Entrevista
“Quan escrivim en una llengua estrangulada, en creem una altra al marge: la del nostre patiment”
Hawad
Poeta i pintor amazic tuareg
Alt, prim, de pell fosca, i expressió aspra i severa, Hawad va arribar a Ostana durant la tarda del primer dia del 23 de juny per assistir al programa cultural del Premi Ostana, Escrituras en lenga maire, organitzat per la Chambra d’Òc a les valls occitanes del Piemont, i rebre’n el Premi Especial 2023.
Tot i que nasqués a la regió muntanyosa de l’Aïr, al que avui és el Níger, Hawad refusa d’identificar-se amb aquest estat, com va explicar més tard en la lectio magistralis d’Ostana la seva dona, l’antropòloga i traductora Hélène Claudot-Hawad, insistint que citéssim “àrea tuareg” com el seu lloc d’origen en totes les publicacions del Premi. Hawad accentua amb aquest gest reivindicatiu que la divisió del territori tuareg en cinc estats —Líbia, Algèria, Níger, Mali i Burkina Faso— és artificial i producte de la colonització.
Poeta i artista visual, en la seva joventut Hawad va viatjar a Egipte i a l’Iraq, abans de treballar com a obrer a Líbia i Algèria als anys setanta, on va començar a escriure. El seu compromís polític el va dur a formar moviments de resistència amb altres exiliats, i les seves accions el van dur a la presó en diferents moments a Algèria, Líbia i Nigèria. A més de ser l’autor d’una dotzena de llibres de poesia i ficció, les obres pictòriques de Hawad han estat exposades en ciutats com París, Casablanca, Nova York i Medellín. És inexplicable que com a autor tuareg viu més reconegut hagi hagut de publicar tota la seva poesia en edicions franceses, i que hagi estat relativament poc traduït.
Com a part de l’organització del Premi Ostana, vaig tenir el privilegi de compartir moments únics amb Hawad: com el cant gutural, espontani, que va emergir una nit mentre ens explicava les seves vivències, cant al qual ens vam sentir convidats a participar com un cor polifònic de sons punyents, estripats, dolorosos. Laments, xiulets, sons d’animals, i una filera de paraules escopides en una llengua sense nom ni sentit, la llengua de la fúria, la furigrafia que tant caracteritza la poesia i la pintura de l’autor tuareg. Sovint escolto l’experiència vital dels meus entrevistats en forma de relat coherent, de paraula, però sentir-la al cos i viure-la és tota una altra cosa. Aquella nit, i durant la recollida del premi dos dies després, el cant gutural de Hawad ens va portar als assistents del Premi Ostana 2023 una experiència d’alliberament col·lectiva, una catarsi.
Quan vaig seure a entrevistar-lo després de l’huracà que va generar el seu pas per Ostana, no sabia què esperar ni què passaria. Durant unes hores, vaig entrar en un túnel i vaig perdre el sentit del temps. Transcriure aquesta entrevista ha estat especialment difícil. Transmetre el llenguatge corporal de Hawad és impossible i és tan important, o més, que els seus mots. Us convido a imaginar-lo, inflamat, llançant les paraules com dards, amb tota la intenció, en moviment, com ho són el seu art, la seva veu, el seu pensament.
Mariona Miret: L’amazic és la vostra llengua mare. On i com heu crescut, i per què heu decidit d’escriure en la vostra llengua mare?
Hawad: El tamàjaq és la meva llengua mare. Però la meva llengua, en general, es diu tamazight (amazic), i és la llengua de tots els pobles autòctons nord-africans, que van de la costa de la Mediterrània fins al sud del Sàhara, de l’oest d’Egipte fins a l’Atlàntic.
Jo formo part dels imazighen teneré, els amazics del desert, del Sàhara central, i és allà que va néixer la civilització amaziga i la nostra escriptura, que daten gairebé de l’època neolítica. Aquest és el meu bressol, i no és estrany a cada pedra, a cada plega del desert i a cada monticle, trobar-hi tombes antigues, pintures rupestres. El Sàhara és un museu a l’aire lliure. El Sàhara té un rol importantíssim en la història de les nostres cultures, tan rellevant com Mesopotàmia pel que fa a la revolució agrícola i a l’escriptura: ha jugat aquest rol per a tota la Mediterrània occidental.
