Notícia
Reconstruint sobre un sorramoll
Els reptes del trencaclosques geopolític al nord-est de Síria estan posant al límit un experiment social sense precedents
“Estic preparat per viure com un talp, però no me n’aniré”, esclata el conductor d’aquest cotxe coreà. Nascut a Derik —una ciutat majoritàriament siríaca a la frontera amb l’Iraq—, Gabriel té 28 anys d’edat i és el més jove de vuit germans, i també és l’únic que roman avui amb els seus pares a la casa familiar. “Alemanya, Suècia, Anglaterra ...”, enumera els països que avui acullen la seva família dispersa. Diu que fins i tot té una germana a la Xina, casada amb un kurd que ja hi feia negocis abans que la guerra comencés el 2011. La incertesa sobre el futur immediat ha estat com una onada que ha anat escombrant la població local al llarg dels últims vuit anys.
Va ser a l’estiu de 2012 quan els kurds van prendre el control del seu territori després que Assad va afluixar el seu domini sobre la zona. Les prioritats del règim eren molt més urgents a ciutats occidentals com Alep o Homs, on l’oposició armada àrab era forta. En aquesta cantonada de Síria, però, la minoria més gran del país va optar pel que va anomenar “tercera via”: ni amb el govern ni amb l’oposició. El règim gairebé es va esfumar aquí, però no del tot. Tot just després de travessar els afores de l’est de Qamişlo (Qamishli) —la capital de la regió de Cîzîre—, hom ensopega de sobte amb dotzenes de retrats de la dinastia Assad (pare i fill), al poder durant gairebé cinc dècades. Ens trobem a Wusta, al districte central de la ciutat. Les banderes síries als edificis de l’administració de Damasc cobreixen aquest laberint de carrers enmig d’una dotzena d’esglésies i una infinitat d’hotels, botigues i cafès, majoritàriament dirigits per membres de la comunitat siríaca. Encara que són majoria a Wusta, les seves lleialtats es divideixen ara entre els que donen suport al règim i els que es van unir als kurds des del primer dia de la guerra. Aquests darrers tanquen files al voltant del Partit de la Unió Siríaca (SUP), una organització política fundada el 2005 que encara té membres a les presons d’Assad des dels anys en què la dissidència política de qualsevol mena s’havia de dur a terme d’amagat.
Sanharib Barsoum, actual colíder del SUP, ens rep en un apartament on les parets ja han fet una declaració abans i tot que comenci l’entrevista: hi ha una il·lustració de l’antic regne de Babilònia, un cartell que recorda el genocidi dels siríacs —que van ser massacrats, juntament amb els armenis, pels turcs el 1915— i, per descomptat, els retrats més recents dels combatents siríacs caiguts en la guerra contra l’ISIS. I tot i que ara mateix els islamistes estan acorralats en el seu darrer reducte territorial, Barsoum descriu el panorama general com una “situació de stand-by”.
“Encara no sabem quins són els plans de Trump, i aquest és un dels temes clau. Si els nord-americans es queden, Erdogan s’ho pensarà dues vegades abans de fer cap moviment”, diu aquest veterinari de 43 anys. Un acord amb Assad eliminaria tot risc d’invasió de Turquia, però Barsoum afirma que les negociacions amb el règim estan en punt mort. Les condicions plantejades per l’Administració Autònoma de Síria del Nord i de l’Est inclouen mesures de democratització com el reconeixement constitucional de les minories no àrabs del país i la descentralització de Síria. Barsoum diu dues vegades que la seva gent no vol tornar a l’escenari d’abans de 2011.
“Amb els Assad teníem esglésies, però això era tot. No hi va haver un reconeixement oficial del nostre idioma, el suroyo, ni de la nostra cultura ni de res que pogués posar en dubte el programa panarabista del partit Baas al poder. Avui, un dels passos principals fets aquí ha estat la declaració d’una regió autònoma a Cizîrê així com la redacció d’una Constitució que reconeix el suroyo com a cooficial al costat del kurd i l’àrab”, assenyala el líder siríac, subratllant que la seva llengua —una variant moderna de l’arameu— s’estudia a les escoles per primera vegada en la història del país.
Els censos d’abans de la guerra a Síria situaven el nombre de cristians al voltant del 10% d’una població total al país de 23 milions. Però el que havia estat un refugi segur per als cristians orientals que fugien dels països veïns —especialment l’Iraq— es va convertir en una trampa letal per a les minories no musulmanes després de 2011. Va ser el 2012 quan els siríacs van començar a organitzar les seves pròpies forces armades. El primer va ser el Sutoro (“Seguretat”, en la llengua del poble siríac), una unitat de policia que es va acabar fracturant entre els fidels a Assad (anomenats Sootoro) i els que van fer costat a les Unitats de Protecció Popular (YPG) kurdes de Síria. El moviment següent va ser la creació del Consell Militar Siríac el 2013 com a branca militar del SUP. El 2015 es van unir a les Forces Democràtiques Sirianes (SDF), la coalició interètnica amb suport nord-americà que lluita contra l’ISIS al nord-est.
