Opinió
Tensions entre Teheran i Washington: la neutralitat kurda?
Per molts observadors, el que està passant podria evolucionar cap a una escalada de la violència a l’Orient Mitjà, però no és una novetat per als kurds, ja que és el prolongament de la seva historia. Pot ser que els kurds estiguin cansats de la guerra, però els núvols de la guerra formen part del seu paisatge des de fa un segle.
Els kurds de l’Iraq saben que aquesta guerra no és la seva, i en un context d’escalada de tensions està en el seu interès que hi hagi un equilibri de forces. La presencia nord-americana en certa manera constitueix una garantia contra una intervenció militar iraniana i turca
El 8 de gener passat, com a resposta a l’assassinat de Qasem Soleimani, comandant de la Força Qods, una divisió del cos de la Guàrdia Revolucionària Islàmica responsable de les intervencions exteriors, la Republicà Islàmica de l’Iran va bombardejar dues bases militars americanes a Iraq. Una d’elles es troba a Erbil, la capital del Kurdistan de l’Iraq. Aquesta elecció era sens dubte un advertiment calculat i controlat. L’any passat, l’Iran havia utilitzat els mateixos míssils balístics per a atacar la base del Partit Democràtic del Kurdistan Iranià (PDKI), un partit armat que lluita per una major autonomia per als Kurds de l’Iran: l’atac va causar onze morts i 30 ferits. En aquest sentit, el missatge de l’Iran és clar: els míssils iranians poden arribar a tots els territoris kurds i segons els iranians la llei de la neutralitat no s’aplica al conflicte entre l’Iran i els EUA. El fet és que tres dies abans, els diputats kurds no havien participat a la votació del Parlament de l’Iraq sobre la sortida de les forces nord-americanes dels territoris iraquians. Els kurds de l’Iraq saben que aquesta guerra no és la seva, i en un context d’escalada de tensions està en el seu interès que hi hagi un equilibri de forces entre els diferents protagonistes presents a l’Iraq. La presencia nord-americana en certa manera constitueix una garantia contra una possible intervenció militar iraniana i turca.Contràriament al que va significar per a molts iraquians, per al poble kurd la guerra de l’Iraq de 2003 va obrir el camí cap a un futur de seguretat i de prosperitat. La caiguda de Saddam Hussein va provocar la desaparició d’un règim dictatorial i sagnant que havia terroritzat els kurds iraquians i que havia comès violacions sistemàtiques dels drets d’aquest poble fins a cometre un genocidi que va deixar 182.000 morts a finals dels anys 80. Durant el període post-Saddam, els kurds van aconseguir fundar una regió federal oficialment reconeguda en la Constitució iraquiana i que ara té el seu propi exèrcit, parlament, administració, sistema educatiu i els seus propis recursos econòmics vinculats a l’explotació de nous camps petrolífers.
Aquesta independència de facto no va ser gaire ben vista per les noves autoritats de Bagdad ni pels iranians, ni tampoc pels turcs, que temen veure l’enfortiment de les aspiracions independentistes kurdes del seu territori. Malgrat aquesta desconfiança, durant els primers anys de reconstrucció de l’Iraq, el govern regional kurd va jugar un paper primordial en la reconciliació nacional, l’estabilització política i l’assoliment de la pau del país. Però, finalment un conjunt d’obstacles —sobretot les ambicions i rivalitats regionals i el sectarisme de la classe política del país— han complicat el camí cap a la transició democràtica i la comprensió mútua entre iraquians.
