Notícia
Kosovo, sense reconeixement ni percepció de seguretat
El conflicte enquistat a Kosovo mostra constantment la seva ambivalència: crisis polítiques que mesos després desescalen i que, de nou, repunten. Aquest bucle que les comunitats albanokosovar i serbokosovar coneixen molt bé ha tingut en aquest darrer any esdeveniments que han causat gran enrenou mediàtic. Els enfrontaments entre els serbokosovars i les forces de pacificació de l’OTAN van deixar al maig desenes de ferits, cosa que no es veia des de feia anys, i aquest setembre, un policia kosovar va ser assassinat en una emboscada. Tensions que no desembocaran en una guerra oberta, però que qüestionen la percepció de seguretat a la regió, probablement l’únic èxit de la comunitat internacional des que va intervenir al país el 1999.
L’última crisi al nord de Kosovo, de clara majoria sèrbia i controlat de facto per Belgrad, va començar quan Albin Kurti, el primer ministre albanokosovar, va imposar l’obligatorietat de registrar els vehicles serbis amb les matrícules kosovars. La coneguda com a crisi de les matrícules va anar acompanyada d’altres mesures per assentar la sobirania albanesa a la regió. Els serbis s’hi van oposar, van protagonitzar disturbis i van boicotejar les eleccions, i regidors albanesos sense cap legitimitat van ocupar consistoris dels quals fins i tot van retirar la simbologia sèrbia. Després de mesos de tensió, la Unió Europea (UE) va mediar, i els líders van acordar de desescalar el conflicte. Aquesta vegada, però, la retòrica optimista de Brussel·les ha estat insuficient i continuen les escaramusses: recentment va ser assassinat un policia kosovar en una emboscada organitzada per paramilitars dirigits pel polític Milan Radoičić que, amb un estil mafiós, controla entre bastidors la regió. La videovigilància kosovar va captar Radoičić al xoc i l’home no va tenir més opció que admetre la seva participació i dimitir com a vicepresident del partit pro-Belgrad Llista Sèrbia. En un comunicat, va assegurar que havia actuat sense el suport de la seva formació política i que només respondrà davant de la justícia sèrbia.
"No hi ha rendició": una pintada sèrbia en un mur a Mitrovica. / Imatge: M. F. I.“Els terroristes estaven instigats pels desitjos hegemònics de Sèrbia, i el més important és que la policia kosovar ha actuat en coordinació amb l’OTAN. S’ha de mantenir la pau a Kosovo, encara que no vulgui Sèrbia”, considera Edita Tahiri, que entre el 2011 i el 2017 va encapçalar la delegació de Pristina en el procés de diàleg amb Sèrbia.
La comunitat serbokosovar representa al voltant del 7% dels dos milions de persones que viuen a Kosovo. Habita als enclavaments, envoltats d’albanesos, i al nord de Kosovo, després de travessar el pont sobre el riu Ibar, a Mitrovicë, sota el control de facto de Belgrad. Si bé els mateixos serbokosovars tenen visions diferents sobre com solucionar el conflicte, la majoria perceben salaris, pensions i serveis paral·lels en educació i sanitat de Belgrad, que controla la xarxa clientelar i la formació serbokosovar hegemònica Llista Sèrbia.
Negociacions
Tot i que les converses entre Pristina i Belgrad ara mateix estan congelades, és probable que tard o d’hora arribi un altre acostament, i novament sobre la taula de negociació es recordarà l’obligatorietat de complir els acords passats, entre els quals la implementació de l’Associació de Municipis Serbis (AMS), una autonomia les competències de la qual encara es desconeixen i que molts veuen com a solució al conflicte.
L’objectiu principal de les negociacions és que Sèrbia reconegui la sobirania de Kosovo. Una vegada satisfeta aquesta condició, els dos països llevaran l’obstacle més gran per entrar a la UE, que al seu torn haurà de convèncer els cinc estats comunitaris, entre els quals l’espanyol, que encara no reconeixen Kosovo. Més enllà de mantenir l’statu quo, i que Belgrad continuï vetant Pristina a l’ONU, la Interpol i altres organitzacions internacionals, hi ha dues sortides: a canvi que Sèrbia reconegui Kosovo, Pristina hauria d’implementar l’AMS o intercanviar el nord de Kosovo per la vall de Presevo, al sud-est de Sèrbia, habitada majoritàriament per albanesos.
“L’intercanvi de territoris ja no és una opció; Angela Merkel no el va acceptar. Si hi hagués un escenari de canvi de fronteres, afectaria completament els Balcans. A més, és el somni serbi: permetria revifar la idea de la Gran Sèrbia, que era el projecte polític de Iugoslàvia. Aleshores, ¿creu que albanesos i croats romandríem dividits mentre els serbis instauren la Gran Sèrbia?”, apunta, desafiant, Edita Tahiri, que també va ser ministra d’Exteriors de Kosovo en els anys de l’ocupació sèrbia, entre el 1990 i el 2000. “Sèrbia ha de reconèixer Kosovo sense condicions; l’accés a la UE ha de ser un incentiu suficient. L’AMS, en la línia del Pla Ahtisaari [el full de ruta que va donar forma a la Constitució kosovar i que va conduir a la declaració d’independència de Kosovo], sense competències executives, és una bona opció. Però Kurti no vol implementar-la: va pujar al poder oposant-s’hi i sap que, si l’acceptés, perdria les pròximes eleccions”, afegeix.
