Opinió
Gaza i la ficció del procés de pau
L’urgent i l’immediat des d’una perspectiva de pau és aturar la catàstrofe. Des d’una perspectiva de pau també és imperatiu assenyalar totes les violències i el context en què s’inscriuen els fets dels darrers dies
L’urgent i l’immediat des d’una perspectiva de pau és aturar la catàstrofe. Actuar per posar fre a la violència i als reiterats i gravíssims crims de guerra dels últims dies, acabar amb el càstig col·lectiu a Gaza que amenaça d’esdevenir en genocidi, protegir la població civil, garantir l’accés d’ajuda humanitària. Incidir per revertir una escalada de violència que en una setmana ha acabat amb la vida de més de 3.600 persones —2.300 palestines, 1.300 israelianes—, un nombre que equival a més de la meitat totes les morts comptabilitzades per l’ONU en els últims 15 anys —6.750 des del 2008 fins al passat setembre, 95% de les quals eren palestines. Des d’una perspectiva de pau també és imperatiu assenyalar totes les violències i el context en què s’inscriuen els fets dels darrers dies —dècades de colonització, ocupació i greuges patits per la població palestina—, i reconèixer i reflexionar sobre el fracàs de la política en el seu abordatge.Gaza exposa el fracàs del marc d’Oslo quan es compleixen tres dècades dels acords de pau. Un dels problemes d’arrel va ser permetre que les negociacions es desenvolupessin al marge del dret internacional aplicable, en un procés de durada indefinida i sense abordar-ne els temes substantius. A la pràctica, s’han imposat els criteris d’Israel
Gaza exposa de manera descarnada el fracàs del marc d’Oslo just quan es compleixen tres dècades dels acords de pau. En els darrers anys s’han multiplicat les veus que critiquen l’esquema negociador impulsat a principis dels 90 i que, a la pràctica, ha afavorit l’aplicació de polítiques que han aprofundit la fragmentació i despossessió del poble palestí. Un dels seus problemes d’arrel va ser permetre que les negociacions es desenvolupessin al marge del dret internacional aplicable, incloent-hi el dret internacional humanitari i les resolucions de l’ONU, afavorint així Israel i aguditzant l’asimetria entre les parts. En el marc dels Acords d’Oslo, l’Estat d’Israel va ser reconegut per l’Organització per l’Alliberament de Palestina (OAP) sense un gest equivalent per part d’Israel sobre el dret a autodeterminació o la creació d’un Estat palestí. Israel també ha aprofitat la creació de l’Autoritat Palestina (AP) i l’acció dels donants internacionals per a externalitzar i desentendre’s de les seves responsabilitats com a potència ocupant. Els acords van fraccionar encara més els territoris palestins, mentre els successius governs israelians continuaven amb l’expansió dels assentaments, il·legals segons el dret internacional. La manca d’un cronograma clar més enllà dels cinc anys del període interí inicial va afavorir que les negociacions es convertissin en un procés de durada indefinida i el no abordatge dels temes substantius —assentaments, refugiats, fronteres, seguretat i futur de Jerusalem— ha comportat que, a la pràctica, s’imposin els criteris d’Israel. Aquestes dinàmiques s’expliquen en part perquè els EUA, els històrics mediadors del procés, han mantingut un suport sense condicions a Israel —afavorint la no rendició de comptes—, mentre que la UE ha optat per continuar alineada amb les polítiques de Washington, renunciant així a utilitzar el seu potencial polític i econòmic per pressionar, confrontar o promoure vies alternatives.Les polítiques israelianes d’annexió de facto de territoris palestins han anat esvaint les possibilitats d’una solució de dos estats. Alhora, l’AP continua aferrant-se a l’esquema d’Oslo, que li garanteix el control d’una parcel·la de poder, mentre fa front a una crisi de legitimitat
No hi ha hagut negociacions formals directes entre representants palestins i israelians en gairebé una dècada —les últimes van ser promogudes pel govern de Barack Obama el 2014— i el tema ha estat progressivament relegat de les prioritats internacionals, en especial després de l’esclat de les revoltes a la regió del nord d’Àfrica i Pròxim Orient (MENA, pel seu acrònim en anglès). Diversos governs àrabs també s’han distanciat de la causa palestina, acollint-se a acords de “normalització” amb Israel. Fins i tot l’Aràbia Saudita —impulsora de la Iniciativa Àrab, articulada sota la lògica de pau per territoris— contemplava un possible pacte d’aquest tipus. Mentrestant, les polítiques israelianes d’annexió de facto de territoris palestins han anat esvaint les possibilitats d’una solució de dos estats. La insistència d’alguns actors internacionals en el marc d’Oslo i en la fórmula de dos estats, mentre en paral·lel s’ignora la realitat en terreny i no s’exerceix una voluntat decidida per abordar la disputa, ha esdevingut una "ficció de procés de pau", en una “pantomima diplomàtica” buida. Alguns governs israelians han mantingut la seva adhesió formal a aquest esquema i en paral·lel han apostat per una política de minimització o gestió indefinida de la disputa o, més recentment —i com a molt—, per propostes de “pau econòmica”. En els últims anys, alguns líders polítics israelians han expressat de manera més oberta i desacomplexada la seva oposició a un Estat palestí i —sobretot l’últim