Les sèries històriques analitzades per vostè mostren un ascens continuat de la identitat gallega fins a l'inici del segle XXI, moment en què aquesta identificació comença a decaure. A què es deu aquesta reculada en aquest període recent?

La sèrie històrica de sentiment identitari diferencial gallec, és a dir, aquell percentatge de la població que es declara només gallega o més gallega que espanyola, arrenca en l'any 1981, precisament el de l'inici del període autonòmic, i permet afirmar que l'augment de la identitat gallega ha anat en paral·lel a la creació de l'Autonomia i a la seva consolidació (majors recursos financers i competències), tot això en uns anys que globalment van ser de creixement econòmic i de consolidació de l'estat del Benestar i que han permès una pau social i política, en termes relatius, que s'ha enfonsat amb l'actual crisi autonòmica.

Fent abstracció dels antecedents històrics (referend massiu de l'Estatut del 1936 que va arribar a ser admès a tràmit en Corts just abans del cop d'estat feixista) no cal oblidar que el punt de partida i les bases de l'Autonomia gallega moderna són molt febles. Galícia no és ni Euskadi ni Catalunya, ni pot ser-ho, i tota reproducció o transposició mimètica d'aquestes altres realitats nacionals a la nostra està condemnada a l'error.

L'Estatut de 1981 va ser confirmat en les urnes per només un 28% de la població. El "sí" va correspondre a una mica menys del 21% del cens electoral. Aquest fracàs fundacional s'explica per les posicions contradictòries adoptades en el si del nacionalisme gallec, bàsicament la versió contemporània del 100% del galleguisme històric, amb una branca (la del BNG) oposant-se frontalment no només a l'Autonomia sinó a la Constitució de 1978 (confirmada majoritàriament per la població gallega) i una altra branca (la d'UG/PSG-EG) apostant per la via autonòmica com a instrument vàlid per a aconseguir l'autodeterminació del poble gallec. Al mateix temps els partits estatals (UCD fonamentalment) van canviar substancialment la posició autònoma que en primera instància mantenien a Galícia en favor de les directrius centralistes, retallant l'abast de les competències inicialment debatudes i generant rebuig i confusió entre la població. Com havia ocorregut el 1936, Galícia va tornar a sofrir les conseqüències de ser l'última trinxera que el nacionalisme espanyol estava (i està) disposada a admetre en el seu full de ruta, impedint que la qüestió nacional s'estengui més enllà d'Euskadi/Navarra i Catalunya/Països Catalans, i activant tot el seu potencial ofensiu a cada moment històric en què Galícia aspira a elevar el seu nivell d'autogovern.

Al meu entendre, les sèries històriques de dades del CIS demostren que l'Autonomia, fins i tot sent administrada en els seus inicis casi exclusivament per la dreta espanyola a Galícia (UCD en la Preatuonomia, PP de Fernández Albor primer, i Fraga després, amb l'interregne del govern tripartit PSdeG-PSOE/CG/PNG el 1987-1989) va servir per a elevar el grau d'identificació i la presa de consciència de la població amb/del seu caràcter diferencial.

Aquest increment de la consciència identitària es va forjar fonamentalment entre la població situada en el centre de l'escala de nacionalisme gallec, és a dir, en posicions ideològiques de nacionalisme moderat o simplement galleguisme. Això contrasta amb la realitat política i electoral del nacionalisme, on va acabar per triomfar la línia de màxims representada pel BNG: un nacionalisme més fort o pur que no obstant això mai va arriba a definir-se com a independentista (un independentisme que mai va superar el 8% a Galícia i que se situa avui en el 2% del cens).

El BNG, a cavall de la generació del baby boom, després del lideratge de Xosé Manuel Beiras i en oposició al govern del PP de Manuel Fraga, acaba per unificar gairebé tot el nacionalisme gallec i es converteix en segona força política a Galícia en 1997, coincidint amb l'etapa de màxima consciència diferencial. Des de llavors, tant aquest sentiment gallec com els resultats electorals del nacionalisme només han decrescut, i com a possibles factors que poden explicar aquest declivi enumero, sense qualsevol ordre, els següents: la distància entre la posició del BNG i la del seu electorat en la dimensió nacional (votants menys nacionalistes que la força que han votat), el no reconeixement o la ignorància conscient d'aquesta realitat i la impermeabilitat al canvi de paradigma polític, el fracàs de les experiències de govern del BNG a les ciutats i principals municipis gallecs a partir de 1999, la decepció addicional que ha suposat la pèrdua del govern bipartit de la Junta de Galícia en 2009, la incorporació al cens electoral de generacions nascudes en la democràcia que desconeixen la història de la lluita antifranquista i de construcció dels fonaments teòrics i personals del nacionalisme gallec actual, o la campanya política i mediàtica bel·ligerant del nacionalisme espanyol contra els nacionalismes perifèrics iniciada després de l'arribada al poder central del PP d'Aznar, que va continuar fins i tot durant l'etapa Zapatero i que arriba fins al present.

