Opinió
Com funcionen les llengües estatals a l’Àfrica?
Llengua oficial, llengua nacional... i llengua de treball?
Les constitucions dels estats africans tenen moltes formes diferents de referir-se a les llengües, i els donen estatus diferents. Tradicionalment, parlaven de “llengua oficial” i “llengua nacional”.
Habitualment, la llengua oficial és la llengua colonial, l’anglès i el francès en la major part dels casos. És la llengua que fa servir l’estat en el seu funcionament, la dels mitjans estatals, les publicacions, del Parlament, etcètera. Les llengües nacionals, per contra, són les llengües africanes, les pròpies. Aquesta expressió, en contraposició a l’oficialitat, implica un reconeixement limitat i simbòlic. De vegades, permet que sigui feta servir en administracions regionals allà on és parlada, però l’ús legal de les llengües nacionals no és habitual.
Cal precisar que en aquest cas hi ha diferències segons els països: mentre que els que eren part de l’imperi francès sí que concreten a la constitució una llengua oficial, els que van pertànyer als imperis anglès o portuguès tenen menys tendència a fer-ho. Així, malgrat que no concreten una llengua oficial explícitament, en molts casos sí que deixen constància constitucional que els debats parlamentaris s’han de fer en anglès, o que per ser membre del Parlament cal saber anglès. Aquesta darrera opció és, per tant, d’alguna manera, una declaració de “llengua de treball”.
En definitiva, la relació de la majoria dels estats africans amb les llengües dels colonitzadors és encara estreta, i l’anglès, el portuguès i el francès (i el castellà, en el cas de Guinea Equatorial) hi són molt presents.
Aquest fet es deu, en la major part dels casos, a la diversitat lingüística interna que hi havia a cada estat en el moment de la seva independència. És a dir, comunitats humanes que abans de la colonització europea no havien tingut contacte entre elles, i no tenien cap llengua en comú, es van trobar que s’havien d’entendre.
Els imperis europeus, per als quals la qüestió lingüística tampoc no era rellevant, havien educat les elits locals en les seves llengües. Així, als anys 50, 60 i 70 del segle XX, quan els estats africans aconsegueixen la independència, la llengua en comú que tenen les diverses comunitats lingüístiques és la colonial. D’aquesta manera, es troben una situació complicada: si trien alguna de les llengües pròpies poden generar tensions entre les comunitats, i en molts casos opten per l’anglès o el francès per una qüestió de practicitat.
Hi va haver diversos casos, però, en què aquesta situació no es va donar. Són els països on, o bé ja hi havia alguna forma de protoestat anterior, no van ser colonitzats (o molt poc intensament) o bé hi havia una comunitat lingüística molt majoritària respecte de la resta. Principalment, parlem dels estats del nord d’Àfrica, on l’àrab era la llengua principal i amb tradició entre els governants.
Uns altres casos, com els de Suazilàndia, Somàlia, Madagascar, Lesotho, Burundi o Ruanda, són exemples d’estats amb llengües pròpies molt esteses. I per acabar, hi ha estats que, malgrat que no tenien una comunitat lingüística molt majoritària, sí que hi havia certa tradició de “llengua franca” pròpia, que en el moment de la independència va assumir funcions de llengua dels estats, com és el cas del suahili a Tanzània i Kenya i del sango a la República Centreafricana.
Però Mali, país que ha provocat la redacció de l’article i que va ocupar diverses portades per haver eliminat el francès com a llengua oficial, va inaugurar una altra forma de regulació lingüística constitucional: les llengües nacionals són les oficials, i el francès passa a ser anomenat com a “llengua de treball”. Malgrat el simbolisme i la clara voluntat de rebaixar l’estatus del francès, la realitat és que implica que l’administració continuarà funcionant en francès.
Llengua de l’administració, llengües de la població
Com es pot deduir de l’explicació, malgrat que aquestes llengües siguin oficials, només un percentatge menor de la població és capaç d’expressar-s’hi. De fet, preceptes com els de la constitució de Gàmbia, que expliciten la necessitat de conèixer l’anglès per ser membre del Parlament, són un símptoma inequívoc que no tothom el parla:
Art. 137. Requisits per ser membre de l’Assemblea Nacional:
Una persona està qualificada per ser nominada i presentar-se a les eleccions a l'Assemblea Nacional si: [...]
c. [...] i és capaç de parlar la llengua anglesa amb un grau de competència suficient per permetre-li participar en els actes de l'Assemblea Nacional;
Una persona està qualificada per ser nominada i presentar-se a les eleccions a l'Assemblea Nacional si: [...]
c. [...] i és capaç de parlar la llengua anglesa amb un grau de competència suficient per permetre-li participar en els actes de l'Assemblea Nacional;
Aquesta mateixa previsió també s’aplica a les persones proposades per ser ministres del país i, de facto, s’estén també a altres països de la regió.
