Dossier
El poble amazic: el tercer actor de Líbia?
En mig d’una violència creixent entre dues faccions rivals, el poble originari més nombrós del país es troba davant d’un futur incert
“No va ser per casualitat que Gaddafi triés aquest indret per iniciar una campanya d’assimilació intensa dels libis no àrabs”, explicava Ben Khalifa a aquest reporter des de la seva oficina el novembre passat. La seva ciutat d’origen és l’únic enclavament amazic del país en tota la seva costa infinita. Fa frontera amb Tunísia a l’oest, amb la ciutat predominantment àrab de Sabratha a l’est —un antic baluard d’ISIS—, i està envoltada per un grapat de pobles àrabs on els lleialistes de Gaddafi un dia van ser forts: Zuwara és ben bé una illa en el seu sentit ple.
“La logística, aquí, sovint és complicada. Hom ha de planificar amb cura abans de sortir a la carretera, sigui cap a Trípoli o les muntanyes, per evitar sorpreses indesitjades”, explicava el líder polític.
També anomenats berbers, els amazics són els habitants originaris de l’Àfrica del Nord, amb una població que s’estén des de la costa atlàntica del Marroc fins a la ribera occidental del Nil a Egipte. Estimacions no oficials situen el nombre d’amazics a Líbia en gairebé 600.000, o el que és el mateix, el 10% de la població total del país. Durant la “revolució cultural” de Gaddafi, qualsevol publicació que no seguís els principis del Llibre Verd era destruïda, incloent-hi les que esmentaven els amazics. Segons l’antic líder libi, aquest grup autòcton era “d’origen àrab” i la seva llengua, “un simple dialecte”. Era prohibit registrar noms que no fossin àrabs, la primera organització amaziga de Líbia estava prohibida, i qualsevol persona involucrada en la seva renaixença cultural era perseguida. Ben Khalifa va viure al Marroc durant 16 anys fins que va marxar cap als Països Baixos, escapant de la pressió de Gaddafi sobre Rabat perquè l’hi lliurés. Va reprendre les seves activitats dissidents des de Tunísia quan va iniciar-se l’alçament a Líbia. Gaddafi va acabar sent enderrocat el 2011, però els canvis no van ser tan tranquils com s’esperava. Com a únic membre amazic del Consell de Transició Nacional —el govern paral·lel establert en aquell moment per l’oposició—, Ben Khalifa deia que hi va veure “poques diferències” entre els seus companys i el dictador enderrocat.
“Tenien la mateixa mentalitat vella, arrelada en el nacionalisme àrab i l’islamisme, de manera que hi vam veure poca voluntat de garantir els drets dels libis no àrabs. Quan Trípoli va caure en mans dels rebels, nosaltres ja hi havíem trencat relacions”, deia Ben Khalifa, abans de mostrar un prospecte del seu partit polític escrit en amazic, àrab i tebu.
“En certa manera, ens cal tornar a educar els altres libis, ens cal recordar-los que el nostre no és un país àrab, sinó nord-africà. Els nostres vincles amb les dues costes de la Mediterrània són força més forts que amb els països del Golf”, subratllava el líder polític. Això no passarà demà, però. El LIBO es va formar el 2017 per presentar-se a les eleccions que inicialment estaven programades per a 2018, però que mai no van tenir lloc. De fet, Líbia ha continuat dividida i anàrquica des de 2011, i dos governs rivals s’hi disputen el poder des de 2014. En mig d’aquest caos, el senyor de la guerra de la zona oriental del país, Khalifa Haftar, va llançar una ofensiva sobre Trípoli al principi d’abril d’enguany. Segons l’Organització Mundial de la Salut, més de 400 combatents i civils han mort a Trípoli fins ara, amb més de 6.000 persones ferides i més de 50.000 residents forçats a fugir de casa seva als suburbis.
Ben Khalifa apunta al pitjor episodi de violència dels darrers anys. “Qui podia esperar-se un moviment com aquest?”, diu al telèfon. “Encara més: quin és el pla —si és que n’hi ha cap— per al país?”.
Llengua i gènere
Malgrat aquest trencaclosques polític irresolt i aparentment endèmic de Líbia, la comunitat amaziga ha intentat omplir el buit de quatre dècades d’abandonament de la seva llengua i cultura. No va ser fins que Gaddafi va perdre el control de Líbia que les primeres escoles i publicacions en amazic van brotar pels pobles amazics. Els darrers anys, s’han anat publicant llibres de text en amazic i la llengua s’ha ensenyat a les escoles de primària i fins i tot a les universitats. El campus de Zuwara té un departament d’Amazic. Establert el 2017, al principi va haver de basar-se en professors d’amazic del Marroc i Algèria, però Nafaa Malti, cap del departament, està convençut que aquí, els estudiants d’avui seran els professors de demà.
