Notícia
Crimea: deu anys d’annexió russa i d’una nova fase de la qüestió tàtara
El 27 de febrer de 2014, unitats militars russes sense insígnia ni identificació prenien el control del Parlament de la República Autònoma de Crimea. Passarien a la història com els “petits homes verds”, envers els quals, en un primer moment, el Kremlin va negar tota responsabilitat. Serguei Aksiónov, rus ètnic nascut a la Moldàvia soviètica, va ser nomenat primer ministre en una sessió tancada i farcida d’irregularitats. A les eleccions de 2010 el seu partit, Unitat Russa, havia obtingut tres diputats d’un total de cent.
Als carrers dels municipis de la península, una part important de la població es manifestava amb càntics i lemes a favor de Rússia i de rebuig al Maidan ucraïnès. També, contra el procés de destitució del president Víktor Ianukóvitx després de la seva fugida del país, el 22 de febrer, quan encara no havien passat 48 hores de la massacre en què van ser assassinats desenes d’activistes al centre de Kíiv, la majoria per trets de franctiradors de les forces policials especials conegudes com a Berkut. Manifestacions d’un bàndol i l’altre es multiplicaven arreu de la península, amb els tàtars de Crimea i sectors proucraïnesos a favor de la unitat amb Ucraïna, mentre els sectors prorussos s’organitzaven en unitats d’autodefensa armades.
Durant els dies posteriors, grups de forces militars russes sense identificació oficial van prendre el control d’edificis governamentals, infraestructures civils i militars arreu de la península, i van bloquejar els accessos de les bases de les forces armades ucraïneses. Els esdeveniments es van produir molt de pressa. Les accions de les unitats russes van agafar per sorpresa els comandaments militars ucraïnesos a Crimea i els van deixar sense capacitat de resposta, en un context de desconcert i inestabilitat política i social creixent que es vivia arreu del país. Qualsevol resposta hauria implicat una confrontació militar a gran escala amb el país veí.
L’11 de març de 2014, el Parlament de la República Autònoma de Crimea aprovava una declaració d’independència, envoltat per grups de “petits homes verds”. El text apel·lava al dret a l’autodeterminació, i invocava el precedent de Kosovo com a pretext per a la secessió. També, a la decisió de la Cort Internacional de Justícia de juliol de 2010, que afirmava que les declaracions unilaterals d’independència no eren contràries al dret internacional. En aquest cas, però, no es tractava de constituir-se com un estat independent, sinó d’annexionar un territori a un estat independent preexistent, la Federació Russa, tal com s’establia en la mateixa declaració.
Els resultats que van ser anunciats després del “referèndum” de ratificació que va tenir lloc el 16 de març de 2014 a Crimea, sota la presència de forces russes desplegades arreu del territori, eren d’un 96,6% de vots afirmatius i un 82% de participació. Segons la declaració pública que va fer per Mustafa Jemilev, llavors líder del Congrés del Poble Tàrtar de Crimea (conegut com a Mejlis), la participació havia estat del 32,4%. El mateix dia 16 a la nit, el Parlament de la República Autònoma sol·licitava oficialment la incorporació de la península a la Federació Rússia.
L'edifici del Parlament de Crimea, en l'època en què estava sota control ucraïnès. / Imatge: Erud @ Wikimedia CommonsEn la cerimònia solemne que va tenir lloc al Kremlin de Moscou dos dies després, el president rus Vladímir Putin va signar el document d’incorporació, i va anunciar que el sotmetria a ratificació de les dues cambres parlamentàries russes. En la seva intervenció, farcida de referències històriques per sostenir el clam rus sobre la península, Putin es va tornar a referir al precedent de Kosovo. El procés es completaria oficialment el 21 de març, amb la incorporació oficial de la República de Crimea i la ciutat de Sebastòpol com a subjectes territorials de la Federació, i inclosos com a tals a la Constitució.
Un dels pretextos emprats per justificar l’annexió de la península va ser la suposada discriminació lingüística contra la llengua russa a la península de Crimea arran del triomf del Maidan. El 23 de febrer, el Parlament ucraïnès havia anul·lat la Llei de llengües de 2012, que preveia mesures de protecció i promoció de les llengües minoritàries a les regions on eren parlades per més del 10% de la població, entre les quals la llengua russa. Una decisió que va ser immediatament vetada pel llavors president ucraïnès en funcions, Oleksandr Turtxínov.