Per a mi, escriure en la meva llengua és simplement natural. I és molt més que això, és la nostra manera de viure. Tenim un alfabet propi, des de la meva infància escrivíem a tot arreu: a l’arena, a les pedres... l’alfabet del meu poble es diu tifinagh i és diferent del dels nostres veïns: per nosaltres, “l’altre” eren els egipcis, els grecs i els llatins. La nostra cultura sempre ha volgut desenvolupar quelcom oposat a aquestes tres civilitzacions: un pensament, una organització anàrquica. Els grecs van portar la ciutat com a ens polític; nosaltres tenim el camí, la ruta que porta a una cruïlla, on les idees polítiques i els contrastos socials es reuneixen, relliguen i es posen en contrast. I, per tant, no volíem adoptar els jeroglífics egipcis, ni els alfabets grec i romà.
Vaig néixer amb l’escriptura. Què és l’escriptura per a nosaltres? Escriure a partir dels signes que ja teníem, i que venien dels nostres animals: en vam fer símbols, i després lletres, que han evolucionat amb el temps. Aquestes lletres no són només lletres: per nosaltres, són la topografia de la nostra estructura mental.
«Què és l’escriptura per a nosaltres? Escriure a partir dels signes que ja teníem, i que venien dels nostres animals: en vam fer símbols, i després lletres, que han evolucionat amb el temps. Aquestes lletres no són només lletres: per nosaltres, són la topografia de la nostra estructura mental»
Per què escric en la meva llengua? Quan un sistema que ve de fora m’arracona i em vol arrencar la llengua, per imposar un sol idioma, no puc fer cap altra cosa que no sigui utilitzar la meva llengua, utilitzar el meu alfabet, el que escric. El que m’interessa és: com puc transformar l’escriptura en la meva llengua, talment com en una metamorfosi, com faig que es torni “enfadada” perquè reaccioni a l’altra escriptura opressiva?Escriure esdevé una arma per apuntar a l’altre, com un fusell per tirar contra l’adversitat, l’hostilitat. Quan amb l’inici de la colonització i l’era tecnològica va venir la imposició de les llengües, vaig agafar el vell fusell de la meva mare, que és la nostra llengua, el nostre alfabet, i el vaig carregar, el vaig preparar, vaig tallar-ne les bales perquè fossin furigràfiques i anessin pertot arreu.
M. M.: Què significa el concepte “furigrafia”? És central en el vostre univers i en la vostra poesia. Com vau concebre la furigrafia?
«A l’inici escrivia en el nostre sistema per conservar la memòria, novel·les, contes curts, teatre. Mostrava l’absurditat de la situació del meu poble. Però em vaig adonar que aquest tipus d’escriptura no era suficient per reflectir el que vivia i sentia, no corresponia al meu sofriment. La ràbia que sentia, i que vull sentir, davant del caos. Feia falta que jo inventés un caos contra el caos»
H: Quan vaig complir 17 anys ja no vaig poder viure més a casa meva, era el primer cop que la dominació colonial va esdevenir impossible de combatre per al meu poble. Els amazics no vam poder resistir com abans: amb la tecnologia i l’encerclament territorial, qualsevol resistència clandestina era impossible. Vaig néixer el 1950, i el 1967, amb 17 anys, vaig començar a viatjar, i llavors em vaig convertir en la pilota dels estats: em xutaven, em llançaven, em foragitaven d’on era. Ja en tinc prou! En aquell moment vaig començar a escriure. A l’inici escrivia en el nostre sistema per conservar la memòria, novel·les, contes curts, teatre. Mostrava l’absurditat de la situació del meu poble.Però em vaig adonar que aquest tipus d’escriptura no era suficient per reflectir el que vivia i sentia, no corresponia al meu sofriment. La ràbia que sentia, i que vull sentir, davant del caos. Feia falta que jo inventés un caos contra el caos. Per ser com un petit gra de sorra que s’introdueixi a la màquina que em va esmicolar.
Quan escric en la meva llengua, en el meu alfabet, escric en el meu idioma? No. Totes les llengües dominades, estrangulades, quan escrivim, creem una altra llengua al marge de la nostra: la del nostre patiment.
En el meu cas, els mots són tuaregs, però la sintaxi, la manera de triar els mots, una societat normal no podria fer-ho. El que cal trobar és una llengua al marge de la llengua mutilada, per arribar a trobar les paraules per al caos.