Les milícies xiïtes —armades, entrenades i finançades per l’Iran— van prendre el control de Kirkuk i altres territoris disputats de l’Iraq. És poc probable que Bagdad i Teheran hagin dut a terme aquestes ofensives sense el coneixement dels Estats Units
Les relacions ja tenses entre Erbil i Bagdad es van deteriorar ràpidament després del referèndum d’independència del 25 de setembre 2017. Bagdad va impulsar les seves mesures punitives contra la regió del Kurdistan. Sense demora, el líder suprem de l’Iran va qualificar el referèndum de traïció i ho va assimilar a la creació d’un nou Israel. Teheran va concloure un acord amb Ankara per impedir que els kurds avancessin més en el seu projecte d’independència. Poc temps després, les milícies xiïtes —armades, entrenades i finançades per l’Iran— sota els auspicis del comandant iranià de la Força Qods van prendre el control de Kirkuk i altres territoris disputats de l’Iraq. És poc probable que Bagdad i Teheran hagin dut a terme aquestes ofensives sense el coneixement dels Estats Units.El Kurdistan està sens dubte al cor del conflicte iranià-nord-americà. En general, l’estratègia de ‘Iran sempre ha estat aprofitar la divisió interestatal del Kurdistan per defensar els interessos del règim a la regió. La població kurda de l’Iran, que s’estima entre 10 i 12 milions de persones, representa la segona minoria més gran del país, està molt polititzada i té una forta consciència nacional. El moviment kurd a l’Iran, lluny de ser homogeni, està format per diversos actors i es caracteritza per una estructura segmentada, plural i polifacètica. Malgrat les seves diferències ideològiques i polítiques, els principals partits kurds lluiten per la democratització del país i la descentralització del poder. Per gestionar la qüestió kurda, la política iraniana pretén dominar l’espai kurd a escala nacional i utilitzar la carta kurda contra els estats adversaris, però també adoptar una política comuna amb els estats veïns per controlar i limitar els assoliments del moviment kurd.
D’altra banda, la col·laboració entre els kurds i els Estats Units sembla crucial per a l’èxit de l’estratègia política nord-americana a l’Iraq. Tot i que el Kurdistan encara no es considera com un Estat en el sentit del dret internacional, des de 1991 i després de l’adopció de la resolució 688 del Consell de Seguretat, gaudeix d’un règim jurídic específic que el protegeix contra el poder central de Bagdad. Aquest estatus de quasi-estat no hauria estat possible sense la protecció i el suport dels Estats Units i els seus aliats occidentals. La creació d’aquesta aliança ha permès als nord-americans consolidar-se a l’Iraq i evitar que els xiïtes iraquians i els aliats de l’Iran imposin la seva hegemonia sobre l’Iraq post-Saddam. Conseqüentment, l’administració nord-americana vol que els kurds es quedin a l’Iraq per equilibrar les relacions de forces amb l’Iran i limitar el domini de l’Iran a la zona.
És important recordar els kurds, com a actors no estatals, en diferents moments de la seva historia han tingut un control efectiu sobre una part dels territoris kurds i fins i tot han establerts una estructura de governança. Però la manca de reconeixement legal i de legitimitat internacional els impedeix de poder construir relacions estratègiques amb els poders regionals i mundials. Malgrat els seus esforços per demostrar la seva voluntat de cooperar plenament amb la comunitat internacional en restablir l’estabilitat, la seguretat i un sistema democràtic, els partits kurds no han aconseguit construir aquestes relacions estratègiques en l’àmbit internacional. De fet, des de la perspectiva dels Estats, els kurds continuen sent considerats una amenaça per a la integritat territorial de diferents països i una font d’inestabilitat regional.
La regió kurda de l’Iraq, en conflicte amb Bagdad i més fràgil des del referèndum, s’arrisca cada vegada més a perdre el seu estatut. És difícil d’imaginar que els kurds puguin desenvolupar una estratègia pròpia a llarg termini: la seva vulnerabilitat els obliga a convertir les tàctiques en estratègia
La regió kurda de l’Iraq, en ple conflicte amb Bagdad i més fràgil i dividida des del seu referèndum, s’arrisca cada vegada més a perdre el seu estatut i la seva estabilitat. En aquest context de crisi política agreujada per l’augment de les tensions geopolítiques, és fonamental la presència d’un contrapès efectiu, en aquest cas les forces de la coalició internacional, per garantir un cert equilibri de forces. La sortida dels nord-americans, i en conseqüència de les forces d’uns altres 20 països presents a l’Iraq, podria obligar les autoritats kurdes a entrar en unes relacions de conflictes i d’aliances contraproduents amb els països de la regió, per poder sobreviure en aquest entorn hostil.En aquest context, seria difícil d’imaginar que els kurds puguin desenvolupar una estratègia pròpia a llarg termini. La seva vulnerabilitat els obliga a convertir les tàctiques en estratègia. Manca saber cap a on evolucionaran les tensions entre l’Iran i els EUA i fins quan durarà la tàctica de la neutralitat kurda.
Amb el suport de:
