Dossier
Ferides obertes, força recuperada: les dones del Karabakh s’aixequen de nou després de la guerra
El Karabakh, ara, intenta tornar a la vida normal. Caminant per la capital, Stepanakert, hom no s’imagina que aquí hi hagués un front de guerra. Tanmateix, la presència russa al país i les banderes azerbaidjaneses i turques al llarg de l’única carretera cap al Karabakh continuen recordant el que va passar a la regió fa només sis mesos.
Les accions militars no només n’han canviat el mapa, sinó que també han tingut un gran impacte en totes les dones que us vam presentar l’any passat. Totes es van quedar al Karabakh durant bona part de la guerra i van fer tot el possible per ajudar a guanyar-la. Algunes han perdut casa seva i diversos éssers estimats, però han decidit que havien de tornar i continuar les seves activitats al Karabakh.
Nationalia ha visitat de nou el Karabakh sis mesos després de l’inici de la guerra i s’ha reunit amb les mateixes dones, excepte amb Astghik Mirzoyan, que per problemes personals no ens ha pogut atendre.
L’esperança és el darrer que es perd, i hi ha miracles
Vera Grigoryan ha començat a dedicar-se, de nou, a la qüestió dels combatents desapareguts de la primera guerra del Karabakh, en què el seu propi fill va desaparèixer. El 2020, després de 26 anys d’aquells fets, la història s’ha repetit i l’organització de Vera, la Unió de Parents de Combatents per la Llibertat Desapareguts, té més visitants que mai.
Vera Grigoryan diu que els familiars dels soldats i combatents desapareguts visiten la seva oficina no només des de diferents parts del Karabakh, sinó també des d’Armènia. Hi porten tota la informació que els pugui ajudar a trobar parents desapareguts: fotos, vídeos, documents... Vera els organitza en carpetes i intenta ajudar-los en la recerca dels seus éssers estimats.
Vera Grigoryan. / Imatge: A. C.L’edifici de la Unió també va quedar malmès. Encara es poden veure les traces dels fragments de bombes a l’edifici. Vera explica que les portes i les finestres també van quedar trencades. Ara les han arranjades i poden continuar les activitats al mateix edifici. Ella estava amoïnada pel seu arxiu de casos de combatents desapareguts. Per sort, no ha patit danys. El jardí també va resultar malmès durant la guerra: se’n van cremar arbres i alguns animals hi van morir. La mateixa Vera es va allotjar en un refugi durant les dues primeres setmanes del conflicte. Després, va ser evacuada a Armènia. La van ferir durant l’evacuació i va haver de romandre a l’hospital un mes.
“Aquesta segona guerra ens ha obert les ferides. Algunes famílies han experimentat l’horror de perdre el fill per segona vegada en 26 anys. Intentem fer tot el possible per ajudar els familiars a trobar informació sobre els desapareguts”, explica Vera, i afegeix que aquesta segona guerra ha estat “una carnisseria brutal”. “Ells [els familiars] ens visiten en molt mal estat, però nosaltres els donem esperança, els mostrem el nostre exemple: que han de lluitar, que no poden rendir-se. Sempre els dic que hom es pot decebre, però mai pot desesperar-se. L’esperança és l’últim que es perd, i de vegades s’esdevenen miracles”.
Vera no ens pot dir el nombre exacte de soldats desapareguts durant la segona guerra. Només sap que en són més de 3.000. Explica que sentir totes les seves històries li provoca un gran impacte emocional; no obstant això, creu que està fent una bona feina.
Vera Grigoryan continua cooperant amb la seva companya azerbaidjanesa. “Ella té tres soldats desapareguts”, explica. “Ella respecta la veritat. Tant li fa, que sigui de l’altra banda. Aquesta guerra ens ha apropat. Ens hem trobat un cop després de la guerra i ens tornarem a trobar aviat”.
Convertir el rebuig en bé comú
La guerra de 2020 no va ser la primera per a Alla Arzumanyan. Havia participat a la primera guerra del Karabakh com a infermera. I 26 anys després, quan va esclatar el nou conflicte, va decidir de prendre-hi part un altre cop, però la van rebutjar. Li van dir que “aquesta guerra no s’assembla a l’anterior” i li van suggerir que es quedés a la seva ciutat, Askeran, i cuinés. Després d’aquest rebuig, va anar a comprar pa i va assabentar-se que la fleca local necessitava treballadors. “La guerra et fa aprendre de tot i fa que t’acostumis a qualsevol cosa”, diu Alla. De seguida va començar a treballar al forn fins als darrers dies de la guerra. “Si havia participat a la guerra quan tenia 25 o 26 anys, ara també havia de quedar-me i ajudar. No tenia altra opció”, diu.
Alla es va quedar al Karabakh fins al 8 de novembre. Considera que aquesta guerra ha estat un dels moments més cruels per als armenis, després del genocidi de 1915, quan l’Imperi otomà va matar-ne un milió i mig. “Està passant el mateix, al segle XXI. Aquest és el nostre segon genocidi”.
Alla Arzumanyan. / Imatge: A. C.Alla no pot comparar la guerra recent del Karabakh amb la primera. Segons diu, les armes eren diferents: més desenvolupades ara, una guerra tecnològica, una guerra de cinquena generació. Per això, creu que aquesta vegada les dones han estat menys útils en primera línia. Tot i això, han jugat un paper enorme a ciutats i pobles.
Abans de la guerra, Alla Arzumanyan tenia el seu propi restaurant, Mayrik (Mare), i produïa tes. Ara, ha cedit el restaurant a una família de Hadrut. La família hi treballa i intenta tornar a posar-se de peu. Alla només els demana que paguin les factures dels serveis públics.
Durant la guerra, rebia comandes de te. Alla va començar a recollir herbes durant els bombardejos i embolicava els tes. Va enviar els productes a Erevan, on diverses persones la van ajudar a vendre’ls.
El club de dones que havia fundat encara existeix. Les dones s’hi troben. Tot i que Alla diu que no té ganes d’organitzar grans esdeveniments, sí que ho té previst, ja que ho considera necessari. “Després de la guerra, les dones necessitem una plataforma per a la interacció i el desenvolupament. Hi ha tantes coses negatives, tothom ha perdut alguna cosa o algú, i ens hem de donar suport mutu”, explica, i afegeix que les dones de l’Artsakh necessiten assistència psicològica. “Després de la Guerra dels Quatre Dies de 2016, vam tenir reunions amb un psicòleg i ens vam adonar que les dones necessiten aquestes teràpies. Ara la situació és pitjor. El 2016 [la guerra] va ser sobtada. El 2020 l’estàvem esperant, però no pensàvem que seria així”.
Alla no s’imagina la seva vida enlloc que no sigui a l’Alt Karabakh. Tot i que té moltes oportunitats de marxar, s’estima més quedar-s’hi, fins i tot després d’aquesta guerra cruenta. “La tomba de ma mare és aquí. Les tombes dels meus avantpassats són aquí. Les visito cada any. Com puc anar-me’n?”.
Estrangera a la mare pàtria
Kristin Balayan va ser candidata a les eleccions presidencials a l’Alt Karabakh el 2020. Les va perdre, havent rebut el 0,28% dels vots. Es va quedar al Karabakh durant la guerra i va ajudar les persones que s’estaven als refugis.
Sis mesos després de l’inici de la guerra, la trobem a Erevan, la capital d’Armènia. Kristin explica que durant la guerra el seu pis va ser bombardejat i la seva família es va haver de traslladar a Armènia.
Aquí, a Erevan, ha començat a fer productes fets a mà i vendre’ls en fires locals. A més, vol compartir els seus coneixements amb altres dones, preferentment les que han estat desplaçades de l’Alt Karabakh, i així ajudar-les a guanyar diners.
Kristin Balayan. / Imatge: A. C.Tots els ingressos que rep Kristin es destinen a comprar nous materials per als tallers, de manera que les dones que vulguin aprendre a fer aquests productes manuals no els hagin de pagar. El primer grup de dones n’inclourà entre 10 i 15, i aprendran a cosir. I Kristin els proporcionarà una plataforma on podran vendre les seves creacions.
Tot i això, Kristin troba a faltar el Karabakh i vol tornar a casa seva. Va haver de tornar a Stepanakert un parell de dies, tot i que li va costar de suportar la nova realitat. “Tornar-hi em va resultar molt estressant, ja que els soldats d’interposició russos em preguntaven, en rus, on anava. No tinc res en contra de Rússia, i entenc que els soldats estan fent la seva feina, però tot i així, jo només anava a casa meva. Ara cal fer més coses a l’Artsakh i hi he de tornar”, explica Kristin.
