afirma: "Podem ens ha interpel·lat de forma clara. La pregunta que ells fan a l'esquerra de l'Estat, i que nosaltres agafem per parlar del nostre poble, és: 'Voleu guanyar?'. I, si és que sí: 'Què podem fer per guanyar?'. Un gruix important de la teorització dels joves intel·lectuals de l'òrbita de Més va en aquest sentit, i també, en part, algunes reflexions de dirigents d'Esquerra Republicana de Mallorca —la secció d'ERC a Mallorca, que ja fa alguns anys va transformar les seves sigles a l'arxipèlag traient la C—, segurament l'única força de l'àmbit mallorquinista que no està treballant específicament canvis de fons, de moment.

Laura Camargo (42 anys), portaveu de Podem al Parlament de les Illes Balears, professora de Filologia Hispànica a la UIB, activista i militant d'Anticapitalistes, exposa, en aquest sentit, que "Podem té molt clar que l'àmbit primer, el subjecte polític dels ciutadans de Mallorca, ha de ser Mallorca, i que si, en el futur, un subjecte aglutinador, democràtic, reclama drets col·lectius, una força democràtica ha d'escoltar i defensar aquests drets, encara que l'opció independentista no sigui compartida". "La realitat actual —clou Apesteguia en relació també als nous tempos històrics i socials— és líquida, i conceptes sòlids com pàtria, nació, cultura... s'han de reinventar per adaptar-s'hi. A la força".