Notícia
El Regne Unit negociarà “l’exercici de la sobirania” sobre les Chagos amb la República de Maurici
Organitzacions d’exiliats reclamen el dret a l’autodeterminació del poble de Chagos
El secretari d’estat del govern britànic per a les Relacions Exteriors i de la Commonwealth, James Cleverly, va fer l’anunci el 3 de novembre. Segons Cleverly, l’inici de les negociacions ha estat acordat pels governs britànic i mauricià. Les dues parts, ha dit el secretari, volen arribar a un acord “al principi de l’any vinent”. L’acord hauria de servir per a “solucionar, sobre la base de la llei internacional, totes les qüestions pendents, incloent-hi les relatives als antics habitants de l’arxipèlag de les Chagos”. Cleverly ha afegit que l’acord “garantirà el funcionament efectiu continuat de la base militar conjunta del Regne Unit i dels Estats Units a Diego Garcia” i s’ha compromès a mantenir-ne informats els EUA i l’Índia.
Dues de les grans “qüestions pendents” de la disputa a què fa referència Cleverly són, d’una banda, el dret de retorn des exiliats de Chagos a la seva terra d’origen, i de l’altra, quin país ha d’exercir la sobirania sobre l’arxipèlag.
Què passa amb les Chagos?
Abans de fer un cop d’ull a aquestes qüestions, recordarem que l’arxipèlag de Chagos es troba a l’oceà Índic, entre les Maldives —el país més proper—, Madagascar, les Seychelles i Somàlia. Està format per set atols amb més de 60 illes. La més gran és Diego Garcia, on hi ha la base militar de què parla Cleverly.
Les Chagos van estar deshabitades fins al final del segle XVIII. Els britànics, que les controlaven en aquella època, hi van assentar treballadors esclaus procedents de Moçambic, Madagascar i Maurici. Aquelles persones van constituir la primera població permanent de les illes.
El Regne Unit administrava Chagos com a part de la colònia de Maurici, més al sud a l’oceà Índic. El 1965, tres anys abans de concedir la independència a Maurici, Londres va separar-ne les Chagos i hi va crear una nova administració sota el govern directe de Londres: el Territori Britànic de l’Oceà Índic (BIOT, per les seves sigles en anglès).
El 1966 i en plena guerra freda, el Regne Unit va signar un acord amb els Estats Units perquè l’exèrcit nord-americà s’instal·lés a la base de Diego Garcia. Londres la té llogada a Washington fins al 2036. Entre 1966 i 1973, el Regne Unit va forçar tota la població de Chagos —entre 1.000 i 2.000 persones, depenent de les fonts— a anar-se’n, per a evitar que interferís en la base.
Aquesta població incloïa, d’una banda, treballadors arribats recentment des de Maurici i les Seychelles, i de l’altra, els nadius de les illes Chagos —anomenats îlois—, que eren els descendents de les poblacions esclaves arribades des del final del XVIII, com s’ha esmentat abans. Els îlois, al llarg de gairebé dos segles, havien desenvolupat una cultura i una identitat pròpies, incloent-hi l’ús d’una llengua distinta, el crioll de Chagos, de base francesa.
La deportació ordenada pels britànics va causar que el poble de Chagos marxés a l’exili: a Maurici, al Regne Unit i a les Seychelles. Les organitzacions d’exiliats denuncien des de llavors que la deportació es va fer sense respectar els drets humans d’aquelles persones i afirmen que moltes van caure en la pobresa extrema. Les entitats reclamen el dret de retorn, en una batalla legal que fa dècades que dura. També exigeixen que el Regne Unit faciliti l’obtenció de la nacionalitat britànica a les persones amb origen a Chagos i, pel que fa a Maurici, denuncien que els discrimina pel seu origen.
Què ha canviat?
El Tribunal Internacional de Justícia (TIJ) va concloure, el febrer de 2019, que la descolonització de Maurici el 1968 no es va completar legalment perquè la separació de les Chagos tres anys abans “no es va basar en una expressió lliure i genuïna de la voluntat de la població concernida”, perquè la separació va violar el dret de Maurici a la seva integritat territorial, i perquè en conseqüència, el fet de retenir Chagos va ser contrari a la legislació internacional.