El problema no és la preservació de la diversitat lingüística, per mi. Cal que jo extregui una llengua de la meva llengua; el meu llenguatge, perquè s’enriqueixi, perquè es faci fort. Això no és una ruptura. Tot idioma té una reserva de vocabulari i de sintaxi i que no utilitzem. Aquest repertori només apareix quan pertorbem l’emoció, les entranyes de la llengua. Cal trobar aquest llenguatge quan l’ànima està pertorbada, quan ha pres la coloració de la joia i del sofriment.
Sí, escric en amazic, la meva llengua, però escric en la meva llengua personal. És la meva no perquè sigui la de la meva mare i del meu poble tuareg, sinó perquè jo parlo en la reserva del meu idioma. Com puc parlar-li a aquell que es troba a l’abisme, als marges? Si jo li parlo en la llengua de cada dia, no m’entendrà. Cal que trobi la llengua d’aquell que es troba a l’abisme, només així em comprendrà. Cal extreure, trobar les passarel·les emocionals que tenen la capacitat d’envair l’altre.
I així cada llengua amenaçada, cada individu perseguit cal que trobi una llengua d’acord amb la situació que està vivint. Totes les llengües del món tenen aquesta capacitat. I és això el que compta. És aquest imaginari, aquesta sensibilitat que hem de provocar perquè reaccioni, perquè s’intensifiqui en la fúria, en la còlera.
No és una fúria del quotidià, és una força latent, que treballa en l’imaginari. Cal que les llengües no siguin només instruments de comunicació: cal que siguin so, que siguin soroll, un soroll que provoqui l’emoció i pertorbi l’imaginari, perquè encara tinguem més coses a imaginar. Per mi, això és el que pretén la furigrafia, això és el que cerco amb la meva poesia.
M. M.: Us vull preguntar pel poble tuareg fora de la vostra terra, a l’estranger. És possible existir, com a poble, a l’exili?
«Cap poble pot existir a l’exili. L’individu pot existir a l’exili. Per als pobles, l’exili no és bo. Però un poble exiliat al seu propi territori, que esdevé estranger al territori dels seus ancestres, és la cosa més dura: és un exili doble»
H: Cap poble pot existir a l’exili. L’individu pot existir a l’exili. Per als pobles, l’exili no és bo, potser és bo per a l’individu. És molt difícil, per als amazics, “l’exili interior” del propi territori. És fàcil per una persona com jo, una persona que s’exilia. Però un poble exiliat al seu propi territori, que esdevé estranger al territori dels seus ancestres, és la cosa més dura: és un exili doble.Penso que és possible resistir. Però un poble que duu nens, dones, gent gran, persones febles a l’esquena... és força difícil. Cal alleugerir les maletes per córrer i poder combatre. Cal que no sigui pesat. I un poble sempre pesa, fins i tot un poble nòmada com nosaltres.
Resistir és possible. Com? Cal trobar un “desert” interior; no el desert mineral, sinó una sobrietat, una flexibilitat de l’imaginari comú. Cal reciclar la saviesa, la poètica dels altres perquè no ens esclafi. És un art gairebé alquímic. És possible, però sabent que el poble sempre alenteix la resistència perquè pesa.
Algunes persones no tenen ni tan sols ganes de resistir: n’hi ha que prefereixen morir, n’hi ha que prefereixen renunciar a si mateixos i esdevenir com el seu botxí, la persona que mata per tenir la pau. Tranquil·litat. L’oblit d’un mateix, la renúncia a un mateix. Per tant, sí, és possible resistir, però molt difícil, com a grup.
M. M.: Hi ha alguna comunitat o poble de llengua minoritzada que us hagi inspirat, en la lluita com a tuaregs?
H: Hi ha maneres de resistir que ens han inspirat de manera general, com a poble amazic: en el pla cultural, els catalans. Catalunya ens va ensenyar com abordar la resistència, com afrontar un sistema hipermecanitzat, hiperproductiu que té la capacitat de fabricar les imatges de la modernitat, que enlluerna els pobles, i resistir-hi amb els seus propis mitjans.