govern de Netanyahu amb els ultradretans— l’ambició que Israel ocupi tota la Palestina històrica. Malgrat les amenaces periòdiques a Israel de desvincular-se dels Acords d’Oslo, l’AP continua aferrant-se a un esquema que li garanteix el control d’una parcel·la de poder, mentre fa front a una crisi de legitimitat per acusacions de corrupció, autoritarisme i per la seva col·laboració amb l’exèrcit israelià —en el marc dels acords en matèria de seguretat— i també pel silenciament de veus crítiques i dissidents. La persistent fractura entre Fatah i Hamas, el repartiment de poder i control entre ambdues formacions i la falta d’eleccions —no se’n celebren de legislatives des del 2006: el mandat de Mahmoud Abbas al capdavant de l’AP també està caduc— també ha afectat les possibilitats de relleu generacional i emergència de lideratges alternatius.Davant d’aquest escenari, nombroses veus alerten des de fa anys dels riscos d’ignorar l’esdevenidor de la qüestió palestinoisraeliana i de la necessitat d’un enfocament nou que es faci càrrec de les realitats sobre el terreny. Una realitat que, en el cas de la població palestina, ha estat cada cop més denunciada com una situació d’apartheid pel règim sistemàtic de domini, segregació i discriminació imposat per raó de la seva identitat per Israel. La Cisjordània ocupada és avui un conjunt de territoris separats entre si per assentaments, murs, centenars de checkpoints i rutes segregades per a uns colons israelians que demanen una intensiva presència militar i alguns dels quals protagonitzen creixents atacs, en un context d’impunitat i connivència amb l’exèrcit. En el cas de Gaza, declarada “entitat hostil” per Israel des que Hamas va prendre el control de la Franja el 2007, es tracta d’un territori sotmès a un bloqueig que condiciona les vides de 2,3 milions de palestins i palestines, la immensa majoria població refugiada i la meitat menors d’edat.
I ara, què?
El present està ple de dubtes i especulacions, tot i que una possible certesa és que el marc d’Oslo serà més que insuficient per abordar el nou escenari que vindrà i els contorns del qual estan encara per definir. No hi ha claredat, només indicis, sobre el pla per a Gaza després de l’anunciada operació terrestre de l’exèrcit israelià i el desplaçament massiu forçat de palestins i palestines. Israel tornarà a ocupar la Franja? En cas que sí, per quant de temps? I si aconsegueix erradicar Hamas com està anunciant, qui assumirà la representació de la població palestina? Hi retornaran representants de l’AP? El futur també estarà condicionat per l’evolució d’altres fronts: una possible escalada a Cisjordània —que en els últims anys ha registrat un creixement de milícies palestines que no responen als partits tradicionals—, riscos d’incidents entre jueus israelians i població palestina amb ciutadania israeliana —com va ocórrer en el marc de la Intifada de la Unitat el 2021— i una possible implicació de Hezbollah i una escalada regional (amb la pugna entre l’Iran i els EUA i Israel en el rerefons).
A mitjà termini, sorgeixen interrogants sobre qui seran els interlocutors en cas d’una negociació i amb quina legitimitat, i qui seran els mediadors
A mitjà termini, sorgeixen interrogants sobre qui seran els interlocutors en cas d’una negociació i amb quina legitimitat. Una AP que en el context actual s’ha demostrat pràcticament irrellevant i que és considerada per amplis sectors de la població palestina com una extensió de l’ocupació? Un govern liderat per Netanyahu malgrat el desgast i que la majoria dels israelians considera que hauria de renunciar després de la fi de les hostilitats? Quant pesarà el trauma dels últims dies en les societats palestina i israeliana? Els fets recents poden enllestir una pressió popular per canviar un statu quo que ha donat peu a aquesta escalada de violència? A partir de quina fórmula? Abans dels últims esdeveniments, els sondejos apuntaven ja a un descens en el suport a la fórmula de dos estats tant entre la població israeliana com palestina i a un creixent escepticisme entre la població palestina sobre les vies no violentes per acabar amb l’ocupació. En aquest context, també cal preguntar-se per qui podrien erigir-se en mediadors honestos i amb capacitat d’influir. Difícilment els EUA i tampoc la UE, després de les declaracions dels últims dies. De moment, en el curt termini, els contactes estan centrats en el cessament el foc, l’accés de l’ajuda humanitària i l’alliberament dels israelians capturats per Hamas i involucren principalment EUA, l’ONU, el govern d’Egipte —mediador habitual entre Hamas i Israel, inquiet per la possibilitat d’una afluència de refugiats palestins al Sinaí i una crisi humanitària a portes d’unes eleccions presidencials en desembre—, Qatar —pel seu ascendent sobre Hamas i la seva relació amb Occident— i Turquia, entre d’altres.En el llarg termini, i malgrat tots els obstacles, la via política és l’única que pot oferir una sortida, a través d’una aproximació que involucri una acció internacional substantiva per mitigar l’asimetria de poder —accentuada en els darrers dies— i un enfocament que afronti la realitat en terreny des d’una perspectiva compromesa amb el dret internacional, els drets humans, i el desmantellament de l’ocupació i el règim d’apartheid israelià.