En conseqüència, el TIJ va opinar que el Regne Unit està “obligat a posar fi a la seva administració de l’arxipèlag de Chagos tan aviat com sigui possible” i va demanar als estats membres que “cooperin amb les Nacions Unides per a completar la descolonització de Maurici”.
Durant tres anys, Londres ha dit que no transferiria el control de les Chagos a Maurici mentre l’arxipèlag fos necessari per a la política de defensa del Regne Unit i del seu aliat nord-americà.
El diari The Guardian, però, considera que el govern britànic ha acabat entenent que la seva negativa a negociar estava afectant negativament la seva reputació internacional —Londres va patir una derrota greu a l’Assemblea de les Nacions Unides el mateix 2019 sobre aquesta qüestió— i, més concretament, la seva capacitat de mantenir i establir aliances a la regió de l’Índic, un dels escenaris de competència entre les potències occidentals, l’Índia i la Xina.
Mentre, Washington ha rebut una oferta significativa en públic: si Londres li transfereix la sobirania de les Chagos, el govern de Maurici està disposat a llogar la base de Diego Garcia als EUA durant 99 anys més.
Els drets del poble de Chagos
Les organitzacions d’exiliats de Chagos aplaudeixen que s’obri l’horitzó per al retorn a la seva terra d’origen, però són escèptiques amb el procés en marxa. L’Associació del Regne Unit de Suport a Chagos (UK Chagos Support Association) ha dit en diverses ocasions que és bàsic que el poble de Chagos tingui la darrera paraula en qualsevol decisió que s’hagi d’adoptar sobre l’arxipèlag, incloent-hi la de quin país hi hauria d’exercir la sobirania. Per la seva banda, el Grup de Refugiats de Chagos (Chagos Refugee Group) també ha reclamat per als illencs “el dret de determinar el futur de les illes”.
L’associació Veus de Chagos (Chagossian Voices) ha estat més explícita i, en un comunicat el 5 de novembre, ha reclamat “els drets inalienables a l’autodeterminació” del poble de Chagos. L’organització entén que el Regne Unit i Maurici estan vulnerant aquests drets i reclama un arbitratge internacional que inclogui els interessos dels illencs de Chagos.
Entre les propostes que fins ara s’havien propugnat des de l’exili hi havia la de convertir les Chagos en un territori autònom d’ultramar sota sobirania britànica, amb un estatus similar al de Gibraltar o les Malvines. La transferència de la sobirania a Maurici faria impossible aquest escenari.
Reaccions a les Malvines i Gibraltar
I precisament aquests dos territoris britànics han reaccionat a l’anunci de les negociacions entre el Regne Unit i Maurici.
A les Malvines, l’Assemblea Legislativa ha emès un comunicat en què afirma que la situació de l’arxipèlag de l’Atlàntic Sud, reivindicat per l’Argentina, “no pot ser comparada” amb la de les Chagos. El text recorda que, en un referèndum el 2013, el 99,8% dels votants malvinesos van donar suport a la sobirania britànica. Els legisladors insisteixen que no pot haver-hi negociacions sobre la sobirania de les Malvines tret que els mateixos illencs ho demanin.
El mateix dia, el ministeri de Relacions Exteriors de l’Argentina ha interpretat l’afer en una direcció ben diferent. El país sud-americà considera que la decisió sobre les Chagos és un “antecedent” que situa “més a prop” la sobirania argentina sobre les Malvines i demana al Regne Unit una negociació.
I a Gibraltar, el ministre principal, Fabian Picardo, ha recordat en un tuit que el 2002 el poble gibraltareny “va votar ‘no’ a diluir” la seva “sobirania britànica exclusiva, per 99% a 1%”.
Per contra, l’ambaixador espanyol davant l’ONU, Agustín Santos, deia el passat juny que la decisió del TIJ sobre les Chagos era “una doctrina viva” per a resoldre una disputa colonial.