També vol continuar la seva carrera política, ja que creu que cal canviar la situació i ella hi pot influir. Ha analitzat la guerra i pensa que si ella hagués estat al poder durant el conflicte, les coses no haurien acabat així. Kristin considera que el seu gènere és un dels principals motius pels quals va perdre les eleccions. Ella ja s’esperava aquest resultat, ja que una dona candidata a la presidència era un fenomen nou per al poble del Karabakh. Tot i això, han de conèixer històries d’èxit de dones polítiques per a confiar-los la presidència del país: “Si volen fer noves eleccions, hi presentaré la meva candidatura, ja que crec que tinc moltes coses a fer al meu país. I crec que ara hi ha més gent que creu en mi, ja que m’ha vist en acció”.
La guerra fa perir el passat
La segona guerra de l’Artsakh ha tingut un cost molt elevat per a Irina Safaryan i la seva família. Han perdut casa seva a la regió de Hadrut, que ha estat ocupada per l’Azerbaidjan. La seva família va fugir a Erevan durant la guerra. Irina ha tornat a Stepanakert i actualment hi coordina les activitats del Wikiclub (club de la Viquipèdia).
Quan va començar la guerra, Irina era a Stepanakert. Treballava al centre de premsa i ajudava periodistes locals i estrangers. Irina s’hi va quedar deu dies. Quan el conflicte va escalar, se’n va anar a Erevan i va continuar treballant des d’allà. Algunes dones del Karabakh aviat van començar a fer manifestacions a Erevan. Irina va ser una de les líders del moviment Artsakh’s Voice Matters. Van manifestar-se davant d’organitzacions internacionals i ambaixades de diferents països: Alemanya, els EUA, Rússia, el Regne Unit, la UE, l’ONU... “Si els homes estaven lluitant a primera línia, les dones havíem d’explicar les seves històries. Va ser així com vam començar les nostres protestes i ens vam reunir amb diferents ambaixadors. No puc dir com això va ajudar, però vam intentar fer-ho al millor possible. Aquesta era la millor opció de ser útil al teu país”.
Va tornar a Stepanakert després de la guerra. “Quan vaig tornar em sentia triturada emocionalment. No sabia què faria, ni si volia quedar-m’hi, ja que em vaig adonar que era una realitat completament nova”, recorda. Afegeix que quan va arribar a l’Artsakh després de la guerra, es va adonar que tenia alguna cosa a fer-hi. “Quan tenim tants problemes a l’Artsakh, hem de consolidar totes les nostres capacitats per a solucionar-los. A més, tots els meus amics són aquí. I em sento més útil aquí que a Erevan”.
La família Safaryan ha perdut les seves cases a la regió de Hadrut. Irina ni tan sols pot comptar les pèrdues econòmiques de la família. Però, per ella, les pèrdues no només són financeres. “El meu avi i la meva àvia havien construït aquella casa. El barri on vaig créixer està totalment cremat. Pel que sé, la casa on vivíem encara existeix. L’hem perduda. He perdut fotos de la meva infantesa. Les fotos són el record d’una persona, la seva identitat. I les he perdudes. I ara em sento com una persona sense passat. Hadrut era el lloc més segur del món per a mi, de manera que hi conservava totes les meves coses. Tenia el meu racó en aquella casa, on trobava respostes a totes les meves preguntes. Ara ho he perdut tot”, explica. Afegeix que el més important és la vida de la gent. I ha perdut molts amics en aquesta guerra.
La guerra també va afectar el Wikiclub: ha perdut les seves seccions de Togh i Karvachar. La de Karvachar continua les seves activitats en línia.
A banda d’això, a l’Artsakh s’ha creat una nova fundació: Yerazank (Somni). Troben que era millor recollir diners a l’Artsakh i dirigir algunes iniciatives per si mateixos. Irina ha assumit el càrrec de cap de la fundació. Ja han organitzat un concert benèfic a Stepanakert, que es va fer durant el Nadal. “Volíem que la gent cregués en un futur millor. Va ser complicat per a nosaltres, ja que no sabíem com reaccionaria la gent a [la idea de fer] un concert, però afortunadament van entendre el nostre propòsit”. Ara l’objectiu de la fundació és ajudar els pobles de frontera. “Volem dur-hi canvis, motivar els estudiants perquè s’hi quedin i hi treballin”.
D’una zona de guerra a una altra
Durant la guerra, tot estava tancat. Pocs cafès i botigues romanien oberts. El Samra n’era un. Aquest cafè pertany a la família siriana armènia dels Asmarian, que s’ha traslladat a Stepanakert des d’una altra zona de guerra: Alep, a Síria.