Una lliçó d'amazic en una escola de Jadu, a les muntanyes de Nafusa. / Imatge: K. Z.“La resta del país està massa ocupada lluitant uns contra uns altres. Ningú no sembla entendre la importància de l’educació. Nosaltres sí”, diu l’acadèmic. Els estudis acabats d’estrenar són, sens dubte, un assoliment visible, que però deu el seu èxit al nombre elevat de voluntaris que han estat treballant contra el rellotge per compensar el temps perdut durant quatre dècades d’abandonament sistemàtic. La majoria tenen l’amazic com a llengua materna, però no va ser fins al 2011 que també van començar a usar el seu propi alfabet. L’anomenen tifinag, i també estava prohibit en temps de Gaddafi.
“L’única manera d’aprendre a llegir i escriure durant Gaddafi era a través d’internet. Així és com tots nosaltres vam aprendre”, recorda Nuha al Hassi, una voluntària de 29 anys d’edat de Zuwara que és una figura clau en el camp de l’educació, així com una activista ferma pels drets de les dones. Segons ella, separar la política de la religió és “clau per solucionar molts dels problemes actuals del país”. Asseguda al seu costat, Fatma al Omrani, cofundadora del Moviment de les Dones Amazigues (Tamazight Women’s Movement, TWM), assenteix. N’esperava “molt més”, de l’alçament de 2011.
“Pensava que les dones haurien tingut un rol més gran en la Líbia post-Gaddafi, i també esperava [assolir] drets plens. Malauradament no és el cas, atès que la religió sempre és usada contra nosaltres als tribunals i en tots els aspectes de la vida”, diu l’activista de 29 anys de Zuwara.
Asma Khalifa, també cofundadora del Moviment de les Dones Amazigues, diu que les coses s’estan posant cada cop més difícils i perilloses per a les dones en la mesura que els salafistes prenen les regnes de les estructures polítiques. Aparentment, no només va de religió. “Senzillament, els homes no volen veure’ns ni tan sols als carrers”, diu Khalifa per telèfon. Al principi de maig, Inas Miloud, també membre del TWM, va parlar davant del Consell de Seguretat de Nacions Unides a Nova York en un panel sobre violència sexual, on va qualificar la “participació plena de les dones en la vida pública” com un “pas endavant fonamental” encara per assolir. A més, l’activista també va acusar la Missió de Suport de les Nacions Unides a Líbia (UNSMIL) d’excloure les dones líbies i els grups autòctons.
“Centenars de dones autòctones són l’objectiu de violència sexual i basada en el gènere, simplement perquè pertanyen a comunitats com els tebus, els tuaregs o el meu propi poble”, va denunciar Miloud en la mateixa intervenció. El 2018, Líbia va ocupar la posició 11a en la llista de països amb “pobles sota amenaça”, just per sota de Birmània, segons l’ONG Minority Rights Group International. Síria va encapçalar la llista.
“Equivocats i aberrants”
El fet de professar una versió de l’islam diferent de l’oficial a Líbia també s’afegeix a la llarga llista de problemes de molts amazics. Mentre que la majoria de libis pertanyen a la tradició sunnita malikita, al país també resideix un petit nombre de musulmans ibadites. Ni xiïtes ni sunnites, i majoritàriament tampoc àrabs, els ibadites libis treballen actualment per recuperar una branca de l’islam que es diu que va ser fundada abans del cisma xiïta-sunnita, però que va ser molt marginalitzada sota Gaddafi. L’antic líder libi veia en l’ibadisme un altre signe d’identitat nacional que no encaixava en la seva pròpia narrativa.
Fora de Líbia, també hi ha bosses de població ibadita a la vall del Mzab a Algèria, a l’illa de Gerba a Tunísia, i a la costa suahili, just sota la Banya d’Àfrica. A Zuwara es reuneixen a l’Associació Abdurrahman Elouali d’Estudis Ibadites, també a la plaça major. Entre els seus membres, diversos asseguren haver estat empresonats durant el temps de Gaddafi, però sembla que la persecució encara no s’ha acabat. L’agost de 2018, el Comitè Suprem de la Fàtua de Líbia —el braça religiós del govern de l’orient del país— va emetre una fàtua que qualificava els ibadites de “grup equivocat i aberrant” i “d’infidels sense dignitat”.
