Notícia
Vènet, el dilema del “nan polític”
Quatre trets principals han impulsat el desenvolupament econòmic extraordinari del Vènet. Primer, l'actitud empresarial general dels vènets, que ha conduït al segon factor: un teixit econòmic gairebé íntegrament format per petites i en part mitjanes empreses, cosa que els ha proporcionat una gran flexibilitat en termes d'organització. En tercer lloc, les interconnexions entre el sistema tradicional de producció i les empreses d'alt contingut tecnològic. I en quart, la capacitat d'aquestes empreses per internacionalitzar els seus productes en el mercat mundial.
No obstant això, i com apunta la cita de Romano, a aquest desenvolupament li ha mancat una classe política capaç de conduir i organitzar aquesta revolució econòmica. De resultes, el desenvolupament del Vènet ha estat desorganitzat i caòtic. En les tres últimes dècades s'ha vist impulsat per una reducció del cost ecològic, de manera que s'ha posat en greu perill el medi ambient del Vènet. Una de les seves manifestacions en l'urbanisme és allò que els vènets anomenen l'emergència del capanon, una paraula vèneta que fa referència a instal·lacions industrials estèticament dubtoses. Els capanoni s'han estès per tot el territori del Vènet, amb greus conseqüències per al medi ambient i el paisatge.
La regió nord-oriental de la península Itàlica, més coneguda arreu del món per la seva capital, Venècia, s'ha caracteritzat en els últims anys alhora per la fortalesa de la seva economia i la feblesa de la seva política. Mentre que l'economia vèneta s'ha afirmat constantment com un centre per a la indústria i el comerç a Europa, la política vèneta mai no ha estat capaç d'afirmar-se com un centre independent de poder.
Dependència
Els darrers 20 anys de la política vèneta han estat dominats per dos actors polítics principals: Giancarlo Galan i Luca Zaia. El primer, representant del partit de centredreta Forza Italia, liderat per Silvio Berlusconi a escala estatal, va governar el Vènet durant 15 anys. No va acabar bé: Giancarlo Galan va ser detingut, acusat de corrupció al voltant de milers de milions d'euros en contractes relatius a la construcció d'infraestructures públiques al Vènet. El segon, representant de la Lliga Nord, elegit per primera vegada el 2011 i actualment en el seu segon mandat després d'haver guanyat amb majoria absoluta les eleccions al Consell del Vènet el 2015.
Una anàlisi de les seves bases electorals ajuda a entendre un factor clau en la política vèneta: la persistència del sentit del vot. De fet, el vot dels vènets ha anat constantment a parar a coalicions moderades de centredreta. Tots dos homes representen un estereotip antropològic dels vènets: l'home fet a si mateix, o com en diuen els venecians, el paron. Si l'Argentina dels anys 50 tenia el peronisme, caldria dir que el terme adequat per als últims 30 anys de la política vèneta és el paronisme. Molt semblant al peronisme, els paronistes estan particularment inclinats al populisme i al corporativisme.
D'altra banda, un factor més significatiu per a la nostra anàlisi és la manca d'independència política de tots dos. Efectivament, tot i que existeix una cultura vèneta d'independència política, que històricament es va perllongar durant més d'un mil·lenni, i que hi ha centres culturals grans, com ara la Universitat de Pàdua (un de les més antigues del món), es pot dir que, des de la seva unificació forçada amb Itàlia, el Vènet mai no ha disposat de la seva pròpia classe política.
Les èpoques de Giancarlo Galan i Luca Zaia s'han caracteritzat per una política de trajecte: en primer lloc, cap a Roma, i després, cap a Milà. Com Renzo Mazzaro ho expressa: "Tota la classe política vèneta rep ordres des de l'exterior".
Galan depenia completament de l'agenda de Berlusconi, per la seva atracció als vènets. Luca Zaia i el seu partit, la Lliga Nord (que va començar com una federació entre la Lliga Vèneta i la Lliga Llombarda) es van promocionar a si mateixos com el partit de la màxima "Primer, el Vènet". I no obstant això, pateixen una dependència fisiològica i ideològica de Milà, de la Lliga Lombarda, que controla completament l'agenda política del partit central. Les baralles internes entre els components vènet i llombard del partit han estat mitigades per la santificació del líder de la formació, Umberto Bossi. I tot i així, és previsible que aquestes lluites internes augmentaran, donat que la Lliga Nord és cada cop més atractiva al centre i sud de l'Estat italià, cosa que implica el pas des d'un missatge polític regionalista a un d'extrema dreta.
