Notícia
Putin nega la legitimitat històrica d’Ucraïna i reconeix la independència de Donetsk i Luhansk
Rússia desplega tropes a les dues repúbliques del Donbàs, dependències de facto del Kremlin
El president rus ha assegurat que la “Ucraïna moderna va ser completament creada per Rússia, i més concretament, per la Rússia comunista bolxevic”. Putin ha afirmat que Lenin va ser responsable de separar de Rússia “els seus propis territoris històrics” d’Ucraïna, ha carregat contra la decisió dels jerarques soviètics de permetre la secessió de les repúbliques constituents de la Unió Soviètica, i ha dit que la dissolució de la superpotència va ser, en realitat, “l’esfondrament de la Rússia històrica sota el nom de l’URSS”.
Un cop emmarcada l’existència d’Ucraïna com un “error històric” dels comunistes, Putin l’ha amenaçada a tomb del procés de descomunistització (“dekomunizàtsia”, en rus) que el país ha emprès des de la fi de la Unió Soviètica. “Voleu descomunistització?”, ha preguntat Putin al seu discurs. “D’acord, ens va bé. Però no cal aturar-se a mig camí: estem llestos per a mostrar-vos què significa per a Ucraïna una descomunistització real”.
Després, el dirigent rus ha insistit que Ucraïna “mai ha tingut una tradició estable d’estatalitat” i ha acusat “l’oligarquia” ucraïnesa d’haver posat el país al servei dels interessos occidentals i d’haver-lo “corromput” fins al punt que, segons Putin, Ucraïna ja ni tan sols és un país plenament sobirà, sinó una mena de colònia o protectorat estranger.
A més a més, Putin també ha assegurat que l’acostament d’Ucraïna a l’OTAN és una “amenaça directa a la seguretat de Rússia” i ha dit que el “règim” que “mana” a Ucraïna hauria d’aturar les “hostilitats” contra Rússia, Donetsk i Luhansk. “Si no”, ha conclòs, “tota responsabilitat d’una possible continuació del vessament de sang” recaurà sobre el govern ucraïnès.
Desplegament de tropes
Després de signar els reconeixements de les repúbliques de Donetsk i Luhansk i dos tractats d’amistat amb els dos estats —els caps dels quals, Denís Puixilin i Leonid Pàssetxnik, es trobaven al Kremlin—, Putin ha ordenat que l’exèrcit rus es desplegui a la RPD i la RPL per a garantir el “manteniment de la pau” als dos territoris. La línia de front entre les dues repúbliques i Ucraïna és activa des de 2014. Segons estimacions de Nacions Unides, des de llavors hi han mort més de 13.000 persones i més d’un milió s’han convertit en desplaçades internes a Ucraïna.
Les dues repúbliques del Donbàs són, a la pràctica, dos protectorats russos amb una dependència pràcticament total de la protecció militar i el suport econòmic i polític de Rússia.
El que resta per veure ara és si aquests moviments seran l’antesala d’operacions bèl·liques orientades a arrabassar més territori a Ucraïna, a ocupar el país o a provocar un canvi de govern, o bé si Putin s’aturarà en aquest punt i esperarà a veure la reacció de les cancelleries occidentals.
El discurs de Putin i el reconeixement de les dues repúbliques del Donbàs han estat rebutjats per la majoria de cancelleries occidentals i, òbviament, per Ucraïna. El ministeri d’Afers Estrangers ucraïnès ha dit que la decisió russa “viola la sobirania i la integritat territorial” del país i és un desafiament a les “normes i principis fonamentals de la llei internacional i de la Carta de les Nacions Unides”. En el mateix comunitat, el govern ucraïnès demana a la comunitat internacional que apliqui “sancions severes” contra Rússia.
La fi dels acords de Minsk
El reconeixement de les dues repúbliques enterra els acords de Minsk de 2014 i 2015, en els quals Ucraïna acceptava l’autonomia de Donetsk i Luhansk. Però la interpretació que se’n derivava des de Kíev i des Moscou era ben diferent: per Ucraïna, els acords preveien que les dues repúbliques rebels tornaven a situar-se sota el seu control directe i que la sobirania ucraïnesa quedava totalment preservada; però des de l’òptica de Rússia, significaven que la RPL i la RPD —i, a través d’elles en tant que proxys, Rússia— tindrien veu i vot en el govern polític, econòmic, judicial i de les relacions internacionals d’Ucraïna a través d’una reforma constitucional, cosa que a la pràctica hauria comportat la fi de la sobirania mateixa del país i la seva subordinació indirecta al Kremlin.
Kíev sempre s’ha negat a implementar el pacte de la manera com Rússia reclamava. Amb el reconeixement de la independència de les dues repúbliques, els acords de Minsk són morts. I amb ells, també s’esvaeix la possibilitat que Moscou pogués exercir aquesta influència sobre Ucraïna per vies constitucionals i pactades.