Entrevista
“L’Estat espanyol utilitza la recentralització per establir una idea de nació blanca, catòlica, xenòfoba i patriarcal”
Jule Goikoetxea
Filòsofa política i activista feminista
Nationalia: Els drets de les dones, així com els de les persones amb identitats de gènere i sexualitats no cisheteronormatives, estan sent munició electoralista. Què ha passat en els darrers temps per explicar que tinguin la presència que tenen en la lluita partidista?
Jule Goikoetxea: La privatització de la democràcia —que és la privatització del benestar i el robatori del poder econòmic, polític i social que té la població per a governar-se— provoca que s’estenguin la pobresa, la misèria i la precarietat, i això fa que comenci a ressorgir la ultradreta. Una de les causes que ressorgeixi cada quaranta anys és que entrem en cicles de capitalisme salvatge, de robatori salvatge i de precarització salvatge de la població. Davant d’això, una part de la població —molt especialment, dels homes— s’enfada, i el que fa és atacar: atacar les dones, la comunitat LGTBI, les persones migrants, i, en definitiva, tothom que no sigui home blanc hetero. Estem en societats patriarcals, i la ultradreta és una ideologia supremacista de l’home blanc, per la qual cosa sempre hi és. El que fa ara és anar-se’n a l’extrem. Aquesta és la base de la ultradreta: “M’han fotut: doncs m’enfado amb tothom qui se suposa que són els que m’estan fotent perquè no són com jo i m’estan robant”. És una articulació de discurs confusa, però molt efectiva a l’hora de mobilitzar.
«La privatització de la democràcia provoca que s’estenguin la pobresa, la misèria i la precarietat, i això fa que ressorgeixi la ultradreta»
Per altra banda, entre la població que es pot sentir més a l’esquerra, també hi tenim homes enfadats, com es veu amb el reaccionarisme masclista contra les comunitats LGTBI i contra les persones racialitzades. Ens diuen que trenquem la classe obrera i que per això som on som. Com que la misogínia, l’homofòbia i el racisme són a la societat, en moments així es tornen ultra, més extrems. A l’esquerra hi veig un sector enfadat i que reacciona davant les minories, però l’articulació del moviment feminista està relacionada amb les mateixes causes. I com a mínim això és una esperança, perquè la lluita feminista acull totes les lluites, no només la que a mi em travessa, sinó les que sorgeixen davant tots els sistemes de dominació. Això influeix en enfadar encara més els homes i, en concret, els homes ubicats a la dreta i la ultradreta. Per sort, estem en onada feminista. No tot és horrorós.N: En els darrers temps, la mirada feminista ha aconseguit fer-se un espai més ampli i plantejar que les coses poden ser i fer-se de manera diferent. Tu has analitzat, en concret, com despatriarcalitzar l’Estat. Quines peces cal tocar en les estructures i institucions per avançar cap a un Estat feminista?
J. G.: Primer de tot, plantejo que es federalitzin totes les institucions; que el poder es descentralitzi i es constitucionalitzi com a descentralitzat. És a dir, donar moltíssim més poder econòmic, polític i cultural als diferents territoris. Cal moltíssim més poder per als ajuntaments, però no només. Allà on vivim, cal crear centres de poder de forma que estiguin reconeguts, institucionalitzats, constitucionalitzats, en un nou constitucionalisme feminista; donar poder de decisió i capacitat per dur endavant les decisions a estructures com les comunitats de veïns i els sindicats de barri i, d’aquí, cap amunt: ajuntaments, governs territorials, fins als governs centrals.
N: Per què federalitzar afavoreix despatriarcalitzar les estructures estatals?
J. G.: Els centres amb més poder estan plens d’homes i els centres amb menys poder, plens de dones. Apropant el poder a la base fem un apoderament de les dones. En federalitzar les estructures, també les despatriarcalitzem perquè donem més poder a les dones.
N: Quines altres passes proposes per construir un Estat feminista?