L’estatus de la llengua russa a la regió, però, no quedava desprotegida per aquests fets: la Constitució de la República Autònoma de Crimea de 1998 ja el garantia. L’article 10 reconeixia el rus “com la llengua de la majoria de la població”, i n’establia la “protecció” i ”desenvolupament”, així com l’ús en tots els àmbits de la vida pública. S’establia una quasi igualtat entre el rus i ucraïnès, amb un reconeixement parcial de la llengua tàtara de Crimea. Igual com avui, el rus era la llengua predominant i d’ús habitual d’una gran majoria de la població. Abans de l’annexió, prop del 80% dels mitjans impresos de Crimea eren en llengua russa i només el 7% dels programes de televisió s’emetien en tàtar de Crimea.
L’annexió russa de Crimea va ser considerada il·legal per la majoria dels estats de la comunitat internacional, i per les organitzacions interestatals regionals i internacionals. El 27 de març, l’Assemblea General de Nacions Unides va aprovar la resolució 68/262 , en què afirmava que el nou estatus “no tenia validesa”, amb un resultat de 100 vots a favor, 11 en contra i 58 abstencions.
L’annexió significava una primera violació del Memoràndum de Budapest de desembre 1994, signat per Ucraïna, la Federació Russa, els Estats Units i el Regne Unit, i d’acord amb el qual Kíiv havia renunciat i havia lliurat a Moscou tot el seu arsenal nuclear heretat de l’URSS a canvi de garanties a la seva seguretat, sobirania i integritat territorial.
Tot i negar-ho en un primer moment, l’abril de 2014 Vladímir Putin va reconèixer que unitats de les forces armades russes havien participat en els fets de febrer i març a Crimea. Poc després que es completés el procés d’annexió, el ministeri de Defensa rus va crear unes medalles pel mèrit en la participació de les accions “Pel retorn de Crimea”, amb les dates 20.02.14 - 18.03.14, evidència que l’operació s’havia iniciat quan Víktor Ianukóvitx encara era president d’Ucraïna.
Segons l’actual sotscap de la Intel·ligència Militar Ucraïnesa (HRU), Vadim Skibitski, des de l’any 2010 Rússia havia enfortit la seva presència militar a la península, la qual exercia com a part dels acords vigents amb el govern ucraïnès. Segons l’almirall de les forces navals d'Ucraïna entre 2016 i 2020, Ígor Vorontxenko, des de 2012 Rússia havia estacionat quatre noves brigades a Crimea, equipades amb armament nou, que el gener de 2014 van iniciar els preparatius per capturar la península.
Poc després de l’annexió, el govern d’Ucraïna va fer tancar el principal canal que subministrava el 85% de les necessitats hídriques de la península, amb aigua provinent del riu Dnipró.
El simbolisme d’una península estratègica
Les primeres referències escrites sobre la península de Crimea es remunten a les Històries d’Herodot. L’historiador de l’antiga Grècia va narrar els esdeveniments en aquestes i altres zones costaneres de la mar Negra, al sud de l’actual Ucraïna, on des del segle VI a. de C. s’havien establert diverses colònies gregues.
El poble dels tàtars de Crimea s’havia anat configurant a partir del segle XIII a través de la mescla entre diverses tribus turqueses que s’hi havien instal·lat des del segle X, i per mitjà del contacte amb pobladors armenis, grecs i genovesos, entre d’altres. El 1441, el cabdill tàtar Haci Giray es va proclamar kan de Crimea i de les ribes de la mar Negra, va fundar el kanat de Crimea i va trencar amb l’Horda Daurada. El seu successor, Mengli Giray, va retre vassallatge a l’Imperi otomà i va establir així una associació estratègica que perduraria en el temps.
El 1782 l’emperadriu Caterina la Gran va ordenar la conquesta del kanat de Crimea com a part de l’expansió de l’Imperi rus cap al sud, fins a les riberes est i nord de la mar Negra. Un any després va ser annexionat formalment. Es posava fi així a més de tres segles d’existència d’aquest estat quasi-sobirà, i s’iniciava la subjugació imperial de la població tàtara local, que l’havia habitat des de feia més de mig mil·lenni.
