Notícia
L’amenaça d’un atac azerbaidjanès plana sobre la celebració de l’aniversari de la independència del Karabakh
L’Alt Karabakh, de majoria demogràfica armènia, va pertànyer a l’Azerbaidjan durant tota l’era soviètica. A la dècada de 1980, el moviment nacional armeni al Karabakh va demanar la reunificació amb Armènia. Les autoritats soviètiques no van atendre la petició i el 2 de setembre de 1991 l’Alt Karabakh es va proclamar independent. D’ençà s’ha governat com un estat independent de facto de l’Azerbaidjan, però estretament vinculat i dependent d’Armènia.
La declaració d’independència va anar seguida d’una guerra entre forces armènies i azerbaidjaneses que va concloure el 1994 amb la declaració d’un alto el foc. Les forces armènies van controlar no tan sols el territori de l’Alt Karabakh, sinó uns altres set districtes circumdants que van annexionar a la nova república.
Tot i que no hi ha una guerra oberta, són habituals les escaramusses —amb víctimes mortals a banda i banda de la frontera— entre els exèrcits d’Armènia i de l’Alt Karabakh, d’un costat, i de l’Azerbaidjan, de l’altre. Un dels més greus va tenir lloc l’abril de 2016 a la frontera entre l’Alt Karabakh i l’Azerbaidjan.
El juliol de 2020 va esclatar una altra sèrie d’enfrontaments mortals, en aquest cas a la frontera entre Armènia i l’Azerbaidjan entre els exèrcits d’aquests dos països. Milers de persones es van manifestar a la capital de l’Azerbaidjan, Bakú, reclamant al seu govern que iniciés una guerra contra Armènia per a recuperar el control del Karabakh.
La independència de la República de l’Artsakh no ha estat reconeguda fins ara per cap altre estat del món, ni tan sols Armènia, que no obstant això dóna suport al dret d’autodeterminació del territori.
L’Azerbaidjan insisteix que el Karabakh és reconegut internacionalment com a part integrant del seu territori i reclama la dissolució de la República de l’Artsakh i la represa del control per part de les autoritats de Bakú.
* * *
“En lloc de preparar la seva població per a la pau, l’Azerbaidjan l’ha estat preparant per a la guerra”
Durant aquest mes d’agost, Nationalia ha tingut l’oportunitat de parlar amb el ministre d’Afers Exteriors de la República de l’Artsakh, Masis Mayilian, que ha respost les preguntes del diari per correu electrònic. Us les oferim tot seguit.Nationalia: Milers de persones es van manifestar a Bakú el juliol passat, demanant al govern azerbaidjanès que comencés una guerra per a recuperar el Karabakh. El vostre ministeri creu que un atac par part de les forces azerbaidjaneses és probable en algun moment? I si és que sí, com s’ha preparat el Karabakh per a protegir-se, tenint en compte que l’Azerbaidjan fa anys que reforça les seves capacitats militars?
Masis Mayilian: Si es considera el ritme i l’abast amb què l’Azerbaidjan construeix el seu arsenal militar, es fa evident que no compra armes per a desar-les en un magatzem, sinó més aviat amb la intenció d’utilitzar-les algun dia. I aprofitarà cada oportunitat que tingui per a temptejar el terreny i veure si és el moment adequat per a començar una nova agressió. Li ho hem vist fer l’abril de 2016, i recentment, el 12 de juliol, a la frontera entre Armènia i l’Azerbaidjan, a la regió de Tavush, a Armènia. En ambdós casos, les forces de defensa armènia i de l’Artsakh van donar una resposta apropiada. No hi ha raó per a creure que l’Azerbaidjan no ho tornarà a intentar quan se senti prou fort com per a llançar una altra aventura militar. I, per descomptat, ho sabem, i l’Exèrcit de Defensa de l’Artsakh està preparat per a refusar qualsevol agressió, com ja ho ha fet abans.
N: En aquest context, com està treballant el vostre ministeri, i el govern de l’Artsakh en general, en l’arena diplomàtica internacional per tal de reforçar la posició de la vostra república, atès que continua sense ser reconeguda?
M. M.: El nostre ministeri, i les autoritats de l’Artsakh en general, fan tot el possible per presentar al món una fotografia real dels fets. La posició de la nostra república no ha canviat des de la proclamació de la seva independència. Sempre hem estat a favor de la resolució del conflicte exclusivament per mitjans pacífics. Aquesta posició s’ha expressat en nombroses ocasions, tant públicament com durant les reunions amb el president en exercici de l’OSCE i amb els copresidents del Grup de Minsk, i en moltes declaracions del Ministeri d’Afers Exteriors fetes circular en organitzacions internacionals com l’OSCE, l’ONU, el Consell d’Europa, etc. No ocultem el fet que volem la pau, però que al mateix temps ens adonem del que un antic filòsof llatí tenia present: “Si vis pacem, para bellum” —si voleu la pau, estigueu preparats per a la guerra. I ja hem passat per això.
