Notícia

“Volem deixar de ser ciutadans de segona. No pidolem drets: els exigim”: la lluita del poble gitano a Romania

A 30 anys de la caiguda de Ceaușescu, el col·lectiu treballa contra el racisme estructural i cerca oportunitats des d’enfocaments comunitaris · “Les noves generacions de gitanos tenen motius per ser optimistes”, expliquen des del món associatiu

Com en d’altres països europeus, a Romania la població gitana continua invisibilitzada i estigmatitzada.
Com en d’altres països europeus, a Romania la població gitana continua invisibilitzada i estigmatitzada. Autor/a: Bru Aguiló
“Quan actues com a esclau, et tracten com un esclau; quan actues com a ciutadà, et tracten com un ciutadà”. Gelu Duminică obre la finestra i pregunta: “Us importa que m’encengui una cigarreta?”. A Romania està prohibit fumar a les oficines, però a Duminică sembla que no li importa. Pren un vaporitzador amb olor de lavanda i també l’encén. S’omple el got d’infusió de malví i n’ofereix. “Saps què? La meva mare era analfabeta i la meva família va ser deportada durant el nazisme”.


Som a Bucarest, a la seu de l’Agentia Impreuna, una de les associacions més actives pel que fa als drets del poble gitano a Romania. En els últims anys, la pressió que fan entitats com Agentia Impreuna ha aconseguit que en els llibres d’història de Romania es parli de l’esclavatge que van patir els gitanos, de les deportacions durant el nazisme i del col·lectiu durant el comunisme. “Creem instruments per respondre a les preguntes, a les dels nostres infants i a les de la resta de la societat. La lluita contra els prejudicis és complexa, per això s’han de donar respostes”, assegura Gelu Duminică, director executiu de l’organització.

Agentia Impreunta treballa de manera local, amb realitats properes. “Tenim pocs recursos, i preferim destinar-los a projectes que sabem que tindran resultats tangibles”. Treballen en la construcció d’habitatge assequible, l’enllumenat de les cases, la cerca de feina o la formació. “Ho fem escoltant la comunitat, sabent quines són les seves prioritats”, diu Duminică. També treballa per canviar la percepció dels gitanos de si mateixos: “El problema és quan comences a creure el que els altres diuen de tu. Per nosaltres, l’actor més important d’un canvi és la persona i la comunitat, i no ens n’oblidem: el benestar i el desenvolupament de la comunitat gitana són necessaris per al benestar i el desenvolupament de la resta de la societat”.

Dels 6 a 8 milions de gitanos que viuen a Europa, s’estima que 2 milions viuen a Romania: és on tenen més presència

Dels 6 a 8 milions de gitanos que viuen a Europa, s’estima que 2 milions viuen a Romania: és on tenen més presència. En aquest país, en el qual ara es commemora el 30è aniversari de la caiguda del Nicolae Ceaușescu i la dictadura comunista, no només els gitanos continuen tenint una sèrie de reptes al davant pel que fa a la integració, sinó tota la societat romanesa.

És cert que les condiciones del col·lectiu han millorat en les últimes tres dècades, però encara hi ha molts reptes. Segons la segona enquesta de la Unió Europea sobre les minories i la discriminació a la població gitana, de l’Agència Europea de Drets Fonamentals (amb dades del 2016), Romania i Eslovàquia són els dos únics països de la UE on l’escolarització d’infants gitanos s’ha estancat en l’última dècada. La prevalença de la discriminació dels gitanos en la cerca de treball i el poc coneixement que tenen sobre les organitzacions de suport o d’igualtat, de campanyes i legislació pels seus drets continuen sent una realitat, tant a Romania com a la resta d’Europa.

“Quan es parla de les necessitats dels gitanos, sovint es parla només de les necessitats primàries. Això és racisme. No només som gitanos, tenim altres identitats”

En aquest context, Gelu Duminică treballa des de fa 20 anys per fer que el seu poble superi totes aquestes barreres. Des d’Agentia Impreuna es vol donar un enfocament diferent de la integració: “Quan es parla de les necessitats dels gitanos, sovint es parla només de les necessitats primàries. Això és racisme. S’ha de fer una aproximació diferent. Per a moltes coses no es necessiten diners, sinó entendre quines són les necessitats i mantenir els ulls oberts. No només som gitanos, tenim altres identitats”. Duminică treballa per canviar el paradigma, i ho fa des d’una aproximació innovadora: vol demostrar amb indicadors socioeconòmics la importància de la contribució dels gitanos a la societat i presenta el col·lectiu com un agent econòmic necessari. En segon lloc, agafa els estereotips i els dóna una volta: “Prefereixes que el meu fill insulti el teu perquè se sent discriminat o vols invertir perquè això no passi?”.