Un dels arguments emprats per justificar l’annexió davant de les potències europees va ser que a Crimea es trobava l’antiga colònia grega de Quersonès. Allà és on, segons les cròniques medievals, havia estat batejat pel ritual ortodox el príncep de la Rus de Kíiv, Volodímir el Gran, l’any 988. Aquest mite va ser explotat pel relat imperial rus com a moment fundacional de la “civilització russa”, i avui troba eco en els discursos oficials de les autoritats del país, començant pel president mateix.
El bateig de Volodímir va ser, de fet, una de les justificacions a les quals va recórrer Putin el març de 2014 per justificar l’annexió de la península, evocant-lo com una “gesta espiritual” que va predeterminar “les bases de la cultura, la civilització i els valors humans que uneixen els pobles de Rússia, Ucraïna i Bielorússia”. En el seu discurs del 18 de març de 2014, també es va referir a les gestes i glòries militars russes i soviètiques de la Guerra de Crimea de mitjan segle XIX i de la Segona Guerra Mundial, i a la condició de Sebastòpol com a primera i actual base de la flota russa de la mar Negra. Tots són factors que, segons la seva visió, feien la “condició russa” indestriable de la península.
Més enllà del simbolisme retòric, el fet és que, tant ara com a finals del segle XVIII, l’interès fonamental del poder rus per controlar Crimea no era altre que una ubicació geogràfica privilegiada que permetia assolir una posició de predominança estratègica a la zona de la mar Negra.
Després de l’annexió de l’abril de 1783, els tàtars de Crimea van ser desposseïts progressivament de les seves terres, i van ser subjectes a diferents formes de servitud. Durant el segle XIX es trobaven entre els pobles musulmans de l’imperi que van ser objecte de persecució i represàlies, les quals van provocar diverses onades d'emigració massiva cap a l’Imperi otomà, especialment després de la Guerra de Crimea de 1853-1856.
Si el 1785 conformaven el 84% de la població de la península, un segle després, l’any 1897, el percentatge havia caigut fins al 33,11%, mentre que els russos ètnics arribats en successives onades colonitzadores ja eren el 35,55%. El 1785, eren el 2,2% del total de la població de la península. El nombre d’ucraïnesos (llavors denominats “petits russos” per les autoritats imperials) a finals del segle XIX era de l’11,84%.
La tendència a la minorització de la població tàtara es va accelerar durant les primeres dècades de l’època soviètica, amb un increment de la transferència de població russa a la península. El 1939 els tàtars de Crimea eren tan sols un 19,4% de la població. Aquesta política va culminar el maig de 1944, quan tota la població tàtara de Crimea (llavors unes 200.000 persones) va ser deportada per part de les autoritats soviètiques, transportada per la força cap a Sibèria i l’Àsia Central tancada en trens de bestiar, sense menjar ni aigua i en condicions insalubres.
Es tractava d’un càstig col·lectiu com a represàlia per la col·laboració d’alguns membres de la comunitat amb els ocupants nazis durant la Segona Guerra Mundial. Uns 8.000 van morir durant el procés de deportació. Entre el 27% i el 46% del total de població va morir durant els tres primers anys de la deportació i el reassentament, sovint a causa de la desnutrició, les dificultats i les malalties.
Commemoració de la deportació dels tàtars. Kíiv, 2016. L'escenografia vincula la deportació estalinista amb l'ocupació actual. / Imatge: Visem @ Commons WikimediaDeu anys després, el febrer de 1954, el Sòviet Suprem de la Unió Soviètica va aprovar per unanimitat que Rússia cedís la península de Crimea a la Ucraïna soviètica. El relat oficial va presentar la decisió com un “gest d’amistat” envers Ucraïna en el 300è aniversari del Tractat de Pereiàslav entre els cosacs ucraïnesos i l’estat de Moscòvia, el predecessor de l’Imperi rus. La decisió, però, estava fonamentada per motius de proximitat geogràfica i necessitat econòmica, a fi de facilitar el desenvolupament de la península.
El 1967 es va permetre retornar a Crimea a alguns centenars de famílies, però no va ser fins a la perestroika de Mikhaïl Gorbatxov quan tota la població tàtara de Crimea que ho desitjava va poder regressar a la seva terra natal. Entre 1988 i 1994 ho van fer entre 200.000 i un quart de milió. Van patir diverses formes de discriminació per part d’habitants i autoritats, i en la majoria dels casos es van trobar que les seves antigues cases havien estat destruïdes o ocupades.