A vegades, un simple cop d’ull a la regió és suficient per a comprendre la realitat subjacent dels esdeveniments que tenen lloc en la zona de conflicte. Com heu esmentat en la primera pregunta, milers de manifestants a Bakú van demanar al govern de l’Azerbaidjan que iniciés una guerra a gran escala. No obstant això, i per a ser justos, cal assenyalar també que els manifestants que van irrompre a l’edifici del Parlament del país també tenien una agenda antigovernamental. Tot això mostra el paper que aquest conflicte exerceix en la vida interna de l’Azerbaidjan i com de preparada està la societat azerbaidjanesa, i el govern, per a la pau o per a la solució pacífica del conflicte.
La pau no pot aconseguir-se unilateralment, totes les parts del conflicte haurien d’esforçar-se per aconseguir-la. No importa com de fort anunciem nosaltres la nostra disposició a arribar a la pau amb els nostres veïns: ells haurien de ser-hi receptius i perceptius. Malauradament, durant força anys els sentiments antiarmenis han estat conreats com una política estatal a l’Azerbaidjan, i en lloc de preparar la seva població per a la pau, l’Azerbaidjan l’ha estat preparant per a la guerra. Aquesta és la realitat a la qual ens enfrontem avui. I aquesta és la realitat a la qual hauria d’enfrontar-se la comunitat internacional. Independentment de si el país és reconegut o no, és en la gent, en qui hauríem de pensar. I nosaltres fem la nostra part, no només per a garantir la seguretat i la seguretat dels nostres ciutadans, sinó també per a exercir un paper constructiu a l’hora de contribuir a la pau i l’estabilitat a la regió.
N: L’arribada de Nikol Pashinyan al poder a Armènia el 2018 havia obert la porta, segons alguns analistes, a noves perspectives per a arribar a acords bilaterals amb l’Azerbaidjan que, eventualment, poguessin conduir a avenços en converses de pau. Vós esteu en contacte estret amb el lideratge d’Armènia. Per què no ha passat això?
M. M.: Com ja he dit, no es pot aconseguir la pau unilateralment. L’Azerbaidjan també hauria de treballar per la pau, contribuint a una atmosfera de confiança que permetés que el procés de pau s’iniciés. Sense excloure la possibilitat de l’ús de la força i sense crear un ambient propici per a la represa de les converses de pau, la situació no millorarà. I, sobretot, l’Azerbaidjan ha d’entendre d’una vegada per sempre que sense la represa del format trilateral de les negociacions, amb la participació directa de la República de l’Artsakh en elles, és ingenu esperar que es produeixin avenços tangibles en el procés de pau. Permeteu-me recordar aquí que l’únic assoliment significatiu en el procés de pau fins avui ha estat la signatura de l’acord d’alto el foc sense termini del 12 de maig de 1994, quan l’Artsakh va participar en les converses. I és lògic que si l’acord de cessament de les hostilitats va ser signat per l’Artsakh (l’Alt Karabakh) com una de les dues parts principals del conflicte, llavors l’acord de pau també hauria de ser negociat i signat per l’Artsakh. Ignorar aquest fet significaria negar deliberadament la pau.
L’Azerbaidjan i les agències internacionals pertinents haurien de treballar per a millorar l’expedient de drets humans de l’Azerbaidjan, fomentar l’evolució democràtica del país i educar la seva societat sobre els beneficis de la pau, i no pas de la guerra.
N: El ministre turc de Defensa, Hulusi Akar, va dir el juliol que Turquia donaria tot el suport a l’Azerbaidjan en el context actual i va recordar que, segons ell, Turquia i l’Azerbaidjan són “una única nació”. Però alhora, una intervenció turca en una guerra oberta podria tenir el potencial de danyar encara més les relacions d’Ankara amb Rússia, per no esmentar la desestabilització de tota la regió. Com valoreu la posició de Turquia en aquest sentit?
M. M.: Turquia mai no ha estat neutral en la seva postura sobre el conflicte, malgrat el fet que és membre del Grup de Minsk de l’OSCE, que a través de la seva copresidència tripartita fa mediació per a una solució pacífica del conflicte. És l’únic país de la regió que no tan sols ha expressat públicament el seu suport al germà Azerbaidjan, sinó que també ha donat suport al bloqueig azerbaidjanès a Armènia i a la República de l’Artsakh. No és cap secret que Turquia també ajuda a l’Azerbaidjan en la construcció del seu exèrcit, atès que molts oficials azerbaidjanesos reben formació a Turquia i que els assessors militars turcs assessoren el lideratge militar azerbaidjanès.
Considerem inacceptable la declaració del govern turc en suport de les provocacions i violacions del règim d’alto el foc per part de l’Azerbaidjan. Destaquem una vegada més que aquesta posició de Turquia deixa sense sentit la seva adhesió al Grup de Minsk de l’OSCE.
Hauria de quedar clar que el Caucas meridional és una regió amb una geopolítica molt complexa i amb múltiples actors, tant regionals com de fora, amb diferents nivells d’interès. I no és pas per casualitat que els països copresidents del Grup de Minsk que s’ocupen del conflicte siguin Rússia, França i els Estats Units.
Una cosa és clara: si es reprenen les hostilitats, serà catastròfic no sols per a la regió, sinó per a tota la comunitat internacional. La República de l’Artsakh està disposada a assumir la seva part de responsabilitat en el manteniment de la pau i la seguretat a la regió, i ja és hora que les altres parts interessades facin el mateix.