Hi ha, doncs, factors de caràcter extern, però també interns. Sobre els últims, aquells sobre els quals el nacionalisme gallec té capacitat d'actuació, no hi ha hagut cap moviment en els últims 12 anys, en els quals el BNG només ha recollit reculades electorals (desastre del Prestige i 11-M al marge). No hi ha hagut canvis al programa polític del nacionalisme gallec, que en els seus postulats i principis s'ha conservat immutable des de la Transició fins als nostres dies, amb només alguns gestos pragmàtics (per vegades fins i tot excessius, conseqüència lògica de l'enorme distància entre la teoria i la realitat) en els seus reduïts accessos a tasques de govern.

I això està canviant? L'escena política del nacionalisme gallec dels darrers dos anys és qualsevol cosa menys tranquil·la.

Es podria pensar que l'escissió del BNG produïda en 2012 ve a posar remei a aquesta falta d'adequació del nacionalisme a la nova realitat social, econòmica i politicoidentitària, però en aquest punt haig de reafirmar el meu escepticisme i criticar severament la situació actual. La ruptura es produeix més per qüestions internes, organitzatives i de lluita pel poder entre una generació de polítics nacionalistes encara sense relleu, que no pas per reconèixer obertament la no validesa del projecte nacionalista per a la majoria de la societat gallega i, conseqüentment, plantejar alguna alternativa.

Sent un rotund encert electoral la coalició Alternativa Gallega d'Esquerres (AGE), signada per Anova (els escindits del BNG capitanejats per Beiras) i Esquerra Unida (IU de Galícia), sis mesos de legislatura després es pot afirmar rotundament que la coalició només existeix com a grup unit en la vida parlamentària i virtualment en els comptes de xarxes socials administrades pel seu gabinet de premsa. Mentre, totes les organitzacions que la componen (a més de les ja citades, Equo i Espai Ecosocialista Gallec) fan vida interna i realitzen activitats i esdeveniments pel seu compte, tot sota el discurs nominal d'un partit-moviment que encara ningú no ha explicat convincentment en què consisteix, com pot funcionar i, la cosa més important, com pot arribar a governar.

A més, l'adopció per part d'AGE d'una estratègia parlamentària encaminada a la confrontació i a l'escàndol (certament, potser l'única manera de transcendir a l'opinió pública des d'un àmbit, el de la política i el Parlament, molt injuriats) és una estratègia altament arriscada, donat que contribueix a desprestigiar la ja avui qüestionada Autonomia.

Quant al model d'estat, una dada que crida molt l'atenció és el fet que, a partir de l'inici de la crisi econòmica actual, els gallecs que prefereixen un estat centralista passen de prop del 10% a gairebé el 30%. La mateixa relació, però amb les xifres invertides, es contempla entre aquells que volen una Galícia més autònoma o fins i tot federada amb Espanya. Aquest canvi d'opinió es pot vincular a la crisi, i si és així, per què aquesta resposta per part de la població gallega?

Com indiquen les dades, amb l'arribada d'aquesta crisi econòmica duradora s'ha atribuït en exclusiva a les comunitats autònomes la culpa del dèficit -en el qual en realitat ha incorregut l'Estat-, del malbaratament i de la corrupció. El discurs economicista dominant (al que es presten la major part dels mitjans a Galícia, gallecs o forans, públics i privats, amb la notable excepció d'alguns digitals), en el qual es barregen l'austericidi de la dreta amb una demanda lògica i més transversal d'una racionalització i de recerca de major eficiència en la despesa pública, ha produït per primera vegada en tot el període autonòmic que hi hagi més població partidària de menys autonomia que de més. Aquesta realitat és nova, però es venia dibuixant des de fa alguns anys sense que ningú entre les organitzacions nacionalistes gallegues li hagi prestat la menor atenció, almenys públicament.

