Entrevista

“El govern australià restringeix contínuament la perspectiva d’una veu col·lectiva aborigen al Parlament”

Sue Ballyn

Directora del Centre d'Estudis Australians de Barcelona

Sue Ballyn, al despatx del Centre d'Estudis Australians.
Sue Ballyn, al despatx del Centre d'Estudis Australians. Autor/a: David Forniès
Sue Ballyn és professora emèrita de la Universitat de Barcelona en el camp dels estudis australians. Ha estat guardonada en dues ocasions amb el Premi de la Facultat, una d’elles per la seva tesi doctoral, sobre poesia australiana. Durant tots aquests anys ha estat investigant sobre aborígens, els habitants originals d’Austràlia i els convictes enviats al país durant els anys d’ocupació. Actualment, la doctora Ballyn és la directora de l’únic Centre d’Estudis Australians a l’Estat, el qual va fundar l’any 1990.

Avui, els aborígens continuen lluitant per una recuperació lenta i tediosa del que ja havia estat seu abans que arribessin els colonitzadors. La Llei sobre els drets de les terres aborígens de 1976 va ser el primer intent d’un govern australià de reconèixer legalment el sistema aborigen de propietat de la terra i d’introduir a la legislació el concepte de títol de lliure disposició inalienable. La Llei sobre drets de la terra defineix els “propietaris tradicionals” com un grup d’aborígens que tenen “responsabilitat espiritual primària” sobre els llocs sagrats d’un territori. Arreu del país s’han creat diversos Consells Aborígens de la Terra, com a òrgans representatius dels interessos dels aborígens. Per exemple, aquests consells han estat reclamant que es respectin els drets lingüístics dels parlants dels idiomes aborígens. L’octubre de 2017, el Parlament de Nova Gal·les del Sud va aprovar les primeres lleis de la història australiana que reconeixen les llengües indígenes amb la intenció de reactivar-les. Aquests Consells de la Terra miren per protegir els interessos i les aspiracions de la comunitat aborigen, però aconsegueixen d’assegurar un futur millor per a aquests pobles ancestrals marginats?

Nationalia: Després de la Llei de Terres Aborígens de 1983, quins canvis ha vist en relació amb els drets de la terra? Quin és el veritable poder dels Consells Aborígens de la Terra?

Sue Ballyn: L’origen del Consell de la Terra aborigen es remunta a la lluita d’Eddie Mabo, que va portar al Tribunal Suprem els drets per a la terra del seu poble. La majoria dels jutges van decidir que no només tenia dret a reclamar la terra dels seus avantpassats, sinó també que la premissa en què els britànics definien Austràlia, terra nullius, ja no era vàlida. Aquesta premissa pressuposa que la terra no pertany a ningú, i això és absolutament fals, atès que els aborígens són els reclamants legítims de la terra.

Com a conseqüència d’això va sorgir el Moviment de Drets de la Terra i la Legislació de Drets sobre la Terra, cosa que va ser problemàtica perquè una de les clàusules de la legislació era que els que reclamaven la propietat de la terra havien de demostrar una relació ininterrompuda amb ella des de temps ancestrals.

«Un aborigen de sang pura no podia casar-se amb un altre aborigen de sang pura, perquè la política d’aquell temps era esborrar els aborígens a través de l’eugenèsia »

I quan has envaït un país, has massacrat els indígenes i els has allunyat de la seva terra original, tens una generació robada, desapareguda, des de 1900 fins a 1970 amb nens que van ser separats de les seves famílies i que van ingressats en missions i reserves, així com una dura restricció en la llibertat de circulació dels adults. Tampoc podien casar-se sense el permís de les autoritats, no podien casar-se amb la seva pròpia gent: és a dir, un aborigen de sang pura no podia casar-se amb un altre aborigen de sang pura, perquè la política d’aquell temps era esborrar els aborígens a través de l’eugenèsia, la neteja ètnica dels pobles aborígens.

N: Una mena de neteja ètnica no violenta?

S. B.: No, no és no violenta, perquè significava l’expulsió forçosa dels fills de les seves famílies i els portaven a milers de quilòmetres de distància. Allà no parlaran el seu propi idioma; se’ls educarà d’una manera en què les noies han de ser pujades com a criades i els nois com a treballadors rurals, fusters, etc.

Això és violent. I dir a les persones amb qui es poden casar o no també és violent. Hi ha una comparació que es fa amb Amèrica del Nord, on hi ha una situació molt similar: hi ha una separació sistemàtica entre els blancs i els no blancs, però a Austràlia aquesta separació és només cap als aborígens, els propietaris originals de la terra. Així, quan es van aprovar la Comissió de Drets Terrestres i la legislació, era difícil demostrar aquesta relació ininterrompuda, però, afortunadament, els aborígens compten amb milers d’anys d’històries ancestrals que els lliguen al seu país.

«Com t’adreces a un tribunal i li dius que aquesta terra és teva mentre el tribunal es basa en la justícia occidental, que exigeix un document per demostrar la propietat sobre una terra? »

Però això planteja un altre problema: com t’adreces a un tribunal i li dius que aquesta terra és teva mentre el tribunal es basa en la justícia occidental, que exigeix un document per demostrar la propietat sobre una terra? Per tant, no és un sistema on es pugui dir que els aborígens tenen accés a la terra; algun cop ho permet, però en circumstàncies molt difícils, mai és fàcil i mai serà fàcil sota el govern del primer ministre actual, Malcolm Turnbull.

Un govern que conserva la capacitat, si ho desitja, de reservar determinades zones de la terra amb petroli o riquesa mineral per a la Corona, de manera que els pobles aborígens no tenen cap possibilitat de recuperar aquestes terres. Una Corona que no té res a veure amb Austràlia, ni amb la reina Isabel, que tot i ser la cap d’Estat, no té res a dir sobre el que hi passa, gràcies a Déu. Aquestes terres són de la Commonwealth [el govern federal australià, n. dels t.].

N: Quin és l’impacte de tenir un govern WASP (White Anglo Saxon Protestant, és a dir blanc, anglosaxó i protestant) com el de Malcolm Turnbull? Fins a quin punt és comparable a Donald Trump?

S. B.: Des del meu punt de vista, Turnbull és escandalosament de dretes i extremadament racista. Per exemple, hi ha el cas del rebuig total d’un acord que es va fer a Uluru, on es va acceptar d’incloure veus aborígens al Parlament, tot i que no necessàriament participarien en les grans decisions. De totes maneres, al final va canviar d’opinió i va dir “no”, de manera que la possibilitat que els aborígens entressin al Parlament és nul·la.

N: No hi ha membres aborígens al Parlament?

S. B.: N’hi ha un parell, però es tracta de la necessitat d’una veu aborigen col·lectiva contínuament restringida pel govern. No hi ha cap partit ni col·lectiu d’aborígens al Parlament: només persones individuals que pertanyen als grans partits tradicionals. De moment, no és possible tenir més membres aborígens, a causa del rebuig de Turnbull a l’acord d’Uluru. L’acord proposava la inclusió dels aborígens al Parlament amb un òrgan representatiu, i això es va acordar el 2017 i Turnbull li ha girat l’esquena.

A més, si ens fixem en el que està passant a l’illa de Manus, amb els refugiats detinguts, no farà per resoldre aquesta situació, simplement els deixarà podrir-se allà. Molta gent a Austràlia està indignada, i l’ONU ha estat francament implicada a la situació, demanant a Austràlia que faci alguna cosa al respecte. I el país té una llarga tradició que es remunta a la Segona Guerra Mundial, amb la revisió de la política d’Austràlia Blanca, que havia pintat Àsia com una amenaça. Aquesta política va acabar-se, i Austràlia sempre ha estat un país que, d’una banda, ha estat molt acollidor per als que ho necessitaven, amb preferència pels blancs anglosaxons —els espanyols eren al final de la cua, perquè Austràlia volia gent dels països del nord d’Europa, i no pas del sud— però de l’altra, el que està passant ara és un tancament complet: si vols anar a Austràlia com a migrant, és un dels països més difícils d’entrar, fins i tot més difícil que els Estats Units.

La política d’Austràlia d’aquests últims anys en relació amb els immigrants que arrisquen la seva vida en vaixells precaris és la de retornar aquests homes i dones als seus països d’origen, on les seves vides corren risc. De totes maneres, aquesta és la mateixa situació que tenim al nostre mateix pati del darrere, a Anglaterra. Deportaran una persona fins i tot si saben que la seva vida corre perill. Recordo que l’exprimera ministra d’Austràlia Julia Gillard declarava obertament que era segur per als tàmils tornar a Sri Lanka. Els qui treballàvem amb immigrants de Sri Lanka vèiem que si tornaven, tindrien problemes greus. S’ignora completament el dolor i el sofriment de l’altre, i és francament escandalós i repugnant que al segle XXI un país anomenat democràtic com Austràlia pugui rentar-se’n les mans.

N: No creu que els australians estiguin d’acord amb aquestes polítiques?

S. B.: No conec les xifres, però hi ha una indignació general, i no només pels immigrants. També hi ha indignació per a la celebració d’un referèndum postal sobre la legalitat del matrimoni homosexual, que no era vinculant. Quin era el motiu de fer perdre el temps a la gent per no res? Altres països tenen referèndums i són vinculants, de manera que es va aprovar immediatament el matrimoni homosexual.

Crec que aquesta manera de tractar l’altre està molt incrustada en la psique australiana, i els últims en l’escala de la consideració són sempre els indígenes. Recentment es va plantejar la qüestió de fer un referèndum per incloure els aborígens a la Constitució. No hi són inclosos perquè la Constitució va ser redactada a principis de segle XX, i els aborígens ni tan sols van tenir la nacionalitat fins al 1967. Curiosament, va ser mitjançant un referèndum vinculant celebrat de forma democràtica que aquesta resolució va ser aprovada amb aprovació majoritària. No obstant això, encara no estan a la Constitució, per això la idea de fer un referèndum per incloure’ls.

Però, per què necessitem un referèndum per incloure els propietaris originals de la terra? Per què no canviem la llei directament? Doncs perquè la llei sempre ha d’afavorir el protestant anglosaxó blanc sobre els propietaris originals d’Austràlia.



N: Per què el Territori del Nord té la taxa més alta de joves detinguts, i per què la majoria són aborígens? Quin impacte té aquest racisme sistemàtic a Austràlia com a nació?

S. B.: Crec que el racisme està incrustat en totes les nacions del món; l’ésser humà per naturalesa és racista, la por i l’aversió envers l’altre són intrínsecs al fet que els països es protegeixen entre si d’altres països; protegeixen les seves fronteres dels forasters. El problema del nivell elevat de joves detinguts ha estat present durant molt de temps i hi ha hagut una comissió per investigar els morts sota custòdia. Per què hi ha tantes morts sota custòdia d’aquest origen ètnic en particular amb tanta diferència desproporcionada respecte d’altres orígens ètnics?

És una situació similar amb els Estats Units, no només amb els nadius: també els afroamericans, especialment amb Trump, pateixen aquest racisme incrustat. Tot es remunta als temps colonials, en què vam destruir completament la seva forma de vida, els vam introduir a la nostra manera de viure, a l’alcohol, les drogues i el seu mal ús. Res d’això no hauria passat si els colonitzadors els haguessin deixat sols. Els aborígens tenen el nivell més baix d’èxit escolar de totes les comunitats, i la gran majoria viuen al Territori del Nord. Sortir de l’escola sense titulació vol dir que no aniràs enlloc; això ho ajuntes amb la situació de les famílies alcohòliques propenses a la violència domèstica, i ja tens una explicació del que passa al Territori del Nord.

«L’alcoholisme es troba arreu dels pobles aborígens, fins i tot a les zones urbanes: un resultat clar del gran desastre que van implicar 200 anys de colonitzacions brutals »

Els britànics els vam introduir a tot això, més enllà del tractament horrible que van patir. Van fer reserves, on els comerciants es van beneficiar de la venda d’alcohol als aborígens. Així que va seguir el costum fins avui. Ara, en molts llocs on la terra ha estat retornada als aborígens, hi ha hagut intents reeixits de “mantenir aquestes terres seques”, és a dir, sense alcohol, i capacitar els aborígens per supervisar la seva pròpia economia. Aquestes comunitats estan dirigides per ells mateixos. Però l’alcoholisme es troba arreu dels pobles aborígens, fins i tot a les zones urbanes: un resultat clar del gran desastre que van implicar 200 anys de colonitzacions brutals, com a Amèrica del Nord. Aquest dany encara és molt a prop de la superfície, i no es tracta d’un problema de diners, com alguns diran. Els diners no són la manera principal d’eradicar els problemes dels aborígens.

N: Els diners definitivament no són al centre de la cosmovisió aborigen?