Part de la comunitat siríaca al nord-est de Síria s’ha arrenglerat amb els kurds en la lluita pels seus drets. / Imatge: Karlos ZurutuzaTot i que hi ha dues administracions rivals a Qamişlo, la coexistència és aparentment normal a Wusta. A la zona del mercat, atrafegada, comerciants i clients estan més preocupats pel valor fluctuant de la lliura siriana. Els kurds passegen indiferentment, lluint la seva característica kufia tricolor —groga, verda i roja— lligada al voltant del coll. També hi ha àrabs amb turbants vermells, siríacs amb els seus tatuatges cristians i soldats del règim vestits de camuflatge. “Les coses es resoldran un cop que hi hagi un acord entre Damasc i els kurds”, etziba el propietari d’una farmàcia que té un retrat de Bashar al Assad darrere del taulell. Tothom assenteix.
“Una cultura de construcció”
L’estàtua del pare d’Assad a l’entrada occidental de Wusta, a pocs metres del gran mural del seu fill a la façana de l’edifici de correus, marca el límit de la presència de Damasc a Qamişlo. Més endavant per la llarga avinguda ja no hi ha cap rastre de la bandera siriana, i tant la martirologia kurda com els retrats d’Abdullah Öcalan —cofundador del Partit dels Treballadors del Kurdistan i líder empresonat— substitueixen els Assad en cartells de totes les mides. Una tanca publicitària acabada d’instal·lar en una rotonda exigeix una “zona d’exclusió aèria sobre el nostre territori”; girant a l’esquerra, es tarda uns minuts a peu fins al campus que la Universitat de Rojava té a la capital.
Hi ha una sala de conferències, tallers, laboratoris i, per descomptat, una cafeteria on els estudiants vagaregen, estirant el seu descans de 30 minuts. Podria ser qualsevol altra universitat del Pròxim Orient si no fos per les imatges dels kurds més il·lustres a les classes i als passadissos. També hi ha branques d’olivera penjades de les pissarres en record d’un aniversari dolorós: el 20 de gener es va complir un any des de l’inici de l’atac, per part de l’exèrcit turc i de les seves aliades, les faccions islamistes, contra l’enclavament kurd d’Efrîn (Afrin). Que aquesta no és una facultat ordinària ja havia quedat clar amb la presència d’homes i dones armats i uniformats a l’entrada principal. Tot té sentit quan ens expliquen que la Universitat de Rojava va obrir les seves portes l’octubre de 2016, enmig de les runes d’una guerra que no s’atura. No té reconeixement oficial de Damasc, però això no és pas cap sorpresa per a ningú.
Durant una lliçó de literatura kurda a la Universitat de Rojava a Qamişlo. / Imatge: Karlos Zurutuza“Les classes són en kurd, aquesta és la diferència principal, però encara hem d’utilitzar els materials en àrab fins que els puguem traduir”, explica Manan Jafar, un altre kurd entre les 150.000 persones desplaçades d’Efrîn. Ara combina tasques administratives i docents en llengua i literatura kurdes. Pel que sembla, la llengua no és l’únic canvi:
“Hem eliminat l’assignatura d’ideologia baasista i l’hem substituïda per la de ‘cultura democràtica’. A més, també hem hagut d’incorporar els pobles no àrabs en els llibres d’història” diu Jafar, entre glops d’una tassa de cafè soluble. L’acadèmic no havia nascut encara quan, el 1967, els llibres de text a Síria van començar a ometre qualsevol esment de la presència kurda al país. Deu anys més tard, el seu rastre també es va esborrar dels mapes: Serêkaniyê es va convertir en Ras al Ayn; Kobanî va ser canviat a Ayn al Arab; Derik a Malikiyah, etc. Des de 2012, els materials escolars han anat sent traduïts fins als de grau desè (17 anys), però molts dels 900 estudiants d’aquest campus han après a escriure la seva pròpia llengua a la universitat.
A part de la de Filologia Kurda, el campus també ofereix les especialitats d’Enginyeria Agrícola i Belles Arts. Depenent del departament, els cartells de mapes climàtics, del cicle de la fotosíntesi o de cites famoses dels clàssics russos s’arrengleren a les parets, tots els quals en llengua kurda per primera vegada en una universitat siriana. Jafar ens porta cap amunt per trobar-nos amb Rohan Mistefa. És la codirectora de la universitat, càrrec que ostenta des que va ser elegida l’any passat pel Consell Universitari. Igual que la resta de les 200 persones d’Efrîn —professorat i alumnat en general—, Mistefa s’emociona quan pensa en el que va deixar enrere:
“Teníem 700 estudiants inscrits al nostre campus fins a l’atac turc. Molta gent es demanarà per què carai ens vam molestar a obrir escoles i universitats enmig d’una guerra. Sempre els dic que la nostra és una cultura de construcció, i no de destrucció dels nostres veïns i els seus aliats”, diu des del seu despatx, just abans del tercer tall de corrent elèctric del dia.