Gelu Duminică, de l'Agentia Impreuna. / Imatge: Bru Aguiló.


Reconeix que la població és racista, tot i ser políticament correctes: “Les estadístiques estan allà, i els estereotips també. Aquesta gent necessita arguments per deixar de ser racista i nosaltres estem disposats a donar-los-en. Vam patir un esclavatge ferotge, el comunisme, el racisme. Sempre hem estat víctimes i això no ho podem esborrar, però les últimes tres dècades hem avançat molt i les noves generacions de gitanos tenen motius per ser optimistes”. Duminică mira al futur, però, quina va ser la situació dels gitanos durant un dels períodes més importants de la Romania moderna, el període comunista?

Els gitanos sota el comunisme

Per entendre la situació dels gitanos a la Romania actual, cal mirar a la dictadura comunista (1947-1989). A diferència d’altres països de l’òrbita —com Hongria, on alguns infants van ser apartats de les seves famílies i molts poblats gitanos es van destruir, o Txecoslovàquia, on es van fer esterilitzacions de dones gitanes—, a Romania no va haver-hi una política sistemàtica d’estat en contra dels gitanos de tanta intensitat, explica Viorel Achim en el seu llibre The Romani in Romanian History: el règim, la major part del temps, els va ignorar. De fet, fins al 1989 no se’ls va identificar com a col·lectiu ètnic. Això va fer que fins a aquell moment no tinguessin representació enlloc en tant que grup nacional i cap institució es fes càrrec de les seves necessitats col·lectives.

Durant els primers anys del comunisme, els gitanos es van incorporar al mercat laboral amb cert èxit, i alguns van aconseguir llocs de responsabilitat. No obstant això, “la promoció d’alguns gitanos no va tenir lloc sota l’ègida de la política de promoció de les minories nacionals [...] sinó per desenvolupar les classes més pobres i destruir les estructures socials de l’antic règim. [...] També va ser una manera del règim per guanyar adeptes”, explica Achim. Als que vivien al camp, se’ls van donar terres. Les dones també es van incorporar al mercat laboral.

Durant els anys del comunisme, va haver certa incorporació dels gitanos al mercat laboral amb èxit. Molts, però, mai no van arribar a trobar el seu lloc en el sistema, i van patir processos d’assimilació

Si bé és cert que les nacionalitzacions, la transformació de les ciutats, la col·lectivització i el procés d’industrialització van tenir efectes positius en el col·lectiu gitano, la majoria de comunitats van patir un procés d’assimilació. Se’ls va obligar a sedentaritzar-se: cap als anys 60 va haver-hi una operació estatal i el Partit Comunista va construir assentaments perquè s’instal·lessin. La mesura no va tenir els efectes desitjats. El 1977, a Romania encara hi havia 65.000 gitanos nòmades. La sedentarització va fer que els gitanos es repartissin per tot el país, fet que va contribuir a la destrucció de comunitats tradicionals.

Va ser a finals dels 70 quan el Partit Comunista va començar a mirar-los i es van idear els primers programes d’integració, dels quals hi ha poca informació disponible. Achim explica que “per a la sedentarització, el govern va continuar proporcionant-los terres i materials de construcció per fer-se cases, els va donar llocs de treball, se’ls va identificar en el registre civil, es van legalitzar els matrimonis i es va treballar per enviar els infants a escola”.

Molts gitanos, però, mai no van arribar a trobar el seu lloc en el sistema, ja que “veien el fet de treballar en una ocupació habitual com una imposició”, diu l’historiador. El procés de planificació urbana tampoc va ajudar: durant el 70 i 80 el règim va demolir petits pobles per a fer més grans les ciutats. Es van construir blocs de pisos estandarditzats i uniformes. Es van forçar evacuacions i processos migratoris i es van reduir els serveis públics en les àrees rurals. Això va tenir un efecte negatiu en la població romanesa, i especialment en els gitanos, que van veure destruïts els seus assentaments. Achim, no obstant això, hi veu una part positiva: “Molts es van instal·lar en llocs més confortables que els habitatges que tenien”. Reconeix, però, conseqüències negatives: “La demolició dels barris gitanos va fer que les comunitats es trenquessin i que es convertissin en minoria en diferents llocs, se’ls va dispersar”.

Una de les mesures amb el llegat més macabre (12.000 dones mortes i més de 100.000 infants abandonats) del règim va ser l’adopció, el 1966, del decret 770/1966, que prohibia l’avortament i els anticonceptius. Des de llavors i fins a la caiguda del dictador, les dones s’havien de sotmetre mensualment a controls ginecològics per tal de monitorar les menstruacions i els embarassos. Corina Dobos, investigadora de la Universitat de Bucarest i experta en la política pronatalista de Ceaușescu, apunta a Nationalia que aquesta mesura no va afectar gaire el col·lectiu gitano, tot i que admet que no hi ha gaire documentació sobre el col·lectiu sota el règim comunista.

La caiguda del comunisme

“Quan va caure el règim, el 1989, i l’economia se’n va anar en orris [tot i que de fet, l’economia ja se n’havia anat en orris durant la dècada dels 80, quan Ceaușescu va haver de pagar els deutes dels préstecs que el Fons Monetari Internacional havia atorgat al país], els gitanos van ser els primers a perdre els llocs de treball i la seva condició es va deteriorar”, assegura Calin Rus, director de l’Institut Intercultural de Timișoara, fundat als 90. Es van perdre programes socials i el col·lectiu gitano en va ser el principal afectat. Si, durant el comunisme, els serveis de salut eren universals, amb la caiguda del règim només podia utilitzar els hospitals qui treballava. Això va contribuir a la pauperització del poble gitano. “Moltes dones gitanes van haver de deixar els infants abandonats en hospitals orfenats perquè no els podien mantenir. D’aquí també es van generar estereotips”, assegura Rus. Els canvis de legislació referents al dret a la terra —es van donar porcions de terra a la gent de les cooperatives agràries però els gitanos no en van beure ni un bocí— va crear desigualtats en les àrees rurals.

Resignificar què vol dir ser gitano

A més dels reptes socioeconòmics als quals s’enfronten els gitanos, n’hi ha un d’igualment important: la resignificació de què vol dir ser gitano. “Som percebuts com un grup vulnerable, no com una minoria ètnica amb drets. Què estem ensenyant als nostres infants? Per què han d’estar orgullosos de ser gitanos? Als mitjans veuen pobresa i no tots els gitanos són pobres. Hi ha gitanos metges i advocats. Volem ensenyar als nostres infants que l’etnicitat no és una vulnerabilitat, que n’han d’estar orgullosos. Els gitanos hem de fer valer els nostres drets culturals i exigir a les autoritats el que ens pertany. Vivim en una societat en què oferir-nos drets vol dir restar vots a les urnes. Ja n’hi ha prou: volem deixar de ser ciutadans de segona. No pidolem drets, els exigim”, diu Gelu Duminică.

Per Duminică, tenir aigua potable no és caritat, és un dret; tenir accés a una educació inclusiva de qualitat no és caritat, és un dret: “Hem de lluitar per mantenir la nostra cultura i identitat. I per aquest motiu, l’estat no només ha de fer una aproximació de drets humans, sinó que ens ha de protegir com a minoria que som”.

“Encara hi ha molta resistència en algunes institucions i la idea generalitzada entre els funcionaris que ells saben millor el que convé a les comunitats. És fonamental incorporar el punt de vista de la gent”

Des de l’Institut Intercultural, Calin Rus aposta per una política d’empatia: “Els prejudicis no s’han de combatre negant la realitat d’alguns fets, sinó intentant entendre les raons per les quals existeix aquesta realitat”. La seva associació, a més de treballar amb els gitanos, també treballa amb els ajuntaments: “Encara hi ha molta resistència en algunes institucions i la idea generalitzada entre els funcionaris que ells saben millor el que convé a les comunitats i la seva gent. De vegades no els entenen i els culpen de la seva situació. També hi ha casos de racisme estructural”, explica. “Portem estratègies de desenvolupament comunitari amb un enfocament integral i participatiu. És fonamental incorporar el punt de vista de la gent, per això estem incorporant eines digitals participatives”. Els és més fàcil treballar a un nivell micro perquè els canvis són més visibles. Un dels projectes amb més bons resultats ha estat el de mediadors culturals, que ha permès lluitar contra l’absentisme escolar i ha generat confiança cap al sistema educatiu. De fet, el programa s’ha implantat com a política educativa nacional.

Calin Rus, a la seu de l’Institut Intercultural de Timișoara. / Imatge: Bru Aguiló.


Des del món de la cultura també s’està intentant donar a conèixer les tradicions i la cultura gitana. Aquest 2019, el tema principal del Festival de Films i Històries de Râșnov ha estat la llibertat, i un dels panels de debat ha estat integrat únicament per gitanos. “Solem parlar de ‘llibertat’ de manera general, i enfocat al sentiment de 1989, quan va caure la dictadura. Ara hauríem de parlar de ‘llibertats’, perquè n’hi ha de molts tipus. Quan parlem de ‘llibertat’, també parlem d’economia, de llibertat sentimental o de llibertat per mantenir les tradicions. I en aquest país, encara hi ha gent que no disposa d’aquestes llibertats”, assegura Mihai Brezeanu, referint-se als gitanos. Brezeanu és director de comunicació del festival.

Malgrat tots els programes que s’estan portant a terme, la discriminació cap als gitanos encara és preocupant i hi ha molt de racisme en el discurs públic

Malgrat tots els programes que s’estan portant a terme, la discriminació cap als gitanos encara és preocupant i hi ha molt de racisme en el discurs públic. El racisme contra els gitanos han augmentat a Europa en els últims anys. “Hi ha hagut agressions, també per part de policies, amb víctimes mortals. Atacs a pobles sencers en els quals s’han cremat cases i s’ha linxat a la gent. Tot i que els gitanos sempre han estat una població marginada socialment i econòmicament a l’Europa de l’est, ara més que mai les comunitats i els barris de gitanos solen trobar-se sense electricitat i aigua neta”, expliquen Florinda Lucero and Jill Collum en aquest article.

El poble gitano en els mitjans de comunicació

Els mitjans de comunicació són fonamentals per lluitar contra la discriminació. Ionut Codreanu és un dels coordinadors d’Active Watch, una organització nascuda el 1994 que monitora els discursos d’odi als mitjans, ofereix formació a periodistes i porta a terme recerques: “Des de la caiguda del règim fins ara hi ha hagut canvis en la percepció dels gitanos als mitjans: fa 30 anys podies llegir en diaris crides a linxar comunitats gitanes. Ara és impensable. A mesura que ens apropàvem als 2000, amb l’entrada a la UE, tot es va suavitzar. L’estat va començar a vigilar els crims d’odi i es van implantar polítiques d’inclusió perquè la UE veiés que ho fèiem bé. L’actitud política va canviar i els mitjans es van fer més professionals i van afluixar”, diu. Però Codreanu reconeix que encara queda molt per treballar: “Encara hi ha diaris que el estigmatitzen, programes de televisió que se’n riuen, i una nova narrativa perillosa que s’està estenent”.

“Parlar amb els mitjans m’ha permès crear una xarxa de contactes que utilitzo per guanyar suports. Veig els mitjans com a aliats per canviar les coses”

Aquesta nova narrativa té a veure amb la imatge que la resta de països europeus tenen sobre Romania. “D’ençà que vam entrar a la UE, hem detectat una nova narrativa sobre els gitanos als mitjans: se’ls dona la culpa de la imatge del país. Es diu que els gitanos ens avergonyeixen com a país i demanen canviar la denominació oficial [en romanès] de ‘roma’ a ‘ţigan’, perquè no s’associïn al país. Encara es menciona l’etnicitat de les persones delictives. No ajuda a lluitar contra els estereotips”.

Gelu Duminică reconeix que utilitza els mitjans tant com pot: “Parlar amb els mitjans m’ha permès crear una xarxa de contactes que utilitzo per guanyar suports i passar el missatge. Inverteixo molt de temps en entrevistes, perquè veig els mitjans com a aliats per canviar les coses”.


Amb el suport del  
Departament de Treball,  
Afers Socials i Famílies