El 54,19% d’habitants de la República Autònoma de Crimea van votar a favor del referèndum d’independència d’Ucraïna de l’1 de desembre de 1991, un 57,07% en el cas de la ciutat de Sebastòpol. El “sí” es va imposar en totes les regions ucraïneses, amb un resultat del 90,32% que va sorprendre molta gent a Moscou, i que no tothom va acceptar de bon grat. Tanmateix, l’endemà, el president de la llavors República Socialista Soviètica Federativa de Rússia, Borís Ieltsin, va ser el tercer mandatari a reconèixer la independència d’Ucraïna en les seves fronteres republicanes soviètiques, només per darrere dels governs de Polònia i del Canadà. El 8 de desembre se signava l’Acord de Belaveja, indret bielorús on els líders de les repúbliques d’Ucraïna, Rússia i Bielorússia van signar la fi de l’URSS. El 21 de desembre s’acordaria el Protocol d’Alma-Ata, a la capital del Kazakhstan soviètic, on els líders d’onze repúbliques soviètiques de totes quinze confirmaven la dissolució de la Unió, i el reconeixement de les fronteres republicanes internes com a noves fronteres internacionals.
Entre 1992 i 1995 es va produir un estira-i-arronsa institucional entre les autoritats de Crimea i les de Kíiv per definir els límits de l’autonomia de la península dins de la Ucraïna independent. Finalment, la Constitució de la República Autònoma de Crimea aprovada el 1998 en confirmava l’estatus especial, però plenament integrada a la jurisdicció ucraïnesa. Dels dos milions d’habitants amb què comptava la península el 2001, segons el cens d’aquell any, els tàtars de Crimea conformaven el 12,1% de la població, els russos ètnics el 58,5%, i els ucraïnesos ètnics el 24%.
El reconeixement de les fronteres, sobirania i integritat territorial d’Ucraïna, i de Crimea com a part d’aquest país, es refermaria de nou en el Tractat d’Amistat, Cooperació i Partenariat de 1997, signat per Borís Ieltsin i pel president ucraïnès Víktor Kutxma. Bona part de la base naval de Sebastòpol quedava arrendada a la flota russa de la mar Negra durant vint anys. El 2008 la llavors primera ministra Iúlia Timoixenko va afirmar que la presència i ús de la flota russa del port de Sebastòpol en cap cas s’estendria més enllà de 2017, any en què l’hauria d’abandonar. L’arrendament, però, va ser estès fins al 2042 en el marc dels acords de Khàrkiv, signats poques setmanes després que Víktor Ianukóvitx arribés a la presidència d’Ucraïna el febrer de 2010.
Després de la fugida d’Ucraïna de Ianukóvitx el 22 de febrer de 2022, les forces prooccidentals van retornar al poder gràcies al triomf de la revolta del Maidan i a un procés de destitució que no va complir tots els requisits que fixa l’article 111 de la Constitució ucraïnesa. Putin va considerar que s’havia trencat l’acord no escrit que garantia la “sobirania condicionada” d’Ucraïna. Segons la visió del Kremlin, una Ucraïna que s’allunyava geopolíticament del paraigua de Moscou perdia el dret a la sobirania i a la integritat territorial.
La possibilitat de perdre l’ús de la base naval de Sebastòpol, i que pogués arribar a ser utilitzada per forces navals dels EUA i els seus aliats, pesava amb força al Kemlin, i el relat va canviar per justificar l’annexió. Així, el febrer i març de 2014 Putin va iniciar el seu “desreconeixement” verbal de la sobirania ucraïnesa; en primer lloc, sobre la península. Segons aquesta lògica, en el seu discurs d’annexió el 18 de març, Putin va afirmar que, pel que fa a Crimea, el 1991 Rússia havia estat “robada i saquejada”.
Putin també es va referir a la decisió de les autoritats soviètiques de transferir la península a la RSS d’Ucraïna el 1954 com a “inconstitucional”, un altre dels pretextos a què Rússia ha recorregut durant els darrers anys per sostenir l’annexió. Precisament, l’11 de març d’aquest 2024, diputats del partit oficialista Rússia Unida van presentar una proposició de llei a la Duma russa perquè la transferència de 1954 sigui declarada “il·legal”.