Durant tota la guerra, la família sencera dels Asmarian va estar treballant i servint menjars a la gent que s’havia quedat a Stepanakert. Isabel Dourgarian, la mare de la família, cuinava, i els altres membres l’ajudaven i servien els plats als clients. Ara tenen una nova incorporació al seu menú: la “sopa militar”, que es va “inventar” durant la guerra i s’hi servia de franc. La sopa no té una recepta especial: Isabel la preparava amb el que tenia a l’abast.
Al principi, a Isabel li va costar d’adaptar-se a la situació, però aviat es va sentir a l’Artsakh com a casa. “El lloc més segur per a nosaltres, després de la guerra de Síria, era l’Artsakh. Ara ja sabem que ens hi podem dedicar a l’agricultura”, recorda. Isabel afegeix que van comprar terres a l’Artsakh i van obrir el cafè a Stepanakert. “Sabíem que la guerra aquí va més enllà de les fronteres. No és una guerra política, de manera que no ens preocupava. I la mentalitat i la cultura de l’Artsakh s’acosten a la mentalitat occidental. És un lloc molt segur per als nostres fills. Fins i tot ara, després de la guerra, encara és segur per a ells. No tens por que els pugui passar alguna cosa si arriben tard de l’escola”.
Isabel Dourgarian. / Imatge: A. C.Segons Isabel, les dones donaven suport als homes a les ciutats de l’Artsakh. “Feien tot el que podien: netejar, coure pa, donar suport a les mares dels soldats...”, diu Isabel recordant com feien servir els productes del seu magatzem per a fer menjar per als clients. “No puc entendre com algú pot guanyar diners durant una guerra. Durant aquells dies vam tenir molts clients. Per ells era important saber que hi havia un lloc obert com casa seva on poder anar”.
Isabel recorda la seva emoció durant la guerra, quan creia que l’Artsakh acabaria guanyant i tot tornaria a la normalitat. “El resultat va decebre a tothom. Va ser inesperat”.
La família ja era a l’Artsakh durant la Guerra dels Quatre Dies de 2016. Tot i això, segons Isabel, mai no van notar que hi hagués una guerra. Tanmateix, el 2020 estaven vivint al bell mig de la primera línia. “Si algú es troba en males condicions, no el pots deixar. Si pots ajudar, cal que et quedis. No pots anar-te’n. Considero que anar-se’n és inhumà”, diu Isabel, i afegeix que va romandre amb el seu marit a la ciutat durant els 44 dies de guerra, ja que els seus fills havien fugit a mitjan octubre. Van tornar al desembre quan les escoles van començar a obrir de nou a l’Artsakh.
La família ha perdut els seus camps a Hadrut i Kashatagh, i el de Berdadzor ha resultat danyat. Ara Isabel diu que han tornat a la seva vida quotidiana: els nens estudien, ells treballen i volen recuperar el camp. “Tot i això, la situació general és diferent. La gent està tan decebuda que no espera un futur millor. Tothom espera què passarà després. És impossible viure en una situació tan incerta”.
Isabel diu que hi ha qui la considera estrangera i sempre li demanen si se n’anirà o no de l’Artsakh. “Sempre dic que no vull anar-me’n. Vull servir d’exemple perquè ningú es decebi. Perquè si jo me’n vaig, tu te’n vas, se’n van altres... i el país es buidarà, i a ells [els azerbaidjanesos] els serà més fàcil d’implementar els seus programes. En canvi, si la gent es queda, es reprodueix i desenvolupa el país, no crec que ho puguin fer”.
Ara Isabel vol encetar una altra iniciativa i fer més activa la vida a Stepanakert: “Només vull una cosa: si podeu finançar algun projecte aquí, feu-ho. Perquè, de fet, és un bon lloc. He viscut a l’estranger des de fa molts anys i us puc assegurar que aquest és un bon lloc. Encara no tanquem les portes, els nostres fills estan segurs”.
---
Si heu arribat fins aquí, potser podeu ajudar-nos! Nationalia vol conèixer la vostra opinió sobre el diari i els continguts que publiquem i sobre quins temes i pobles us interessen més. Per aquest motiu, periòdicament fa enquestes de valoració amb el seu públic lector.
Si teniu cinc minuts per a contestar l’enquesta (totalment anònima) d’aquest 2021, ens ajudareu a millorar i a oferir-vos continguts rellevants:
https://forms.gle/93RBaXT248K94Q9m8
Moltes gràcies per seguir-nos!
Amb el suport de:
Amb el suport de l’Agència Catalana
de Cooperació al Desenvolupament
i del Departament de Treball,
Afers Socials i Famílies
