Opinió

La Nakba contínua: els reptes de l’annexió il·legal dels Territoris Palestins Ocupats després de l’1 de juliol

L’1 de juliol s’ha convertit en una data assenyalada el últims mesos al Territoris Palestins Ocupats des que el passat mes de setembre el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, declarés en plena campanya electoral la promesa d’annexionar il·legalment més del 30% de Cisjordània, incloent-hi la Vall del Jordà —que ressegueix la frontera amb Jordània— i alguns dels grans blocs d’assentaments il·legals de colons israelians.


Tot i que l’anunci ha desencadenat nombroses declaracions de condemna entre la comunitat internacional, i divisions i oposicions internes dins el sector sionista israelià mateix, ni els plans d’annexió il·legal de territori palestí ni les reaccions que ha suscitat fins avui comporten un canvi notable en les dinàmiques d’ocupació i colonització que fa més de 50 anys afecten tots els aspectes de la vida de la població local palestina.

La política sistemàtica de colonització ha tingut sempre en el punt de mira la regió de la Vall del Jordà i la Mar Morta, la més rica en recursos naturals de Palestina

Des de l’ocupació israeliana l’any 1967, diversos plans —oficials i no oficials— han servit de full de ruta als successius governs de l’Estat d’Israel per implementar sobre el terreny l’annexió de territoris palestins. Una política sistemàtica de colonització que ha tingut sempre en el punt de mira la regió de la Vall del Jordà i la Mar Morta —la més rica en recursos naturals de Palestina—, utilitzant el projecte d’assentaments (d’ús civil, industrial i agrícola) com a estratègia d’ocupació i espoli del territori, fins avui no contrarestada per cap tipus de mesures concretes i efectives per part de la comunitat internacional. A la Vall del Jordà, aquestes polítiques ininterrompudes de confiscació de terres i recursos, unides a la prohibició quasi total de permisos de construcció i d’accés als recursos hídrics (vegeu un mapa sobre les violacions d’aquests drets) han provocat l’expulsió de la major part de la població local —dedicada principalment a l’agricultura i la ramaderia—, que el 1967 superava les 300.000 persones i avui se situa al voltant de les 65.000, mentre que la població colona israeliana arriba fins a les 11.000 en més de 35 assentaments.

“El nou govern de dretes d’Israel es disposa una vegada més a annexar formalment grans extensions dels Territoris Palestins Ocupats (TPO). Aquesta annexió de iure culminarà anys d'annexió gradual de facto mitjançant l’apropiació de terres, el desplaçament forçós de la població palestina i la transferència de població colona israeliana als TPO.” Així comença el comunicat que a finals de maig rebia el suport de gran part dels sindicats, organitzacions i moviments de defensa de drets humans de la societat civil als territoris palestins, denunciant no només la il·legalitat i les conseqüències sobre els drets humans d’una possible annexió, sinó la total impunitat amb la qual “durant 53 anys, els governs israelians han soscavat sistemàticament el dret internacional, mitjançant l’annexió i colonització gradual del territori ocupat, tant de iure, com en el cas del Jerusalem Est palestí el 1967 i els Alts de Golan sirians el 1982, com de facto mitjançant els assentaments il·legals i la construcció del mur a Cisjordània”.

Malgrat tot, la societat civil palestina continua reivindicant el rol imprescindible de la comunitat internacional a través tant d’estratègies directes de pressió política i econòmica per part d’Estats, institucions i d’altres actors polítics, com d’impuls de legislacions que prohibeixin qualsevol tipus de relació econòmica amb els assentaments il·legals, la fi dels acords econòmics de lliure comerç i de cooperació militar i securitària i el suport al procediment iniciat pel Tribunal Penal Internacional d’investigar crims de guerra i crims contra la humanitat comesos a Palestina.

La possible annexió genera incerteses sobre el futur de les comunitats palestines a les àrees amenaçades, que podrien afrontar l’expulsió del territori o romandre-hi sense un estatus legal

Sobre el terreny, tant organitzacions de drets com els moviments de base han detectat els últims mesos un augment de la presència i del nombre d’atacs i violacions de drets contra la població local a Cisjordània per part de cossos militars i policials i de grups de colons, segons denuncien diverses veus locals. L’anunci de la possible annexió genera incerteses sobre el futur de les comunitats palestines residents a les àrees amenaçades, les quals podrien afrontar l’expulsió definitiva del territori o bé romandre-hi sense un estatus legal que els asseguri l’accés a cap tipus de drets o protecció. Els escenaris que s’obren no disten de la realitat diària de les últimes dècades, però podrien comportar una legitimació difícilment reversible de la política d’apartheid, basada en l’ordenació i planificació discriminatòria del territori i d’accés desigual als drets.

Internament, els reptes que afronta la societat civil palestina tampoc són nous. Els últims anys, els diversos moviments que integren la resistència popular contra l’ocupació a Cisjordània han fet front a una manca d’unitat en els seus objectius i accions, unida a un augment de la desmobilització social i a una Autoritat Palestina deslegitimada entre el poble que, tot i així, ha continuat intentant controlar i capitalitzar les accions dels moviments de resistència noviolenta, mentre declara obertament la fi de tots els acords signats amb Israel, sense presentar alternatives a les conseqüències d’aquesta descoordinació sobre la població palestina mateixa.

L’amenaça ha comportat un punt d’inflexió a partir del qual s’ha iniciat un procés de (re)construcció d’unitat entre xarxes, moviments i grups d’activistes locals

L’amenaça d’annexió ha comportat els últims mesos un punt d’inflexió a partir del qual s’ha iniciat un procés de (re)construcció d’unitat entre les diverses xarxes, moviments i grups d’activistes locals. L’octubre de 2019, l’organització d’una conferència unitària va permetre reconstruir un full de ruta per a una millor coordinació que permeti fer front a la creixent fragmentació del territori i la manca de lideratge polític, incloent-hi l’augment i la millora de la mobilització i participació de dones i joves, i la definició d’estratègies conjuntes amb partits polítics, institucions i actors internacionals.

Mots clau: apartheid, Benjamin Netanyahu, Cisjordània, colonització, Israel, Palestina, Vall del Jordà