S. B.: No originalment, no fins que vam arribar [els britànics]. La gent dirà que els aborígens fan un mal ús dels seus diners, però el que passa és que altres problemes superen el nivell de prioritat dels diners. Aconseguir que els nens es quedin a l’escola continua sent la prioritat principal, i avui estem veient l’augment més gran de les taxes de graduació dels nens aborígens, però això mai no arriba als titulars. Les xifres no són prou altes. Moltes d’aquestes famílies són disfuncionals. Els blancs diuen que és el seu problema, però en realitat és el resultat directe d’allò que els van fer el meu poble i els australians blancs.

N: Quina és la seva opinió sobre l’aprovació recent d’una llei a Nova Gal·les del Sud per a les llengües indígenes? Quin impacte preveu? És cert, com se sent de vegades, que aquestes llengües no estan mortes i que només dormen? Com s’entén?

S. B.: Hi ha llengües inactives, però no estic segura de què significa “dormir”, perquè quan una llengua es torna inactiva és perquè ja és morta. Pot estar inactiva perquè molt poques persones d’una comunitat en particular encara la parlin, i malgrat trobar-se en un estat molt proper a l’extinció, tècnicament encara sigui viva. La meva pregunta és: com es pot rescatar i reviscolar una llengua que es troba en aquesta condició? Imaginem-nos una situació amb un grup d’aborígens amb un grup de, per exemple, vint ancians que parlen aquesta llengua, però els nens ja no la parlen. Com es recupera aquest idioma?

Podríem fer com ho feien els antropòlegs al segle XIX —la idea era meravellosa— i enregistrar i escriure la llengua. Però, com es transmet? No s’ha de desar en una biblioteca, sinó que s’ha de lliurar a la generació vinent. Hi ha exemples bastant bons de com s’ha de fer: a la Gran Bretanya, el gal·lès i el gaèlic escocès s’ensenyen a les escoles primàries i secundàries. Però a Nova Gal·les del Sud hi ha moltes llengües aborígens, així que quin és el millor mecanisme per reactivar centenars d’idiomes? No és possible posar tots els aborígens sota les mateixes eines educatives, ja que hi ha massa llengües que es poden perdre en aquest procés.

N: Substitueixen aquests idiomes per l’anglès.

S. B .: Sí, però especialment per l’anglès aborigen, de la mateixa manera que el crioll al Carib, que és anglès de ple dret, en la meva opinió. Un escriptor aborigen enriqueix els seus textos amb paraules de la llengua aborigen i porta paraules d’anglès a la llengua aborigen de la seva vida quotidiana.

«Necessitem més i més comunicació i interacció entre cultures, entre aborígens i australians blancs, sense més segregació econòmica a les escoles »

A mi, aquesta iniciativa de les llengües em sembla el somni d’un polític. Portar coses al Parlament, dir que fem això i que fem allò... Però el que voldríem veure és com volen perpetuar l’ús de la llengua dins de les comunitats. En la meva opinió, necessitem més i més comunicació i interacció entre cultures, entre aborígens i australians blancs, sense més segregació econòmica a les escoles, perquè aquesta és l’arrel de tots els problemes: la forma en què aquest terrible sistema educatiu defineix la generació vinent. I això està relacionat amb les llengües, perquè si els blancs se senten més compromesos per conèixer les cultures amb què viuen, s’adonarien de la importància de la història oblidada de la seva terra i dels seus habitants originaris. Això està succeint: molts nens blancs participen en el reconeixement de la cultura aborigen, especialment en les escoles públiques.

Tot i així, la logística del renaixement de les llengües se m’escapa. Escolliran les escoles en què es reviuran 50 llengües? També pot passar que, si proven d’introduir una llengua aborigen al pla d’estudis escolars, hi hagi una reacció dels australians antiaborígens.

N: Potser es podria intentar fer-ho amb un sol idioma aborigen, potser un dels més parlats?

S. B.: Bé, depèn. Quan les seves llengües es troben en el que els lingüistes defineixen com a àrees de cruïlla, on les diferents llengües s’entrecreuen, tot sovint es poden entendre entre elles, de manera semblant com passa entre l’espanyol i el portuguès o el suec i el noruec, si parlen prou lentament.

Si vols mantenir la llengua amb vida, només la protegiràs per als aborígens o per a tota la comunitat? Perquè això marca una diferència gran. Per fer-ho, també es necessita persones que ensenyin l’idioma. Com he dit, és una idea meravellosa que sona molt bé al Parlament, però no hi ha manera de dur-la a la pràctica. Hem d’esperar i veure: si funcionés a Nova Gal·les del Sud per a un únic idioma aborigen inactiu, ja seria un èxit. Tanmateix, encara hauria d’implementar-se arreu d’Austràlia, perquè cada dia hi moren llengües. No ens n’adonem perquè parlem llengües que no estan en perill, però imagineu que la vostra llengua materna és una llengua minoritària i s’està morint, cosa que succeeix a tot el món i no ens importa en absolut.