En aquest àmbit -el de la dimensió nacional, el sobiranisme i el paper de Galícia en un model d'estat alternatiu al de la decadent monarquia borbònica- la novetat política que representa AGE encara no ha proposat res més que el reconeixement per part dels seus integrants del dret a decidir del poble gallec, uns des del sobiranisme i uns altres des d'un model federal i descentralitzat d'Espanya. AGE va centrar tot el seu discurs electoral en la dimensió ideològica esquerra-dreta i en les qüestions econòmiques, amb notable èxit, i ha evitat aquest debat, problemàtic sens dubte, però que és el que al cap i a la fi i en el fons està darrere de gairebé tots els canvis en el posicionament dels partits a Galícia i, en conseqüència, del conjunt de l'electorat i de la societat. Qualitativament, la polarització en la dimensió nacional que s'ha produït a Catalunya els últims anys també es pot apreciar a Galícia: AGE es percep com a menys nacionalista que el BNG, que roman en la seva posició històrica, i és això el que li permet rebre vots tant del BNG -que tenia votants menys nacionalistes que l'organització- com del PSOE i d'IU, situats molt més avall en aquesta mateixa escala de nacionalisme.

Després de les eleccions, l'estratègia altisonant d'AGE al Parlament Gallec li atorga notorietat (i de pas li serveix per a ocultar les seves mancances organitzatives i programàtiques) però no obstant això està contribuint al desprestigi de l'Autonomia i de la política gallega en general. Així, la que hauria de ser l'última trinxera del nacionalisme gallec, la nostra malmesa Autonomia, corre el risc de ser condemnada pel nacionalisme en un exercici d'irresponsabilitat per un fet insòlit: una repetició més de l'error comès pel nacionalisme en el naixement de l'Autonomia (en aquest cas òbviament més greu, per reiterat). Afirmar que les performances parlamentàries de Beiras busquen precisament el contrari -el prestigi i dignificació de la institució- és només un argument que pot tenir valor intern per a la seva militància i per a la part més propera del seu electorat recentment estrenat i encara no fidelitzat, però que en la resta dels seus votants i entre la població només alimenta una irracionalitat de la qual la política gallega està ja més que sobrada.

Però segons l'enquesta més recent (la de Sondaxe per a La Voz de Galicia del febrer passat), és precisament AGE qui avança de forma notable i se situa a un pas de substituir el PSdeG com a força més votada de l'esquerra. El BNG, en canvi, apareix estancat. I, en qualsevol cas, cal no oblidar que les dues candidatures que va presentar el sobiranisme gallec en les eleccions de l'any passat (BNG i AGE) van aconseguir, sumades, millors resultats (16 escons) que els obtinguts pel BNG tres anys abans (12 escons). El sentiment identitari i el vot a partits continuen tenint, a Galícia, menys correlació del que s'acostuma a pensar? Aquest canvi en l'escenari dels partits respon a un moment puntual o bé parla d'un corrent de fons en la societat gallega?

És cert que aquesta enquesta dibuixava ja un panorama de pèrdua de la majoria absoluta del PP de Feijoo (només tres mesos després de les eleccions i abans que transcendís l'escàndol de la seva relació personal amb el narcotraficant Marcial Dorado), que el sorpasso d'AGE sobre el PSOE és una mica més que una possibilitat, i que la suma d'AGE+PSOE+BNG pot promoure l'arribada d'un hipotètic govern tripartit liderat per Beiras i de majoria nacionalista gallega. No obstant això, la dada principal és que aquest escenari pot produir-se amb una participació propera al 50% i amb elevats percentatges de vot nul i en blanc, com el 2012. En termes absoluts, el nacionalisme gallec realment existent segueix sent minoritari en la societat. Pot haver-hi un canvi polític, però la legitimitat d'aquest nou govern pot estar en dubte, abans mateix que parlem de la seva estabilitat o de la situació econòmica i financera que pogués arribar a afrontar. El 2016 està encara molt lluny, existeix una elevada volatilitat i poden canviar (segurament que ho faran) moltes coses.

Els detractors d'AGE, especialment aquells que va deixar enrere en el BNG, però últimament també aquells del PP que comencen a veure-li les orelles el llop i són conscients de la possibilitat real de perdre el govern de la Junta, diuen que AGE és una coalició essencialment inestable que no perdurarà. Tenen raó en la primera cosa, i en mans de la pròpia AGE està que es reconverteixin en un nou projecte polític o que efectivament l'aventura acabi abans d'hora.

