Notícia
A Birmània, un camí llarg i incert cap a la reconciliació i el federalisme
El partit d'Aung San Suu Kyi, gran vencedor de les eleccions, vol dur el país cap a un sistema federal, però és dubtós si satisfarà les demandes de les nacions sense estat · Qualsevol esmena constitucional s'ha de fer d'acord amb els militars
El partit de Suu Kyi tindrà el 60% dels escons a la Cambra de les Nacionalitats i el 58% a la Cambra de Representants del Parlament birmà, un cop s'han anunciat els resultats definitius de les votacions. En totes dues cambres, els militars tenen reservats, per llei, el 25% dels seients. I l'USDP, el partit proper a la junta que ha governat fins ara a Birmània, ha aconseguit entre el 5% i el 7% dels escons a les dues cambres.
Aquesta qüestió és fonamental perquè qualsevol esmena a la Constitució birmana requereix, d'inici, que tres quartes parts dels diputats la vulguin. És a dir: que els militars i l'USDP, malgrat els mals resultats d'aquest partit, mantenen el dret de veto al Parlament. Suu Kyi -que no podrà governar directament perquè la llei li ho impedeix però que ningú dubta que serà la dona forta a l'ombra- ha dit durant la campanya electoral que cercarà un acord amb els militars per tal de conduir Birmània a les reformes necessàries.
No ho pot fer d'una altra forma, entre d'altres motius perquè en la peculiar transició birmana cap a la democràcia, els militars també s'han reservat tres ministeris claus -Fronteres, Defensa i Interior- i una vicepresidència. Igualment, Ara mateix és difícil saber fins quan volen els militars mantenir aquestes prebendes, incompatibles amb un sistema plenament democràtic. I això també afecta a la qüestió del federalisme.
Federalisme, però com?La gran majoria dels partits de les nacions sense estat de Birmània -que han aconseguit al voltant del 9% dels escons al Parlament- estan d'acord a aparcar les reivindicacions independentistes i concentrar-se en la creació d'un nou sistema federal que atorgui autogovern als seus territoris respectius. Però això, lògicament, suposa restar-li competències al govern birmà i, per tant, que els militars -i el govern civil que els acompanyi- perdin poder a favor dels governs i parlaments dels set estats ètnics -Arakan, Xin, Katxin, Xan, Karenni, Karen i Mon-i de les set regions de majoria bamar -el grup dominant a Birmània.
Resta per veure fins a quin punt l'exèrcit i la LND estaran disposats a federalitzar el país i quines competències transfereixen als parlaments subestatals. Actualment, els estats i les regions tenen un cert marge d'autonomia i capacitat legislativa, però les seves lleis estan per sota de les aprovades pel Parlament birmà i s'hi han d'adaptar. Els partits de les nacions sense estat volen canviar aquest funcionament, definir clarament a qui correspon cada competència i, si és possible, disposar de plena autonomia interna, sense ingerències del govern birmà.
Cal tenir en compte que bona part de les fronteres birmanes -molt riques en recursos naturals- estan, precisament, en els territoris d'aquests grups ètnics. És dubtós que els militars i la LND acceptin amb facilitat cedir competències que els puguin allunyar de la gestió directa d'aquests recursos. A més, la LND podria estar temptada d'interpretar el vot massiu a favor seu -també en molts d'aquests estats ètnics- com un aval a un projecte federal on el pes estigui més en les institucions centrals birmanes més que no pas en les regions i estats federats.
En aquest aspecte, a més, resta encara pendent que Birmània arribi a un acord de pau amb totes les guerrilles ètniques. El mes passat, el govern va signar un alto el foc amb vuit grups armats. Però uns altres set van rebutjar l'acord, entre els quals el grup armat principal dels katxins, el KIA/KIO.
Un altre dossier pendent serà la situació a l'estat d'Arakan, escenari durant els darrers anys d'enfrontaments mortals entre els majoritaris rakhines -budistes- i els minoritaris rohingyes -musulmans. El govern birmà considera que els rohingyes, oficialment, són immigrants il·legals procedents de Bangladesh. Això, malgrat que la seva presència a Arakan data, com a mínim, del segle XIX. Desenes de milers de rohingyes han fugit d'aquest clima de violència i discriminació contra ells. Suu Kyi no s'ha significat, precisament, per alçar gaire la veu a favor dels drets dels rohingyes.