Algunes llengües oprimides com el tàtar es mantenen perquè es parlen a les famílies, la qual cosa no passa amb les llengües aborígens que només parlen un grapat d’ancians. Serà interessant de veure aquest procés.

N: Quin és el futur de l’estil de vida indígena dels aborígens? Creu que la seva cultura està en perill?

«No crec que la cultura aborigen estigui en perill. Els aborígens tenen un fort sentit de compromís amb la seva identitat per assegurar-se que això no els passi»

S. B.: No crec que la cultura aborigen estigui en perill. Hi ha molta activitat en temes d’art, música, dansa, escriptura i cultura general. Es pot perdre sense remei a les comunitats urbanes però, tot i així, aquestes tenen la seva pròpia continuació de la cultura aborigen dins d’un entorn urbanitzat, amb les històries amb connotacions urbanes i l’urban dreaming. Són elements que no es troben en altres comunitats aborígens. Els aborígens capaços de reincorporar-se a la seva forma de vida —fins on se’ls permet— descobreixen que els estereotips introduïts per l’home blanc són falsos. Per exemple, es van descobrir restes arqueològiques que demostren que els aborígens tenien una arquitectura pròpia.

Pel que fa a la seva cosmovisió, es pot traduir molt fàcilment a la nostra pròpia representació del cel. Jo diria que està en una situació molt saludable, tenint en compte la situació dels nadius a Amèrica del Nord o algunes tribus africanes que s’han perdut per sempre. Els aborígens tenen un fort sentit de compromís amb la seva identitat per assegurar-se que això no els passi. Les tradicions i les històries es transmeten. Durant la recessió escolar al Territori del Nord, una vegada van portar tots els nens a ensenyar-los a sobreviure de la manera tradicional: se’ls va ensenyar a caçar, recol·lectar, cultivar i pescar. Aprenen també a ballar i totes aquestes coses s’ensenyen en les seves llengües, per tant no diria que la cultura aborigen estigui en perill.



L’art encara és molt viu, l’art tradicional amb les sorres que s’ha fet durant segles. Aquesta pintura representa una tanca, una casa i una plantació, com si no estigués realment a terra, sinó que flotés per sobre. És una manera de demostrar que els britànics i la seva cultura imposada no han fet arrels de la mateixa forma que ho han fet els aborígens. L’únic problema amb aquest art és que els comerciants són blancs, i han fet una fortuna venent art que no és el seu. Vas al centre de Barcelona i veus bumerangs fets a la Xina, cosa que francament és molt vergonyosa.

Altres grups a Austràlia assimilen la cultura aborigen fent cançons de cultura pop com Singing in the rain en un estil aborigen. Aquest és un bon procés, fomentar l’assimilació de la cultura després d’anys d’intentar esborrar-la.

N: Tot i així, creu que encara hi ha una situació semblant a l’apartheid?

S. B.: No utilitzaria aquesta paraula, perquè la política darrere l’apartheid sud-africà i la situació a Austràlia són diferents. Jo diria que a Austràlia hi ha una reacció social contra els aborígens, però no tenim autobusos, escoles i universitats separades. Per descomptat, els aborígens ho considerarien una situació d’apartheid, ja que els resultats de la política han estat els mateixos que a Sud-àfrica. Els aborígens recorden els dies en què els blancs i els aborígens no podien barrejar-se. Consideres que la situació de Trump i els afroamericans és apartheid? Jo no ho crec, perquè l’apartheid significa una segregació completa en tots els sentits. Això és el que teníem, però no el que està passant ara, tot i que amb tots els problemes amb els immigrants hi ha motius per pensar que la situació a Austràlia és bastant fumuda, com a qualsevol altre país.

Jo diria que la raça humana està condemnada, destinada a l’extinció. Això és perquè estem destruint la nostra llar, i que Déu ajudi qualsevol altre planeta que colonitzem. L’ésser humà, per alguna raó extraordinària que no puc explicar, té la capacitat de destruir tot el que l’envolta. Hi ha una gran pèrdua de contacte amb la terra i amb les tradicions. I per això, oblidem qui som o, millor dit, el que se suposa que hem de ser.