Notícia
El govern de Mongòlia vol generalitzar l’ús oficial de l’alfabet tradicional el 2025
L’escriptura mongola conviurà amb la ciríl·lica · Us expliquem casos d’alfabets estretament vinculats amb llengües minoritzades
El Parlament de Mongòlia va aprovar el 2015 que, en el termini de deu anys, les autoritats mongoles introduïssin per fases l’ús de l’alfabet tradicional, o bichig, al costat del ciríl·lic, que continua sent la forma d’escriptura dominant. En la darrera fase, a partir de 2025, això inclou les comunicacions oficials, els documents d’identitat o la projecció pública de l’alfabet, entre altres.
El govern mongol ha anunciat ara que entra en la tercera fase de la implementació d’aquest pla, que té com un dels seus eixos principals la preparació dels entorns digitals per a l’ús del bichig. És un repte considerable: fins ara, la introducció de l’alfabet mongol a l’estàndard informàtic de caràcters, l’unicode, ha estat problemàtica. El govern diu ara que ho vol resoldre.
A la regió de la Mongòlia del Sud —o Interior,— a la Xina, el bichig s’ha continuat usant i les autoritats l’empren parcialment en alguns webs i rètols públics. A Mongòlia, alguns webs —com el del president— també inclouen versió en alfabet mongol.
L’objectiu del govern de Mongòlia és que es pugui emprar el bichig en la redacció de correus electrònics i que els mitjans de comunicació digitals ofereixin les notícies en aquesta escriptura, a banda de la ciríl·lica.
L’alfabet mongol prové de l’antic alfabet uigur, i s’escriu en vertical. Va ser introduït per Tata-tonga al principi del segle XIII. El 1930 el govern mongol va introduir oficialment l’ús de l’alfabet llatí, que va ser substituït el 1941 pel ciríl·lic, sota la influència de la Unió Soviètica.
Una escola de Mongòlia. Des de 1941 s'usa l'alfabet ciríl·lic per a escriure la llengua. / Imatge: World Bank Photo Collection.Altres llengües que usaven l’alfabet ciríl·lic l’han abandonat des de la caiguda de l’URSS. L’Azerbaidjan va introduir l’ús de l’alfabet llatí per a l’àzeri el 1991, i l’Uzbekistan i el Turkmenistan van prendre la mateixa decisió amb l’uzbek i el turcman el 1992 i 1993 respectivament. El 2018, el Kazakhstan va anunciar que el kazakh abandonaria el ciríl·lic pel llatí cap al 2025.
El 1989, ja abans de la fi de l’URSS, Moldàvia havia fet la mateixa transició per al romanès. Transnístria, però, continua escrivint-lo en ciríl·lic, que de fet havia estat l’alfabet en què s’havia escrit l’idioma a Romania fins al segle XIX.
L’alfabet com a element d’identitat de les llengües
No és cap secret que el fet de disposar d’un alfabet distint és un tret fonamental de la identitat de moltes llengües. Alguns casos coneguts de llengües d’Estat són el del grec, el georgià, l’armeni, l’amhàric, el xinès, el coreà o el japonès —que empra una mixtura de caràcters propis i xinesos.
Altres són més desconeguts, particularment els que usen algunes llengües minoritzades. Per a escriure amazic, per exemple, s’usa l’alfabet tifinag al Marroc, a Líbia i també en alguns països de la diàspora, com ara a Catalunya. L’actual alfabet tifinag és una adaptació moderna d’un sistema d’escriptura amb 3.000 anys d’antiguitat, mantingut ininterrompudament pels tuaregs. La lletra ⵣ, corresponent a la zeta catalana, ha esdevingut el símbol del poble amazic i és al centre de la seva bandera.
El tifinag és un de les desenes d’alfabets en perill al món, segons el recompte de l’Atlas of Endangered Alphabets, un projecte d’una ONG de Vermont (EUA) que vol donar suport a la preservació d’aquests sistemes d’escriptura.
Dins mateix dels Estats Units, un sistema d’escriptura ben peculiar és el cherokee. Es tracta d’un sil·labari —és a dir, els símbols representen síl·labes senceres, i no pas sons individuals— inventat el 1821 pel savi cherokee Sequoyah. Part dels caràcters són semblants o iguals als de l’alfabet llatí, però es pronuncien de manera completament diferent. Així, “K” es llegeix “tso”, i “W”, “la”.
Aquí teniu un vídeo animat en cherokee, subtitulat en anglès, que explica la història del sil·labari, des de Sequoyah fins als telèfons intel·ligents:
També al continent africà s’han desenvolupat sistemes d’escriptura propis durant els segles XIX i XX. Un dels casos més reeixits és el del sil·labari vai, creat a la dècada de 1830 per escriure la llengua vai de Libèria. El seu pare, Mɔmɔlu Duwalu Bukɛlɛ, l’hauria ideat juntament amb cinc ajudants després de tenir una revelació en un somni. D’ençà, aquest sistema d’escriptura ha estat vinculat estretament a la identitat de l’idioma mateix, en ser un dels pocs en aquella regió del món que no s’escriu ni en alfabet llatí ni en aràbic.
Geogràficament proper, l’alfabet n’ko va ser creat el 1949 a Guinea per Solomana Kanté, amb l’objectiu de descolonitzar les llengües mandé, pròpies de l’oest d’Àfrica. Kanté pensava que, en dotar d’escriptura pròpia aquests idiomes, se’n reivindicaria la dignitat i la identitat davant de la dominació europea.
Alguns alfabets de llengües minoritzades encara s’estan creant en ple segle XXI. És el cas del wancho, un sistema d’escriptura creat entre 2001 i 2012 pel professor Banwang Losu per escriure la llengua homònima. Losu confia que la seva aportació contribuirà a preservar la llengua, parlada per unes 60.000 persones a Arunachal Pradesh, a l’Índia. Aquest país és, de fet, el que concentra la major quantitat de sistemes d’escriptura en perill del món.
En altres casos, com en el del tifinag vist abans, la història de l’alfabet es remunta a segles o mil·lennis enrere. És el cas del tibetà —fonamental per a la identitat d’aquesta nació i amb orígens al segle VII dC o abans— o el del siríac, que es va començar a emprar aproximadament 200 anys abans del naixement de Crist i s’ha usat al llarg de la història per a escriure no pas menys de deu llengües diferents, en alguns casos estretament vinculat a diferents branques del cristianisme:
L’alfabet, però, també és actualment un símbol distintiu de les llengües assíries, que malden per sobreviure al Pròxim Orient. El seu ús en escoles de Síria i l’Iraq i en rètols oficials —per exemple a Rojava— contribueixen a visibilitzar l’existència del poble assiri i de la seva cultura.