Quan parlem del Tibet, podem referir-nos bé a la Regió Autònoma del Tibet, o bé a un territori de més extensió, conegut sovint com el Gran Tibet, el Tibet cultural o històric. L'extensió real del Tibet ha anat variant al llarg de la història, així com el seu estatus polític i les seves relacions amb els imperis veïns xinès i mongol. En qualsevol cas, però, els Tibet ha estat una entitat política independent i diferenciada des del segle VII dC i, amb alts i baixos, fins a mitjans del segle XX.

L'any 1950, poc després de l'establiment de la República Popular de Xina, el país dels Himàlaia va ser ocupat per l'exercit xinès, que va derrotar les forces tibetanes i, davant del silenci de la comunitat internacional, va forçar el lideratge tibetà a firmar l'Acord dels 17 Punts, el qual certificava l'ocupació i la submissió del Tibet a Pequín.

L'ocupació xinesa del Tibet, que el Govern comunista definirà com "alliberament" i "reforma democràtica", va caracteritzar-se per un atac furibund a la propietat de la terra i el poder dels lames, a la religió budista i, combinat amb les conseqüències mortíferes del Gran Salt Endavant, va generar un malestar creixent que acabaria esclatant amb les revoltes populars de Kham i Amdo primer, i a Lhasa l'any 1959. El març d'aquell any, multitudinàries protestes als carrers de la capital tibetana en suport al dalai lama, el líder espiritual del Tibet, van derivar en l'atrinxerament de desenes de milers de persones i la intervenció de l'exèrcit xinès amb artilleria pesada inclosa.

La intervenció militar va resultar en un nombre incert de víctimes mortals, i va provocar la fugida de milers de persones, entre els quals el dalai lama, que es va establir a la ciutat índia de Dharamsala per fundar-hi el Govern tibetà a l'exili.

Els seixanta van ser els anys més foscos per als tibetans, a causa de la Revolució Cultural, que va conduir a la persecució d'elements bàsics de la cultura i la societat tibetana, amb la destrucció de monestirs budistes, llibres sagrats i tota mena d'obres d'art, i l'empresonament, tortura o assassinat de milers de monjos budistes i ciutadans tibetans.

Si bé la política xinesa envers el Tibet va ser menys ferotge l'últim quart de segle, els drets dels tibetans han estat invariablement violats, amb fortes restriccions en els camps religiós, cultural i polític, així com innumerables casos persecució i tortura a civils i religiosos. Tot això sumat a la nova política de colonització han per part de Pequín, que des dels anys vuitanta ha volgut diluir demogràficament el Tibet, creant importants comunitats han a les principals ciutats del país.

D'altra banda, la causa tibetana ha aconseguit un gran nivell de suport fora de la Xina, gràcies principalment a l'acció del XIV dalai lama, Tenzin Gyatso, el qual lidera una forta campanya internacional que el 1989 va resultar amb el premi Nobel de la Pau.

Darrerament la qüestió tibetana ha tornat a l'actualitat des de les revoltes i la conseqüent repressió militar, primer l'estiu del 2008, durant els Jocs Olímpics de Pequín, i després el 2009, any que es commemorava el 50è l'aniversari de l'exili del dalai lama.

Políticament, la discussió actual respecte el Tibet se centra en la qüestió de l'autonomia. El dalai lama ha reiterat moltes vegades que la seva aposta no és la independència del seu país, sinó un nivell d'autogovern que permeti la supervivència de la cultura tibetana i el respecte complet dels drets dels tibetans. Més enllà de la seva autoritat, però, sembla que cada cop hi ha un gruix més gran del moviment tibetà que es planteja la independència com a única sortida d'un conflicte que la Xina ni tan sols considera com a tal.