Els tàtars de Crimea i el retorn de la persecució
El març de 2014, la població dels tàtars de Crimea es va oposar majoritàriament a l’annexió a la Federació Russa. Si bé és cert que fins aleshores la seva relació amb les autoritats ucraïneses no havia estat senzilla, temien un retorn als períodes més foscos de la història. Els pronòstics més pessimistes es van complir i l’annexió va comportar l'inici d’una campanya de repressió sistemàtica contra els habitants d’aquell territori contraris a les noves autoritats, amb especial èmfasi en els tàtars.
La persecució política, els segrestos, les tortures i les condemnes llargues de presó d’activistes i representants de la comunitat tàtara de seguida van esdevenir la cruenta normalitat. Quan encara no s’havia oficialitzat l’annexió, però el territori ja estava de facto en mans de les forces russes, el segrest i assassinat de l’activista tàtar de 39 anys Reşat Ametov el 3 de març de 2014 va inaugurar una nova època històrica d’opressió nacional d’aquest poble.
Una de les principals manifestacions de l’onada repressiva van ser les acusacions de terrorisme i extremisme contra activistes tàrtars, tot i no haver-se produït atacs terroristes en aquest territori en més de tres dècades. Més d’un centenar de membres de la comunitat tàtara de Crimea han estat jutjats i empresonats per aquests delictes sota acusacions falses per suposats vincles amb l’organització islamista Hizb ut-Tahrir. Les desaparicions forçoses han esdevingut també una pràctica habitual. Fins al juny de 2022, Nacions Unides n’havia documentades 50, tretze de les quals de persones pertanyents a la minoria tàtara.
El Congrés del Poble Tàrtar de Crimea, conegut com a Mejlis, òrgan representatiu nacional principal, va ser prohibit el 2016 en ser considerat “extremista”. Els seus líders van ser forçats a exiliar-se i se’ls va prohibir d’entrar al territori de Crimea, i els que van negar-s’hi van ser empresonats. D’ençà d’aquell moment, les autoritats russes han creat noves organitzacions de govern de la comunitat tàtara controlades per l’estat.
Mustafa Jemilev i Refat Txubàrov, president del Mejlis, reunits amb el president txec, Petr Pavel, a Kíiv el 2023. / Imatge: MejlisLes restriccions de la llibertat de premsa i el tancament de mitjans de comunicació en llengua tàtara, i també en ucraïnès, han estat també una constant. Mesos després de l’annexió el març de 2014, l’òrgan supervisor de les telecomunicacions i els mitjans de la Federació Russa, Roskomnadzor, va imposar un nou procediment de registre obligatori per a tots els mitjans i premsa local que va provocar el tancament del 90%. Canals de televisió com ATR, ràdios, així com l’agència de premsa tàrtara QHA van ser forçats a aturar emissions i activitat. Molts periodistes que han continuat treballant ho han fet sota amenaces constants, agressions físiques i persecució política.
La llengua, cultura, i identitat pròpies també han estat víctimes del nou statu quo, en pro de la russificació. Les escoles que oferien educació en tàtar de Crimea al curs 2020-2021 eren només el 3% del total, i en ucraïnès, tan sols el 0,1%. En altres escoles, la majoria de les classes de llengua tàtara de Crimea que s’ofereixen són opcionals, i sovint s’ensenyen fora d’horari lectiu o els caps de setmana. En el cas de l’ucraïnès, el nombre d’estudiants que cursava l’educació primària en aquesta llengua va caure de 13.589 el 2013 a 371 el 2016.
Els programes educatius a les escoles presenten la península com un territori que forma part de la “Rússia històrica”, amagant el llegat dels tàtars de Crimea com a poble indígena, i de la gran diversitat ètnica que hi havia existit. L’objectiu no és altre que promoure una assimilació de tota la població sota la idea panrussa.
De forma similar, cada cop s’hi organitzen més campaments militars orientats als infants, per promoure un patriotisme rus d’adhesió al règim. Els registres policials són freqüents a mesquites i institucions religioses, a les quals sovint s’imposen multes elevades. L’agost de 2023 es va establir la prohibició de mostrar la bandera nacional tàtara de Crimea a les escoles de la península. Molts memorials als morts per les deportacions de 1944 han estat vandalitzats, i són freqüents les restriccions als actes i manifestacions en record d’aquells tràgics esdeveniments el 18 de maig, dia en què es commemoren.
