“Per mi, va ser molt important mostrar tota la història, i parlar amb la gent que va preparar el sistema d’extermini dels rohingyes, com ara l’antic cap de la intel·ligència militar birmana, el general Khin Nyunt, i mostrar que l’èxode de 2017 no va ser un resultat aïllat i esporàdic de la violència. Ha estat passant des de 1978, però el món no en sabia res.”

“Vaig haver de signar diversos papers dient que no viatjaria enlloc a prop de l’estat de Rakhine. Però tenia molta necessitat d’aconseguir el punt de vista de la gent que hi viu, de manera que vaig haver de pensar en un pla B. Vaig trobar un director de cinema birmà, molt valent i amb molt de talent, que va accedir a viatjar a l’estat de Rakhine i entrevistar la gent en nom meu. I va funcionar. Malauradament, només em van donar una visa per deu dies, i em sentia com la Ventafocs, havent d’aconseguir gravar tothom qui jo volia en tan poc de temps. Tanmateix, vaig tenir productors a Birmània fantàstics i amb molta experiència que ho van fer possible.”

“M’agradaria que la gent a Birmània veiés aquest film, atès que no només va dels rohingyes, sinó sobre totes les minories ètniques, que durant anys s’enfronten a persecucions. Penso que l’audiència de Birmània pot aprendre moltes coses d’aquest film.

La meva audiència-objectiu és el món. He intentat explicar la història del genocidi, i aquesta és una història universal. El que ha passat als rohingyes reflecteix el que els va passar als jueus durant la Segona Guerra Mundial, o als bosnians durant la guerra de Iugoslàvia, etc. És una història sobre l’exterminació sistemàtica, planificada i organitzada per l’estat, de tot un grup ètnic. I quan parlo d’extermini, amb els rohingyes no és només extermini físic. És també la negació de l’educació, de l’atenció sanitària, dels naixements: un sistema que, en última instància, està dissenyat per matar-los moralment i físicament. Aquesta és, per mi, la part més horrible de la seva història.”

“Primerament, les Nacions Unides i altres agències que operen a l’estat de Rakhine haurien de reconèixer que han fallat tant als rakhines budistes com als rohingyes musulmans. L’ONU han intentat anar sobre segur i, en molts casos, ha refusat d’anomenar ‘rohingyes’ els rohingyes, a causa de la insistència dels funcionaris birmans. També ho han fet molts altres països. És un error.

Penso que s’haurien d’imposar sancions greus a les autoritats birmanes (militars i polítiques). Penso que les potències mundials haurien de reconèixer que això és un genocidi i que haurien de pressionar el govern de Birmània per actuar conjuntament i reconèixer els rohingyes com a ciutadans de Birmània sense cap procés de verificació, per oferir-los un retorn segur als seus pobles i per pagar-los compensacions per la pèrdua de les seves propietats.”