Opinió
L’Azerbaidjan posa el poble armeni al caire d’un nou abisme
El govern de l’Azerbaidjan havia dit que l’ofensiva, que tan sols ha durat un dia, tenia com a objectiu “restaurar l’ordre constitucional” i havia demanat la rendició total dels armenis del Karabakh i la dissolució immediata del govern de la república de l’Alt Karabakh, o Artsakh. Això, malgrat les converses que, durant els darrers mesos, havien mantingut els governs d’Armènia i de l’Azerbaidjan. Erevan acceptava la reintegració de l’Alt Karabakh a l’Azerbaidjan a canvi de garanties per a la seguretat i els drets dels 120.000 armenis que hi resideixen. Però l’objectiu de Bakú ha estat clar en tot moment: recolzada en la seva superioritat econòmica i militar, la república que regeix de forma autocràtica Ilham Alíev des de 2003 mai ha amagat la seva voluntat d’ocupar l’Alt Karabakh per una via o per una altra i ha avisat que no acceptaria atorgar cap mena d’estatus particular a la població armènia, que en aquestes condicions quedaria davant una disjuntiva clara: submissió o exili.
Les forces armènies del Karabakh —així ho reconeixia el seu mateix comandament militar— no tenien capacitat de resistir contra l’exèrcit azerbaidjanès, molt superior ara com ja ho era el 2020, quan va aconseguir controlar el 70% del territori de la república autoproclamada dels armenis abans no se signés, in extremis, un alto el foc. En aquella ofensiva, l’Azerbaidjan —amb suport decisiu turc— va recuperar de mans armènies tots els territoris que, abans de la dissolució de l’URSS, no estaven poblats per armenis —dels quals la població azerbaidjanesa havia estat foragitada—, però també va ocupar una part del territori que sí que estava reconegut, durant l’època soviètica, com a constituent de l’óblast autònom de l’Alt Karabakh. L’alto el foc de 2020 va permetre la supervivència d’un enclavament armeni reduït, protegit per forces d’interposició russes.
Les forces russes, en l’inici de l’assalt azerbaidjanès actual contra aquell reducte, s’han abstingut d’intervenir militarment, cosa que ha evidenciat la solitud amb què el bàndol armeni s’enfronta a la situació. La primera reacció de les autoritats armènies del Karabakh ha estat començar a evacuar part de la població civil —la que viu en diverses localitats més properes al front— cap a un destí incert. Una altra part s’ha refugiat dels bombardejos azerbaidjanesos sota terra. Els dos bàndols han comptat diverses desenes de morts, només en un dia. I, finalment, les autoritats armènies de l’Alt Karabakh han acceptat de rendir-se. Punt final a una república, la de l’Artsakh, que ha durat més de tres dècades, malgrat que mai no ha aconseguit el reconeixement oficial de ningú.
La situació dibuixa dues amenaces. Una d’immediata i evident: la desaparició, ara ja definitiva, dels armenis de l’Alt Karabakh, un territori d’una enorme significació històrica, cultural i religiosa per a aquest poble. Les autoritats armènies del Karabakh i les de l’Azerbaidjan s’han emplaçat, demà, a tractar la “reintegració” de l’Alt Karabakh. El futur del poblament armeni al territori és absolutament incert.
La segona amenaça que podria seguir és l’intent, per part del règim d’Alíev, de fer avançar, ara o en el futur, les seves forces dins mateix de la República d’Armènia. Actualment, entre 50 i 200 quilòmetres quadrats de territori armeni estan ocupats per l’Azerbaidjan, les autoritats del qual no cessen en la seva retòrica respecte del caràcter —segons elles— històricament azerbaidjanès de les regions orientals d’Armènia. Un dels objectius de Bakú és aconseguir un corredor terrestre entre la part principal de l’Azerbaidjan i l’enclavament del Nakhtxivan, separats físicament per una franja d’uns 35 quilòmetres d’amplada de territori armeni. L’ofensiva d’aquest 19 de setembre podria no ser el darrer episodi de la confrontació entre aquests dos països caucàsics, i la posició armènia és molt feble.