Des de l’annexió de la península el 2014 el ministeri de Defensa rus ha portat a terme un total de quinze onades de reclutaments militars obligatoris a Crimea. Aquestes mesures comporten una violació de les Convencions de Ginebra, en tant que territori considerat com a ocupat, i han obligat molts joves tàtars, i també ucraïnesos, a exiliar-se per evitar ser reclutats. Es tracta d’un dels motius principals que han fet que, durant els darrers deu anys, fins a 50.000 tàtars hagin abandonat la península, encara que sigui de forma temporal.
La història no es repeteix, però si més no, rima. L’octubre de 2016, l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa va aprovar la Resolució 2133, en què alertava que l’efecte acumulatiu d’aquestes mesures repressives i altres comporta una amenaça per a l’existència mateixa dels tàtars de Crimea com a grup ètnic, religiós i cultural diferenciat. En altres paraules, del risc d’etnocidi d’aquest poble de la seva terra ancestral.
De l’annexió a la guerra total
El 2005, Vladímir Putin va descriure la dissolució de la Unió Soviètica com el desastre geopolític més important del segle XX. “Per a la nació russa, va significar un autèntic drama. Desenes de milions dels nostres compatriotes es van trobar d’un dia a l’altre vivint fora del territori rus”.
El març de 2014 tornava a insistir en aquesta idea, i referint-se als russos ètnics de Crimea, va afirmar que durant aquells anys Rússia va travessar unes dificultats que van fer que fos “incapaç” de “protegir-ne els interessos”. “Milions de russos i russoparlants viuen a Ucraïna i ho continuaran fent. Rússia sempre en defensarà els interessos. És en l’interès d'Ucraïna que aquests drets siguin totalment protegits. És la garantia de l'estabilitat de l’Estat ucraïnès, i de la seva integritat territorial”.
Es tractava de tot un avís per a navegants, que, en una confusió interessada entre rus ètnic, russoparlant, i prorús, amagava una realitat molt més complexa. Un estudi fet per l’Institut Internacional de Sociologia de Kíiv l’abril de 2014 revelava que només un 27,5% dels habitants de la província de Donetsk es mostraven partidaris d'unir-se a Rússia. En el cas de Luhansk, el percentatge era del 30,3%. En una línia similar, només un 19,3% a Donetsk defensaven una intervenció de tropes russes, i també un 19,3% a Luhansk. A la resta de províncies del sud i de l’est d’Ucraïna, el percentatge de població que desitjava unir-se a Rússia no arribava al 10%, amb l’excepció de Khàrkiv, on era d’un 16%.
En un documental emès el desembre de 2021, Putin es va referir a la fi de l’URSS com la desintegració de la “‘Rússia històrica’ sota el nom d’Unió Soviètica”. Si l’annexió de Crimea havia marcat l’inici del revisionisme de les fronteres establertes el 1991 i en acords posteriors, el foment del conflicte bèl·lic al Donbàs en va ser l’episodi següent. Deu anys després, les restriccions contra el tàtar de Crimea i l’ucraïnès a Crimea es repeteixen ara contra la llengua ucraïnesa als nous territoris annexionats des del febrer de 2022, així com els abusos contra la població local que s’oposa a les noves autoritats.
A la península de Crimea, d’ençà de l’inici de la guerra a gran escala, l’increment de la repressió s’hi ha fet notar encara amb més intensitat que no pas en altres subjectes oficials de la Federació Russa. Del total de 640 presoners polítics que hi ha a Rússia, 113 són tàtars de Crimea, nombre desproporcionat tenint en compte la dimensió de la població, cosa que mostra fins a quin punt és víctima d’una política intensa de subjugació. La majoria han estat enviats a presons d’alta seguretat o colònies penals allunyades de la península, on són sotmesos a freqüents pràctiques discriminatòries i maltractaments, segons ha denunciat repetidament l’Alt Representant pels Drets Humans de Nacions Unides.