J. G.: Organitzar d’una altra manera els sistemes productius i, per tant, la cura. La cura ha de ser obligatòria i rotatòria. Tothom ha de cuidar i la cura ha d’estar garantida per les estructures públiques a les persones i comunitats que no puguin autocuidar-se. Un tercer punt és establir el consorcionisme feminista, que ja apliquen al Kurdistan: si hi ha una presidència, hi haurà sempre un president home i una presidenta dona. En cada ministeri, si hi ha un ministre home, també ha d’haver-hi una ministra dona. Això, aplicat a tots els centres de poder existents. I s’hi poden integrar, a més de la diferència de gènere, la racialització, funcionalitat diversa o, per exemple en el context basc, amb euskalduns, l’eix lingüístic i nacional.
«Cal que es federalitzin totes les institucions; que el poder es descentralitzi. La cura ha de ser obligatòria i rotatòria. I cal donar dret de veto a les dones»
I, finalment, una mesura que es pot fer des de demà mateix és donar dret de veto a les dones. Això implica que s’han d’articular grups de dones allà on viuen i treballen —sigui sindicat, partit, fàbrica, al sector serveis o a l’administració— i tenir el veto que fins ara han tingut els homes i la patronal. Això implica que, per desfer el parlamentarisme liberal i patriarcal que tenim avui en dia, calen parlaments no mixtos, alhora que hi ha parlaments mixtos. Això implica, també, comissions no mixtes, només de dones. I així en tots els nivells: als municipis, als centres de treball, als espais de militància... En empoderar la classe subalterna que són les dones, comença la despatriarcalització.N: Hi ha alguna formació política que abraci la proposta que has teoritzat per despatriarcalitzar les estructures de l’Estat?
J. G.: En els partits polítics, com a formacions mixtes, n’hi ha que estan en contra i, en partits d’esquerra, les dones sí que l’abracen i, de fet, ja han començat a articular aquestes organitzacions internes. Per exemple, a EH Bildu s’ha creat la taula feminista, que lluitarà per tenir veto i decidir. També es comença a fer en alguns sindicats. Ja hi ha dones a tot arreu. Ja podem articular-nos i començar a demanar el veto. Ara bé, en les organitzacions mixtes, això demana una confrontació diària bastant potent. Però estem en procés.
N: En què veuríem que l’Estat reforça les relacions patriarcals que podem viure en la quotidianitat?
J. G.: Un exemple de com es donen la mà el neoliberalisme patriarcal i l’Estat: quan l’Estat decideix privatitzar els menjadors de les escoles públiques, primer, serveix els interessos corporatius per fer d’un servei públic un negoci. A més de passar a mans privades i que s’acumuli més riquesa en l’empresariat, molts nens i nenes tornen a casa a menjar i aquest menjar, en molts casos, el farà la mare. Augmentes així la càrrega de treball no remunerat de les dones. I, a més, les dones que treballen al menjador comencen a cobrar menys. Se les precaritza, de nou, en el treball remunerat. A més, el menjar baixa de qualitat, cosa que té un impacte directe en la salut dels infants i augmenta la càrrega de treball de cures de les dones si sorgeixen problemes de salut —que ja estem veient.
N: Les aspiracions independentistes de comunitats polítiques com la catalana o la basca, són realitats que poden dificultar el procés de despatriarcalitzar les estructures polítiques o, pel contrari, poden ser-ne motors?
J. G.: Primer de tot, cal tenir en compte que els Estats, al contrari del que diu alguna gent, no estan desapareixent. S’estan transformant. Hi ha una transferència de poder intern en els estats-nació, del poder legislatiu cap a l’executiu. L’estat-nació deixa de ser-ho per convertir-se en estat autoritari de la mà de règims neoliberals. Estem en un sistema global en què governen les corporacions, de la mà dels executius; en què es crea un sistema judicial que ja no passa per la nació i, per tant, pel Parlament, sinó que és global. Seria el que veiem amb el TTIP: és la nova forma de govern, un sistema de justícia global que prioritza els drets de les corporacions per damunt dels drets nacionals.