La pau a Síria
De tornada a la cafeteria, Massud Mohamed, professor de Ciències de la Computació, admet que està sorprès pel fet que un periodista occidental mostri interès per la seva universitat. “Tots vénen aquí per aconseguir alguna història sobre l’ISIS i més recentment, per entrevistar-ne els presoners. Els combatents occidentals també eren molt populars entre els mitjans de comunicació estrangers”, assenyala aquest home, que va passar diversos anys com a voluntari a l’Oficina de Mitjans Estrangers de Qamişlo. El sentiment de desil·lusió cap als mitjans de comunicació occidentals és palpable entre la gent local, i fins i tot entre la forana. Un infermer de 25 anys d’edat “d’Escandinàvia” acaba admetent que és finlandès quan s’adona que no estem buscant cap altra història cridanera d’una persona occidental a Síria. “Aquí hi ha una revolució en marxa; és un projecte polític sense precedents al Pròxim Orient, i encara em sorprèn que tan poques persones vulguin escriure’n”, diu aquest voluntari que no vol que revelem la ubicació de l’hospital on ha passat els últims quatre mesos.
És cert que s’ha parlat molt sobre el preu elevat que la gent kurda ha pagat en la seva lluita contra l’ISIS. No obstant això, els esforços fets en pràcticament tots els nivells de la seva vibrant societat civil amb prou feines aconsegueixen alguns esments. Durant l’assalt final de 2017 a Raqqa, era fàcil trobar-se amb grups de periodistes a Kobanî de camí cap al front. Alguns fins i tot hi havien estat quan la ciutat va ser destruïda durant el brutal setge, però pocs es van molestar a explicar, després, com els kurds la reconstruïen sense gairebé cap mena d’ajuda exterior. Malgrat les promeses d’institucions i organitzacions estrangeres, les cases de Kobanî estan sent reconstruïdes pels seus antics propietaris i amb els seus propis diners, o amb fons enviats per l’enorme diàspora kurda. A la seu de Berxwedan, una ONG local, una persona representant ens diu que, de mitjana per cada llar, costa uns 20.000 dòlars construir “alguna cosa semblant al que hi havia abans”. Les bugades que encara s’estenen entre les runes són signe eloqüent que no tothom s’ho pot permetre. Molta gent viu a les ruïnes de les seves antigues cases, i algunes persones fins i tot han d’apanyar-se tot just amb una tenda al camp de refugiats a fora de la ciutat, compartint sorra i roques amb famílies de Raqqa o Deir ez-Zor. Són gent com Idris, un kurd local que encara treballa al servei de neteja de Kobanî. Somia amb restaurar una habitació, “només una habitació”. Té quatre fills, però diu que ja s’espavilarien.
Contra totes les adversitats, l’antic basar de Kobanî també ha estat reconstruït per la gent local. / Imatge: Karlos ZurutuzaEncara queda molt a fer fins que Kobanî torni a la normalitat, però la gent d’aquí diu que els canvis es veuen cada dia. A banda de l’estàtua alada —ja emblemàtica— d’una combatent, també s’han construït hospitals i escoles. Al carrer Talal es pot triar entre diverses barberies i cases de te mentre es gaudeix de deu hores d’electricitat al dia. Fins i tot és possible caminar pel basar recentment pavimentat sense ficar els peus al fang. Com hem dit, tot ha estat treball dels kurds mateixos. La casa de Salih Muslim —la cara més visible entre els kurds sirians— també va ser parcialment destruïda durant el setge, però la seva família va aconseguir acomodar-se a l’ala que va quedar intacta pels bombardejos. Després de liderar el Partit de la Unió Democràtica (PYD) de 2010 a 2017, Muslim passa ara la major part del seu temps a Qamişlo, on és portaveu del PYD i cap del Departament de Relacions Internacionals. La seva oficina és a prop de la veïna ciutat kurda de Nisêbîn, aquesta del costat turc de la frontera. Un quart dels habitatges van ser destruïts el 2016 durant la batalla entre una guerrilla urbana vinculada al PKK i l’exèrcit turc. De fet, podem veure que un dels barris va ser completament arrasat.
Les velles ferides necessiten temps per guarir-se. Pel que fa a les més recents, Muslim primer vol aclarir primer alguns temes: “Una retirada nord-americana no és tan important, perquè podem defensar-nos amb els nostres propis mitjans. Un sistema de defensa aèria és tot el que necessitem per evitar episodis com el d’Efrîn”, subratlla el líder kurd, just abans d’admetre que un eventual acord amb Assad podria tardar més que no s’espera: “Encara no n’hem rebut cap resposta perquè Damasc ha d’acordar cada pas amb Rússia i l’Iran”. Muslim recorda que una delegació va visitar Moscou amb un full de ruta “que va rebre una bona resposta dels russos”. Però segons el líder kurd, les possibilitats d’aconseguir l’estabilitat al país són escasses:
“Ni l’anomenada ‘oposició siriana’ ni el règim tenen un pla per al país. Nosaltres sí, i creiem de debò que és l’única manera d’aconseguir la pau a Síria”.