Aquesta dependència és encara més clara si es mira el camp polític d'esquerres al Vènet, com veurem més endavant.
Una identitat nacional polèmica
Els efectes d'aquesta dependència i la subordinació de la política vèneta ha tingut els seus efectes sobre la cultura i la identitat del Vènet. La classe governant vèneta, debilitada per aquestes dinàmiques, mai no ha tingut la força cultural i política necessària per implementar polítiques dirigides a la cultura i la identitat del Vènet. N'hi hauria prou de citar, com a exemple, Ermanno Serrajotto, conseller regional de cultura i identitat vèneta durant l'època Galan, del qual es va descobrir que en tota la seva vida no havia visitat mai la Galeria de l'Acadèmia, que allotja les obres dels pintors venecians més importants del Renaixement.
La Lliga Nord, malgrat la seva manca d'una agenda cultural per al Vènet, ha estat capaç d'hegemonitzar el tema de la cultura i la llengua vènetes, un procés en què ha tingut l'ajuda de la miopia de l'esquerra al Vènet per promoure aquests temes. Aquesta hegemonia ha donat com a resultat una dinàmica que Paolo Balboni descriu de la següent manera: "Qui no vol ser identificat com un "leghista" (és a dir, un militant de la Lliga Nord), ja sigui a la dreta o a l'esquerra, no es compromet a defensar, valoritzar i promoure l'idioma vènet". A això se suma a una aversió general italiana cap a les identitats, cultures i llengües "regionals" (per exemple, el vènet continua sense ser reconegut com a llengua per part de l'Estat italià).
La qüestió de la independència
Un tema més homogeneïtzat encara al Vènet és el de la independència. La Lliga Nord, malgrat el fracàs de la seva agenda federalista quan ha format part del govern italià, continua sent el principal receptor de vots a favor de la independència. A banda de les negociacions recents entre la regió del Vènet i l'Estat italià, i d'una consulta prevista sobre l'autonomia (el Vènet és una regió ordinària, és a dir, amb un marge molt limitat d'autogovern), el procés d'autogovern al Vènet ha estat un fracàs gairebé complet.
En la qüestió de la independència, s'ha format una àmplia gamma de partits, amb poc o cap impacte en el panorama general del Vènet. La seva fragmentació i la seva manca de capacitats polítiques i de coherència han donat com a resultat una multitud de partits independentistes, sense cap mena de força electoral. Un dels exemples tòpics de la manca de realisme polític al Vènet és el frau del referèndum en línia que es va convocar el 2014, que va ajudar encara més a deslegitimar la causa per la independència vèneta. La societat civil, en el seu conjunt, ha reaccionat poc o gens a les demandes d'independència d'aquests petits partits.
D'altra banda, la via institucional ha estat aturada de manera crítica des de Roma. El 2014 el Consell Regional del Vènet va aprovar dues lleis per convocar un referèndum. La primera, sobre l'autonomia, i la segona, sobre la independència. Val la pena assenyalar que, si bé en la primera proposta el referèndum era finançat econòmicament per la regió mateixa, en la segona havia de ser finançat (per la increïble quantitat de 14 de milions d'euros) pels ciutadans del Vènet a través de donacions voluntàries. No és pas sorprenent que aquesta enorme quantitat de diners mai nos fos assolida, i el Tribunal Constitucional italià va rebutjar tots dos referèndums. La sentència del Tribunal Constitucional permet només una negociació i un referèndum (esmentat anteriorment) sobre una quantitat molt limitada de competències.
No obstant tot això, les enquestes mostren que al Vènet hi ha una majoria independentista. Un sondeig de l'institut Demos de 2015 mostrava un 57% de suport a la independència del Vènet respecte de l'Estat italià. Per tant, es podria argumentar que el Vènet té un posicionament independentista majoritari, però amb un suport molt passiu al procés. La causa independentista no és capaç de mobilitzar aquesta majoria passiva a favor de la independència.