«Benvingut sigui qualsevol moviment intern per trencar l’Estat espanyol, perquè és un règim oligopòlic, on tenim les corporacions, l’IBEX 35, una elit econòmica i política —que és la mateixa— i que governa a costa del seu poble»
En el cas de l’Estat espanyol, és necessari que desaparegui. Benvingut sigui qualsevol moviment intern per trencar l’Estat espanyol, perquè és un règim oligopòlic, on tenim les corporacions, l’IBEX 35, una elit econòmica i política —que és la mateixa— i que governa a costa del seu poble. No només del català i del basc, sinó del seu propi poble. És necessari que l’Estat espanyol es trenqui i es creïn diferents repúbliques més petites. La població s’està mobilitzant perquè li roben poder, perquè no es pot autogovernar. La privatització es fa per mitjà de la recentralització a l’Estat, que et pren els mecanismes que tens per governar-te com a nació o comunitat. En el cas català o basc, davant la pèrdua de poder nacional, els processos d’independència són processos de democratització.N: Moltes veus no els qualifiquen de democratitzadors, més aviat al contrari...
J. G.: El que demanen aquests processos és un apoderament i, per tant, una democratització del poder econòmic, polític, social i cultural. Són dels pocs fronts i bloquejos que té davant avui dia el neoliberalisme patriarcal; són processos en què una gran part de la ciutadania es posa d’acord per fer de contrapoder. En el cas de nacions minoritzades i sense Estat, el primer pas és sortir de l’Estat que li roba el poder i aconseguir el teu propi Estat, les teves pròpies estructures públiques, com té la resta, per controlar millor els teus propis governants i, per tant, controlar millor el poder econòmic i polític i apoderar i democratitzar les societats. Per això em semblen processos supernecessaris, processos de democratització, clarament. A més, l’Estat espanyol utilitza la recentralització no només per prendre poder a la ciutadania, sinó per establir una idea de nació blanca, catòlica, xenòfoba i patriarcal.
N: El procés que s’està vivint a Catalunya ha generat canvis, pràctics o de plantejament, en el moviment amb aspiracions d’independència al País Basc?
«A Catalunya la gent està amb una desorientació horrorosa i amb els ànims baixos, però pot ser part d’un cicle. Sóc positiva: el que ha passat no ha acabat i ha polititzat tota una nova generació»
J. G.: Ha tingut incidència en moltíssimes dimensions. El 2017, es veia amb moltíssima il·lusió perquè, com a basques, sabem que no podem tirar endavant un procés d’independència soles, perquè tenim fama de violentes a escala internacional, i en segon lloc, perquè som molt petites. El procés a Catalunya era la porta que ens obria la possibilitat d’aconseguir la independència. Si Catalunya l’aconseguia, nosaltres anàvem darrere, perquè els catalans no heu tingut lluita armada, teniu una bona imatge internacional. Continuo bastant positiva perquè el que ha passat a Catalunya no ha acabat i ha polititzat tota una nova generació. I ho ha fet, a més, en l’independentisme d’esquerres. Passi el que passi, el procés ha valgut la pena i ha deixat llavors. La gent està amb una desorientació horrorosa i amb els ànims baixos, però pot ser part d’un cicle. I els cicles polítics són llargs. És important que el poble català ho entengui i que es torni a armar, sabent com és l’Estat espanyol. La ciutadania catalana sembla que no tenia gaire clar fins a quin punt és agressiu. Des del País Basc, ens dèiem: “Aquesta gent sap que l’Estat espanyol empresona, pega i tortura, i que mai ha deixat de fer-ho?”.N: Crec que la resposta és que no. No hi havia una consciència generalitzada que, actuant pacíficament, la repressió arribaria a aquests nivells.