A persones com jo, i a molts amazics com els imazighen o els nostres germans cabilencs, els catalans ens van fer veure que podem ser nosaltres mateixos i resistir, ens van mostrar com afrontar una adversitat moderna per a la qual no tenim instruments sense perdre’ns a nosaltres mateixos, sense passar per una metamorfosi inútil.
«Jo, personalment, m’alimento de la resistència de tots els pobles oprimits. Tots els pobles que a través del patiment no han oblidat el que volen ser mereixen que ens inspirin»
Jo, personalment, m’alimento de la resistència de tots els pobles oprimits, no només dels minoritzats: de la gran tragèdia del poble jueu durant la seva peregrinació, durant el seu gran exili —parlo de la gran resistència, no parlo de després de la guerra [mundial]. Són un exemple de com no desesperar-se en la pèrdua d’un mateix, ni en la fugida, ni a l’exili. Em fa gairebé plorar, de pensar-hi: són el símbol del patiment que ha durat en el temps, i del patiment de no tenir un territori. La desesperació, els forns crematoris... Als amazics, la resistència del poble jueu sempre ens ha inspirat.En el geni de la rebel·lia ens van inspirar els apatxes, i personatges com el seu líder Gerónimo, que tenia un ideal, i que creia que cal morir en nom d’aquest ideal. I els kurds, sens dubte. Qualsevol patiment humà ens ha colpit i ens ha nodrit. Tots els pobles que a través del patiment no han oblidat el que volen ser mereixen que ens inspirin.
M. M.: En una entrevista recent dieu que esteu a favor d’una organització de tipus anàrquic, de “federar les persones, els grups, els pobles, sense una estructura vertical”. Per què creieu que és necessari? Els pobles minoritzats, fins a quin punt necessitem la política?
H: Si no fem política, la política ens fa. Crec que cal anar més enllà de la política, ultrapassar-la. Jo estic a favor d’una organització anàrquica, no de l’anarquia, atenció: no parlo de l’organització que defensen Malatesta, Bakunin o altres, jo estic a favor de la manera amaziga d’organitzar-se, que consisteix a federar petits grups, petits pobles, en forma de cooperatives, que es federen fins a l’infinit.
«Jo estic a favor d’una organització anàrquica, no de l’anarquia, atenció. Jo estic a favor de la manera amaziga d’organitzar-se, que consisteix a federar petits grups, petits pobles, en forma de cooperatives, que es federen fins a l’infinit. No és el caos ni l’anomia. Jo soc responsable de mi mateix, i responsable del meu veí»
No estic a favor de la democràcia, del poder dels pobles. Un poble que confia el seu poder a una elit… no és la llibertat, això. Parlen del poder de la majoria. La majoria que assassina la minoria! Cal una organització anàrquica. L’anarquia ens dona la responsabilitat. No és el caos ni l’anomia. Jo soc responsable de mi mateix, i responsable del meu veí.El president ens pot reunir, li donem el poder. Però no el poder de matar-nos. Estic en contra del mot “jerarquia”. Estic a favor del contrapoder, de fructificar la llibertat. No hi ha lladres a la meva ciutat. La societat que necessita un policia és una societat malalta. Qui ha fabricat els lladres?
Aquest costat faraònic absolut del poder és insuportable i ha destruït el món. L’estat nació és un monstre. Necessita la guerra, necessita la destrucció, li calen els pobles perifèrics. Estic a favor de l’anarquia, encara que sigui utòpica.
És aquesta organització anàrquica que m’ha protegit i fet arribar fins avui. No hem conquerit cap país amb això. També ens ha permès organitzar una resistència contra la conquesta de l’altre. Tots els meus veïns, les seves llengües, han mort: els romans que van venir, i els grecs, també; la llengua dels egipcis, el copte, és morta, i és gràcies a l’anarquia que puc parlar la meva llengua i que puc dir que soc amazic.
M. M.: Què hi heu trobat al Premi Ostana? Hi ha alguna cosa que us hagi impactat?
H: A Ostana hi he trobat la fraternitat i, sobretot, una cosa que manca en moltes trobades culturals: la simplicitat, anar a l’essencial. Les persones fan les coses com poden —per lluitar per la seva llengua, vull dir. Aquí hi ha una fraternitat d’acció sense manierismes.