Una altra mesura que indica aquest fet és la previsió que tenen constitucions com la de la República Democràtica del Congo, que preveu en l’article 142 la promoció de la Constitució en francès... i en les llengües nacionals del país, malgrat que només el francès és oficial. Aquesta política és bastant lògica si veiem que, segons dades de l’Organització de la Francofonia (que és part interessada), menys del 50% de la població del país té un domini complet de la llengua, i això que només té en compte la població urbana, que és la que té més contacte amb el francès.
Certament, un altre aspecte que es repeteix en aquest esquema és, doncs, el desconeixement majoritari de la llengua oficial (o de treball) dels estats per part de la població.
Cal entendre que per als estats i per a les poblacions africanes, les llengües europees són sobretot eines de cohesió estatal i de projecció internacional. Per això, països com Ruanda, la llengua colonial del qual era el francès, van canviar i van adoptar l’anglès com a llengua de l’educació per interessos estratègics, o Guinea Equatorial va incorporar el francès com a llengua oficial (juntament amb el castellà), malgrat ser excolònia espanyola.
Tot i aquest desconeixement, el cert és que cada cop més africans coneixen les llengües europees. L’escolarització i l’alfabetització, conjuntament amb la migració rural cap a zones urbanes i l’associació de les llengües europees amb la modernitat i el progrés són els elements que condueixen a aquest fenomen. Caldrà veure fins on arriba, i si això porta a l’abandonament també de les llengües pròpies, atès que de moment encara és un procés en fase inicial.
La normalització d’algunes llengües africanes
A propòsit d’això, la dinàmica de les llengües africanes pròpies d’aquests països ha estat diversa. Mentre que cada cop més constitucions donen algun reconeixement a les “llengües nacionals”, aquestes llengües són només algunes de les pròpies, les majoritàries en molts casos. Així, la República del Congo, per exemple, esmenta només com a llengües nacionals el lingala i el kituba, de les desenes de llengües que s’hi parlen.
Sembla que anem, per tant, en direcció a la normalització i extensió de l’ús d’algunes llengües africanes en detriment d’altres, que tenen menys parlants o que tenen menys influència en els centres de govern dels estats.
Per acabar, és destacable també la gran creació de pídgins i criolls, especialment en àmbits urbans. L’èxode rural i la gran quantitat de llengües que porten aquestes persones, combinats amb una política governamental unilingüe en llengua europea, han creat multitud de llengües criolles. Les llengües criolles són mescles de llengües, normalment amb alguna llengua com a base però amb formes i lèxic d’altres llengües.
És un fenomen habitual arreu on s’ha donat la colonització: el crioll haitià és un dels més coneguts, però també n’hi ha en illes africanes com les Seychelles (de base francesa, anomenat kreol) o a Sao Tomé i Príncipe (crioll de base portuguesa anomenat forro). La novetat és que, com dèiem en el paràgraf anterior, és un fenomen cada cop més comú al mateix continent en àmbits urbans. Els exemples són diversos: el camfranglais del Camerun, de base francesa, amb influència anglesa i de llengües cameruneses com l’ewondo (aquí en podeu sentir una cançó a tall d’exemple) o el kiol de Guinea Bissau, de base portuguesa amb influències del mandinga i del mandjak, entre d’altres.
La majoria aquestes llengües, tant les originalment africanes com els criolls originals pels processos colonials, tenen un mateix problema: els cal estandardització i ampliació lèxica en matèries legals per poder arribar a ser llengües oficials algun dia. Ja n’hi ha que han anat avançant i ho han fet o ho estan fent. En qualsevol cas, per fer-ho cal, sobretot, voluntat.
Conclusions
Els estats africans es van trobar societats multilingües i estructures estatals colonials monolingües: sortir d’aquesta trampa no és ni ha estat fàcil i la majoria van optar per la continuïtat en la gestió de les llengües. Tot i això, amb els anys han anat canviant coses i cada cop hi ha més presència de llengües africanes i de criolls en les polítiques lingüístiques africanes.
La diversitat de formes legals per referir-s’hi ha estat una de les eines que han fet servir els governants per introduir-les, i l’exemple de Mali, que enguany va eliminar el títol “d’oficial” al francès per considerar-lo “llengua de treball” és el millor exemple. Caldrà veure quina concreció té en la realitat.
Bibliografia
EBONGUE, Augustin Emmanuel i HURST, Ellen. Sociolinguistics in African contexts
Organización Internacional de la Francofonía. "La lengua francesa en el mundo. Síntesis 2022"
PHILLIPSON, Robert. "Linguistic imperialism: African perspectives"
WA THIONG'O, Ngũgĩ. Descolonitzar la ment