De la mateixa forma, a l’onada de mobilització militar que va tenir lloc a la tardor de 2022, uns 1.500 membres de la comunitat van ser cridats a files pocs dies, de nou un nombre molt superior al que correspondria segons criteris de proporcionalitat demogràfica. Igual com passa amb altres minories nacionals, els tàtars de Crimea han estat mobilitzats de forma desproporcionada en comparació amb els russos ètnics, especialment els que habiten a les grans ciutats de la Federació Russa.
En l’actualitat, dos batallons de voluntaris tàtars (“Crimea” i “Noman Çelebicihan”), fundats entre 2014 i 2016, participen en les operacions militars en el marc de la guerra contra Rússia, integrats a les Forces Armades d’Ucraïna. Les autoritats russes refusen incloure tàtars de Crimea en intercanvis de presoners de guerra. El setembre de 2022, tàrtars de Crimea, ucraïnesos i russos contraris a la guerra i al règim rus van crear l’organització partisana Atesh, que des de llavors ha portat a terme accions múltiples de contraespionatge, sabotatge i atacs contra objectius militars russos a la seva rereguarda a la península.
La importància estratègica de Crimea s’ha fet notar en el transcurs de la guerra, i ha proporcionat a Rússia avantatges territorials que han resultat cabdals. Des de 2014, les forces armades russes havien expandit la presència a la península, amb noves bases i instal·lacions. Durant les primeres setmanes de l’ofensiva russa el febrer i març del 2022, els avenços russos més notables els van portar a terme unitats que van avançar des de Crimea cap a les regions del sud d’Ucraïna de Kherson i Zaporíjia, els quals han consolidat. Des de Crimea, i des de vaixells i submarins de la flota russa de la mar Negra, són disparats un percentatge significatiu dels míssils i drons que colpegen objectius militars i civils ucraïnesos. La flota russa de la mar Negra va aplicar un bloqueig comercial contra els ports ucraïnesos que va durar més d’un any, escanyant la capacitat exportadora i l’economia del país, amb especial impacte en el sector agrícola.
La tendència s’ha anat equilibrant, i amb el suport dels països occidentals, les forces ucraïneses han desenvolupat una capacitat cada cop més gran de colpejar objectius militars russos a la península amb drons i míssils, arribant a destruir o inutilitzar prop del 25% dels vaixells i submarins de la flota russa de la mar Negra. Una part de la flota ha hagut de ser traslladada a la base russa de Novorossisk a fi de protegir-la, i hi ha prevista l’obertura d’una nova base naval a la costa d’Abkhàzia. El pont de Kertx, inaugurat el 2018, que uneix Crimea amb la Rússia continental, ha estat també un objectiu freqüent d’atacs ucraïnesos, tot i que segueix en funcionament.
L’annexió de 2014 va provocar un apropament polític entre la comunitat tàtara de Crimea i les autoritats ucraïneses, partint d’un interès compartit. Des de llavors, el govern ucraïnès s’ha compromès a fer valer els seus drets en cas de recuperar el control sobre la península. Igual com passa amb la resta de zones sota ocupació russa, la partida es juga en el tauler militar. Considerant el desequilibri de forces i capacitats actuals, si més no en el curt i mitjà termini és poc probable que les forces ucraïneses puguin recuperar el control de la península.
Es dona la circumstància que, a diferència de la resta de zones ocupades tant el 2014 com des de 2022, a Crimea la majoria de la població està composta per russos ètnics, i ara mateix probablement s’oposarien a retornar sota administració ucraïnesa. En el marc de les negociacions que van tenir lloc el març i abril de 2022, pel que fa a la qüestió de Crimea va ser elaborada una proposta perquè les parts es donessin un període de quinze anys per portar a terme consultes sobre l’estatus de la península. Uns intents que no van reeixir.
Una fórmula aplicable podria venir del reconeixement d’un estatus especial amb supervisió internacional, que facilités una solució basada en el principi d’autodeterminació i el respecte dels drets de les minories nacionals, en contrast al recurs retorçat que s’ha fet d’aquest principi com a justificació per portar a terme violacions del dret internacional per part de Rússia, i d’accions irredemptistes d’un expansionisme que apel·la a la nostàlgia imperial. Un escenari, però, que, malauradament, es troba ara molt lluny de ser possible. Tot ho decidirà el destí d’una guerra que no s’atura, com tampoc ho fa la lluita dels ucraïnesos per la seva sobirania, ni la del poble tàtar de Crimea per la seva supervivència i els seus drets col·lectius.