“La fàtua, de fet, era més política que religiosa, però vam rebre el suport de diversos intel·lectuals així com de destacats líders sunnites, de manera que ha acabat sent una cosa positiva per a nosaltres”, afirma Sheikh Issa Nobar, de la biblioteca de l’organització. Es poden trobar ens similars a les muntanyes de Nafusa, on literalment no hi ha ni un sol poble amazic que no tingui una mesquita on els locals puguin practicar la seva fe. En pobles com Nalut, el més gran de la serralada, hi ha una biblioteca plena de volums i manuscrits ibadites, i fins i tot s’hi troba l’única escola ibadita de Líbia.
La vista de la vall des de les muntanyes de Nafusa. / Imatge: K. Z.Valerie Hoffman, professora d’Estudis Islàmics de la Universitat d’Illinois i experta en la comunitat ibadita, assenyala una dualitat contradictòria i, tot i així, positiva:
“En teoria, podríem dir que l’ibadisme és una visió rigorista i conservadora de l’islam, però a la pràctica, històricament han estat molt tolerants. Qualsevol acció hostil queda reservada per a un tipus de persona: el governant injust que refusa bé de corregir-se, bé d’abandonar el poder”, l’acadèmica explica a Nationalia en conversa telefònica.
“Tant se val qui estigui manant a baix a la vall”, reflexiona Ali Flifel, director de l’escola secundària ibadita de Nalut: “No som ni àrabs ni sunnites, així que sabem que, a Líbia, estem sols”.
Territori
De moment, la Trípoli assetjada encara hostatja el govern reconegut per Nacions Unides, i també és el lloc on es troba la seu central del Consell Suprem Amazic (CSA). El CSA és l’organització paraigua dels deu emplaçaments amazics principals de Líbia, amb representants elegits en grups de tres: una persona delegada del consell municipal més uns altres dos candidats —home i dona— elegits per cada localitat. Va celebrar el seu primer congrés el setembre de 2013, i va acordar-hi de demanar clarament el reconeixement constitucional de la seva llengua. També va ser llavors quan els organitzadors van decidir de crear òrgans representatius per a cadascuna de les localitats amazigues de Líbia. El de Zuwara va ser elegit el novembre de 2011: allò va ser, de fet, les primeres eleccions democràtiques de la història de Líbia. Al llarg dels anys, el consell ha anat celebrant reunions mensuals a la seva seu central de Trípoli, o tan sovint com les condicions ho han permès.
Naturalment, això cada cop és més difícil des que es va llançar l’ofensiva sobre Trípoli. En un comunicat de premsa —en amazic, àrab i anglès— datat a 17 d’abril, el CSA va condemnar el bombardeig de Trípoli per part de la “milícia criminal” de Haftar i va demanar al GNA, la UNSMIL i altres organismes internacionals “que assumeixin les seves responsabilitats de protegir els civils i de detenir els perpetradors”.
El rebuig contra el senyor de la guerra de la zona oriental de Líbia per part dels amazics és claríssim, però això no implica que s’alineïn amb l’executiu de Trípoli que compta amb el suport de Nacions Unides. En conseqüència, les milícies armades amazigues estan en posició defensiva, però no prenen part activa en la lluita contra Haftar.
“Hem aconseguit la nostra independència de facto perquè sota el GNA, a escala governamental i legislativa, no vam assolir cap dels nostres drets”, explica a Nationalia per telèfon Seham Bentalab, un membre electe del CSA actiu en els departaments d’Educació i de Relacions Exteriors. Segons aquest advocat de les muntanyes de Nafusa que parla en nom del CSA, una solució per a Líbia seria una administració descentralitzada on els amazics tinguessin la seva pròpia regió autònoma. Aniria des de Zuwara fins a Ubari, resseguint la frontera de Tunísia i Algèria. Bentalab diu que la frontera oriental amb la Líbia àrab encara està per acordar-se. La qüestió de l’autonomia no és pas una tendència post-Gaddafi. Ja el 2006 Mazigh Buzakhar, un activista ben conegut que també va ser empresonat amb el seu germà bessó Madghis, va elaborar un esborrany que va circular a través d’una xarxa clandestina. El document anomenat Autonomia, el concepte i l’establiment del Moviment per a una Regió Autònoma a Nafusa va ser un intent primerenc d’importar les idees del Moviment per a l’Autonomia de la Cabília (MAK). Fundat el 2001, el MAK cerca el govern autònom de la Cabília, una regió del nord d’Algèria poblada per un grup ètnic amazic.
Quan se li demana per precedents més recents, Bentalab és contundent:
“L’experiència kurda a Síria és una font d’inspiració per a nosaltres. També ve a confirmar que no hi ha cap altra solució que gaudir de sobirania real sobre la teva terra per aconseguir els teus drets”.
.