J. G.: No ho havíeu viscut. I ara que ha passat, cal un temps perquè la gent es torni a posicionar tenint molt clar a què s’enfronta. A partir d’aquí, a fer noves estratègies. Ha sigut un xoc, el que heu viscut. El primer d’octubre jo hi era, estava vivint a Barcelona aquell any. Quan la policia estava inflant la gent a hòsties el primer d’octubre i tot i així el pacifisme es va mantenir durant la jornada, és quan al País Basc es va dir: “D’acord: aquesta gent, això del pacifisme realment s’ho creu”. I per això va sortir tan bé el primer d’octubre. La cultura política pacifista és molt estranya en un Estat que és superviolent. Deies, “quina passada que no vegin que l’Estat se’ls menjarà, i que davant la repressió que els ve, s’hauran d’organitzar d’una altra manera”. Estic optimista dins de tot, perquè penso que la societat catalana continua superenfadada. La majoria. I això no se’n va així com així. En els anys a venir, hem de veure què passa. El que passat ha democratitzat, perquè ha empoderat part de la ciutadania. Han sortit al carrer, han protestat, s’han organitzat.
N: En el moment on som, la desobediència és un instrument útil en l’estratègia de l’independentisme?
«Per anar endavant en la negociació d’un referèndum o d’una desconnexió, cal aguantar molt de temps fent desobediència, i demana aguantar molta repressió i que no et puguin fer xantatge amb tots els presos que amb la repressió et produiran»
J. G.: Desobediència se n’ha de fer. La desobediència institucional va ser un exemple. Després dels empresonaments del govern i dels líders socials, se suposava que els CDR [Comitès de Defensa de la República] havien de començar a fer la desobediència sistemàtica, de baix a dalt, i s’han acollonit, perquè han vist que durien la gent 30 anys a la presó acusant-los de terrorisme. S’ha d’anar canviant una mica la cultura política per plantejar què fer davant d’això. Sabent que hi haurà repressió, has de tenir milers de persones disposades a anar a la presó per continuar amb la desobediència. Nosaltres portem 50 anys de mig guerra i el tema dels presos ja el coneixem: tan aviat com et fan presos, tot el procés se centra a treure’ls [de presó], i el procés d’independència queda a un costat. Això l’Estat ho sap de bon inici. Per anar endavant en la negociació d’un referèndum o d’una desconnexió, cal aguantar molt de temps fent desobediència, i demana aguantar molta repressió i que no et puguin fer xantatge amb tots els presos que amb la repressió et produiran. D’altra manera, et bloquegen el procés. La desobediència i la negociació van juntes, o primer una i després l’altra. Negociació, ni que sigui al final, sempre n’hi ha d’haver. La cosa està en com tu, a través de la desobediència, aconsegueixes arribar a negociar el que vols negociar.N: Veus algun escenari postelectoral que pugui facilitar un referèndum acordat sobre el futur de comunitats polítiques com la catalana i la basca?
J. G.: No sé quina cultura política tindran els espanyols d’aquí a 100 anys, però avui en dia és impossible un referèndum pactat pacífic. Ha de passar alguna cosa molt grossa que en aquest moment no podem preveure perquè intervinguin altres forces i que finalment es pugui pactar una marxa. Tenim tres dretes, un PSOE que en termes nacionals juga com la dreta, i res més. No hi ha amb qui parlar en aquest moment per a un referèndum negociat. Espanya és capaç de sortir d’Europa abans de deixar que Catalunya se’n vagi.
N: Quin paper està jugant la plataforma Gure Esku Dago en el moviment independentista basc?
J. G.: Ha aconseguit el que no havíem aconseguit durant anys pel conflicte polític: que, per exemple, als pobles, persones del PNB i de l’esquerra abertzale tornin a treballar plegades. Això és bàsic si volem fer un procés d’independència. Portem 50 anys votant el mateix i això complica moltíssim el canvi polític. Tenim un 60% abertzale, però no és un 60% independentista, perquè part del PNB no n’és. I qui és del PNB, vota 50 vegades el PNB. I qui és de l’esquerra abertzale, vota 50 cops l’esquerra abertzale. A Catalunya, segons el moment polític, s’han canviat els vots. La societat ha funcionat molt més com una sola comunitat o poble.
N: Mirant cap al conjunt de l’Estat, quin panorama polític adverteixes que deixarà el 28 d’abril?