Encara que AGE ha nascut com una proposta de Front Ampli per a Galícia i per a aquest moment històric, l'Anova de Beiras ha entaulat ja contactes amb el nou portaveu del BNG (el seu deixeble en la Facultat de Ciències Econòmiques, Xavier Vence) i parla sense embuts d'una geometria variable que permeti a Anova presentar-se a les eleccions europees amb una formulació electoral diferent a la d'AGE. En el si d'Anova, que ha celebrat precisament aquesta cap de setmana la seva primera Assemblea, dirimeixen les seves forces dos corrents ideològics (encara que de nou el debat es vagi a centrar interessadament i pobra en qüestions organitzatives i d'aliances electorals): una que desitja tornar a reunir el nacionalisme sota unes úniques sigles (però aquesta vegada amb el lideratge d'Anova sobre el BNG) sense haver d'adaptar el programa polític nacionalista gallec a la realitat més moderada i en retrocés, i una altra que és conscient que aquesta opció només condueix a repetir la història i que és necessari formular un altre projecte polític del nacionalisme en aquesta terra.

La reformulació de la seva oferta política és la necessitat urgent i imperiosa que té el nacionalisme gallec, que cada vegada més veu delimitat el seu nínxol electoral els nacionalistes i a la gent amb sentiment diferencial gallec, però que és incapaç de connectar amb l'electorat mixt (tan gallec com a espanyol) excepte en aquelles ocasions puntuals en les quals existeix un vot de càstig més o menys durador al PSOE que acaba refugiant-se en l'alternativa existent en l'esquerra a cada moment.

Finalment: de debò és impossible que al PP li aparegui algun competidor amb possibilitats de centredreta d'obediència gallega?

El lector català o basc es preguntarà com és possible que no emergeixi una alternativa de centredreta al PP a Galícia. Ja he comentat que les diferències de Galícia amb Euskadi o Catalunya són notables. Aquí no existeix una burgesia gallega o galleguista, i tan sols podem parlar d'una certa elit il·lustrada molt vinculada al món acadèmic i als organismes i institucions d'àmbit cultural creats en el moment fundacional de l'Autonomia o durant la seva consolidació, a la calor dels bons temps de l'economia.

L'experiència d'un partit galleguista de masses com el Partit Galleguista de la Segona República xoca amb la realitat d'una Galícia que ja no és ni 90% rural, ni troba el seu sustent econòmic majoritari en l'agricultura, ni alberga els centres de decisió de les seves principals empreses, ni s'expressa majoritàriament en el seu idioma propi (almenys en els àmbits públics).

Fraga va saber connectar amb l'espai difús d'aquest galleguisme de dretes -que en bona mesura també era franquista i caciquil- i va saber fidelitzar-lo. Primer va assimilar l'electorat que en el seu moment va arribar a tenir Coalició Gallega, i a continuació va oferir cobertura al procés d'espanyolització d'aquest electorat, posant la cara a Galícia mentre a Madrid Aznar construïa el PP antinacionalista i centralista que avui coneixem.

Tot l'empresariat gallec que han pogut generar o promoure els 16 anys d'etapa fraguiana està avui proper a aquesta formació política, i el transvasament de fidelitats a altres governants (testat per ambdós integrants de la Junta bipartita entre 2005 i 2009) dura únicament el que dura cada govern.

Per descomptat, l'hegemonia del PP a Galícia és un obstacle molt important al sorgiment d'una nova força en l'espai de centredreta. La realitat està demostrant que hi ha més possibilitats que sorgeixin partits en el centre no nacionalista gallec (UPyD, la recent operació de Mario Conde amb SCD) que en el nacionalista gallec, atès que és allí i no aquí on existeix massa crítica i on tant el PP amb el seu procés de dretanització com la crisi del PSOE està generant un buit. Però la gravetat del PP és tan intensa que ni tan sols UPyD ha aconseguit obtenir representació a Galícia.

L'espai de centredreta galleguista -mai nacionalista- s'ha anat buidant d'electors conforme el PP de Galícia ha anat variant el seu caràcter rural i s'ha anat aproximant a l'urbanita i al genovès. Aquestes persones han anat perdent el seu feble caràcter galleguista en els últims temps, especialment entre 2001 i 2005 després de la majoria absoluta d'Aznar. Han estat progressivament espanyolitzats en paral·lel al procés de desgalleguització del PP gallec, a qui mantenen incòlume la seva fidelitat electoral, com s'acaba de veure en les últimes eleccions autonòmiques, fins i tot malgrat l'abandonament i enfrontament obert del PP de Galícia amb les tesis més galleguistes que en un altre temps havia mantingut, si més no nominalment, Fraga.

Per tant, el nacionalisme gallec de centredreta, experimentat en 2012 amb sengles fracassos electorals per Compromís per Galícia (la mimesi gallega i laica de Convergència o el PNB amb una lleu pàtina de socialdemocràcia) i Convergència XXI (neoliberals a la gallega sense complexos) és una quimera. Existeixen dirigents, però falla la base social i els ressorts de poder per a la conversió d'interessos a favor seu.

Més informació:

• Bloc Calidonia Hibernia