És el que espero d’aquests tipus de trobades, però és rar de trobar. Anar directament al necessari. És el que cal fer. No és per complaure una mirada de l’exterior, ni per imitar el que fan els altres. Hem partit del quotidià, del que és normal, i hem fet coses extraordinàries.
M. M.: Quin present i quin futur veieu per a la vostra llengua i la vostra cultura?
H: Serà molt difícil, per a nosaltres els tuaregs. Tenim un treball de restaurar l’imaginari molt difícil a fer. Ens cal una autonomia, una independència d’esperit que estem perdent. A les persones avui en dia els impressionen fàcilment els diners, les armes, els instruments tecnològics que arriben. I les llengües majoritàries que dominen.
No tenim veïns al nord o al sud de la Mediterrània que ens inspirin a l’estil d’“hi ha alguna cosa nova que està naixent”. No tenim un horitzó de resistència, una lluita que ens doni esperança per continuar plantant cara.
«Als tuaregs ens cal una independència d’esperit que estem perdent. Abans, el nostre aliat més gran era la memòria. Amb les noves tecnologies les persones ja no tenen memòria. Ens cal acumular una reserva de memòria per il·luminar el futur, per traçar un futur, per forçar un futur. Si no tens suficient reculada —la reculada que et permet el record— no pots atacar l’adversitat del demà»
Abans, el nostre aliat més gran era la memòria. Amb les noves tecnologies les persones ja no tenen memòria. Els tuaregs no tenen reserva de memòria, no els interessa el passat. Són en el present. Quan et trobes arraconat entre dues ribes de violència, cal que surtis del cos que s’està desmembrant i t’aferris a una història compartida —a un passat col·lectiu— i a un futur idíl·lic.Avui en dia, amb internet i amb WhatsApp, tot és immediat. Moltes persones pensaven que internet ens portaria moltíssimes coses bones. Però en realitat ens hem convertit en consumidors d’informació, de coneixement, com si fóssim bulímics. I això és molt perillós per a nosaltres.
Ens cal acumular una reserva de memòria, acumular una gran quantitat de munició, per il·luminar el futur, per traçar un futur, per forçar un futur. Si no tens suficient reculada, la reculada que et permet el record, no pots atacar l’adversitat del demà. Si et trobes fragmentat davant del futur, tremoles, no tens res per afrontar-lo. Fins i tot la paraula “futur” farà que t’ensorris.
Si com a amazics avui ens donessin la llibertat, la nostra terra, el nostre Sàhara; si autoritzessin la nostra llengua, ens donessin dret sobre el nostre sòl ric en matèries primeres, tot això ens destruiria. Ens convertiríem en obesos, com a l’Aràbia Saudita.
Com a tuaregs, comencem a ser fràgils. L’ascetisme, la renúncia a certes coses, sempre ha format part del bagatge de pensament tuareg. Cal renunciar a les riqueses materials. I a una certa tranquil·litat. Estar tranquils! Necessitem la intranquil·litat, per forçar el nostre imaginari col·lectiu. I necessitem la sobrietat: just el necessari. No és pas fàcil avui en dia. El telèfon amb internet, entre els tuaregs, va irrompre com un llamp. Ràpid! Tothom amb un telèfon. Què s’hi diu, allà dins? Res d’interessant. Internet vehicula les llengües estrangeres que mengen les nostres llengües. No podem construir una cultura ni un capital de pensament, amb això.
«Els tuaregs vam transformar l’infern en paradís: el Sàhara. Del no-res. Per què? Perquè vam renunciar a tot menys a l’ideal de ser lliures»
Els nostres ancestres, els meus pares i fins i tot a la meva generació vam patir gana: vam afamar la fam, vam assedegar la set. Vam transformar l’infern en paradís: el Sàhara. Del no-res. Per què? Perquè vam renunciar a tot menys a l’ideal de ser lliures. Això no és fàcil avui en dia. Som a l’era de l’home de cera. Qualsevol foc, qualsevol espurna, i es fon. Perquè ja no té memòria, li hem destruït la memòria perquè es converteixi en un home sense ànima que només consumeix.Vet aquí per què serà dur. Serà francament dur, el futur, per als tuaregs. No dic que estigui perdut perquè no soc un profeta, ni vull ser-ho. La lluita esdevindrà dura, sobretot perquè ens hem quedat sense memòria, i no tenim referents. Una referència a la qual aferrar-nos.