Els fracassos de l'esquerra
A diferència de la majoria de les nacions sense estat a Europa, l'esquerra al Vènet sempre s'ha posicionat agressivament contra la independència i l'autonomia. És un romanent de la teoria del centralisme democràtic, que amaga un fracàs més fisiològic de l'esquerra al Vènet.
Els partits comunistes sempre han fracassat en els seus intents d'aconseguir suport al Vènet, i això a causa d'una particularitat d'aquest territori: la propietat immobiliària, que a diferència de la major part de la península Itàlica, sempre hi ha estat fragmentada i difusa. Per tant, no és cap sorpresa que els partits comunistes i els partits d'esquerres en general sempre hagin estat vistos pels vènets com a expropiadors dels petits propietaris de la terra -és a dir, la major part dels vènets.
Els partits de centreesquerra moderada, per contra, sempre han patit un llegat centralista. Els "demòcrates d'esquerra", per exemple, han privilegiat al llarg de la seva història un sistema de fer política de dalt a baix, en què els líders i les seves polítiques sempre han estat controlats per l'elit del partit a Roma. Com afirma Renzo Mazzaro, els partits d'esquerra i centreesquerra són percebuts al Vènet com a "aliens a la sensibilitat vèneta".
Valter Vanni, exlíder del Partit Comunista a Venècia, va resumir perfectament aquest tema dient que el centredreta vènet és "un club, un club de vènets que pensen en vènet, que tenen un punt de vista vènet sobre els problemes. Per al centredreta, pensar en vènet és automàtic. Per al centreesquerra no ho és. Aquesta és la qüestió".
Fins i tot quan ha tingut possibilitats de guanyar les eleccions, el centreesquerra les ha perdudes. És el que va passar el 1995, quan se suposava que presentaria una candidata forta a les eleccions regionals: Tina Anselmi, líder del moviment de resistència i més tard primer dona a esdevenir ministra en tota la història de l'Estat italià. Tots els analistes estan d'acord que la seva candidatura hauria significat la victòria: la primera de l'esquerra, la primera d'una dona. Però la seva candidatura va ser rebutjada i anul·lada en silenci per part del partit central a Roma a través de l'acció de Rosy Bindi, en l'actualitat presidenta del Partit Demòcrata.
L'intent més convincent de canviar el centralisme del centreesquerra al Vènet també va fallar. El Moviment del Nord-Est va ser promogut el 1997 per Massimo Cacciari, exalcalde de Venècia, i Mario Carraro, un home de negocis. L'objectiu principal d'aquest nou partit polític era exactament "evitar que el Vènet continués sent governat per partits que depenen de la seu romana". Aquest intent va fracassar per les lluites internes entre els dos promotors.
En resum, el dilema d'aquesta regió encara no s'ha resolt. Un gegant econòmic que no ha estat capaç, potser a causa de la seva importància econòmica, de desenvolupar-se com un centre independent de poder i de presa de decisions. La política vèneta, a causa de la seva subordinació a les forces de fora del Vènet, ha situat el Vènet cada cop més a la perifèria de l'Estat italià, sense veu sobre el seu propi futur. La ineptitud d'aquesta mateixa classe política no ha permès el desenvolupament de polítiques en relació amb la cultura i la identitat vènetes, posant en greu perill la cultura local en el primer període de la globalització. Els partits que haurien d'estar més disposats a promoure aquestes qüestions -els partits independentistes- estan fragmentats i són incompetents (amb l'excepció d'uns pocs individus).
El futur de la política vèneta es troba en la nova generació de vènets. Dependrà d'ells de determinar una nova condició política per al Vènet, en les seves relacions amb l'Estat italià. Tenint en compte les condicions materials del territori, els partits vènets haurien de ser capaços de lluitar contra l'hegemonia cultural i política dels partits polítics italians.
Un nou intent de fer-ho és la recentment fundada Sanca ("esquerra", en vènet) Veneta. Un partit progressista independentista que està tractant d'aportar una perspectiva d'esquerres al discurs independentista.
* Stefano Zambon és activista i promotor de Sanca Veneta.