Tot i que se’n desconeixen les competències, l’AMS és l’opció triada per la comunitat internacional. Hi insisteixen la UE i els Estats Units, mentre Sèrbia repeteix que va ser el que s’havia acordat a Brussel·les. Per part seva, Kosovo, que tem convertir-se en un estat disfuncional com ho és Bòsnia, assegura que ja existeix una descentralització i que les entitats autonòmiques centrades en un sol poble són contràries a la Constitució. El tema és tan controvertit que, aquest mateix setembre, les converses van col·lapsar-se per aquesta causa. Com a reflex de la tensió, Albin Kurti va acabar barallat amb tothom: de la UE va dir que havia abandonat la neutralitat i d’Aleksandar Vučić, el president serbi, que a les trobades d’alt nivell li falta el respecte de manera constant. Les relacions personals entre Kurti i la resta d’actors involucrats no són bones, i disten força del pragmatisme que mostraven els líders de l’extint Exèrcit d’Alliberament de Kosovo (UÇK) i exprimers ministres Hashim Thaçi i Ramush Haradinaj, que, més enllà de la retòrica positiva, tampoc no van obtenir el reconeixement de Sèrbia.
El balcanòleg Miguel Roán, una de les veus de referència sobre la regió a l’Estat espanyol, coincideix que la sortida al conflicte podria ser l’AMS, encara que es mostra pessimista i no aventura avenços a curt termini. “Ni Kurti ni Vučić han intentat convèncer la societat per poder avançar. Per Sèrbia, el reconeixement de Kosovo implicaria una reforma constitucional que, a més de necessitar dos terços del Parlament, hauria d’anar acompanyada d’un referèndum, i la majoria de la societat està en contra del reconeixement. Per això, s’ha de cedir alguna cosa a Belgrad prou llaminera perquè, primer, un líder assumeixi un acord amb costos polítics inevitables i, després, pugui convèncer la societat”, explica Roán. “A més, hi ha un altre element a tenir en compte: perquè Kosovo sigui reconegut a escala internacional, ni la Xina ni Rússia han de mantenir-li el seu veto al Consell de Seguretat de les Nacions Unides. En el context actual de conflicte, Putin no cedirà de franc, i amb menys motiu ara”, afegeix.
Tot i les mancances democràtiques creixents i les relacions pragmàtiques amb Rússia i la Xina, Occident es mostra complagut amb el rol d’Aleksandar Vučić, un líder estable que controla tots els ressorts del poder i que té prou força per empènyer qualsevol reforma constitucional. Ara mateix, controla els temps, perquè Sèrbia no pateix amb l’statu quo, i no ha de moure fitxa fins a una altra fase de les converses. Kosovo, en canvi, ha d’estipular quin tipus de descentralització serà l’AMS i aprovar qualsevol esmena en un Parlament polaritzat. Un repte a escala regional al qual, a més, li manca el suport decidit dels fastiguejats garants internacionals. “El problema va més enllà dels líders de Kosovo i Sèrbia: els actors internacionals s’hi han d’involucrar, i la prioritat no està en el reconeixement de Kosovo: al tauler hi ha altres fronts més rellevants que no pas garantir la independència d’un estat de dos milions d’habitants que és proeuropeu i pro OTAN”, sentencia Roán.
L’inconformista Albin Kurti i la disputa amb els EUA
Per a Sèrbia, Kosovo és el bressol de la seva identitat religiosa, i per això aquí hi ha temples ortodoxos de referència, i és aquí que la dinastia medieval dels Lazarević va sucumbir davant l’auge de l’Imperi otomà. Belgrad assegura que, amb el pas dels segles, els otomans van impulsar un canvi demogràfic per beneficiar els seus acòlits albanesos, la majoria musulmans. Per la seva banda, els albanesos asseguren que ells són descendents dels il·liris i que sempre han estat presents a Kosovo. Per això, subratllen, actualment hi sumen el 90% dels habitants.
Amb l’ajuda essencial de l’OTAN, el poble albanokosovar va sortir victoriós en la contesa del 1998-99, i el 2008 va declarar la independència, considerada legal pel Tribunal Internacional de Justícia de l’ONU el 2010. Després d’anys sota el control infructuós de líders dels partits hereus de l’UÇK, els Hashim Thaçi o Ramush Haradinaj, i amb el procés de reconeixement estancat i la comunitat internacional esquitxada per la corrupció, la societat albanokosovar va començar a mirar Albin Kurti i la seva formació Vetëvendosje.
Davant l’esgotament per les mancances democràtiques i la manca d’oportunitats, el discurs de Kurti, radical, acompanyat d’accions subversives als carrers i al Parlament, va calar, sobretot, entre els joves. Va prometre de posar fi la corrupció, reformar la justícia i controlar les fronteres. A més, canalitzant el sentiment popular, amb un discurs marcadament patriòtic, es va oposar a negociar amb Sèrbia, i d’aquí va néixer l’eslògan “Jo negotiata, Vetëvendosje” (‘No a la negociació, autodeterminació’).
Un cop al poder, Kurti va moderar la retòrica i va reconèixer que les relacions amb Sèrbia es basarien en la reciprocitat d’accions. Tot i això, els discursos i les accions passades pesaven massa, i els actors que havien estat en la diana de Kurti aviat van confabular contra ell, encapçalats no pas per Sèrbia, sinó pels EUA: l’Administració Trump, que volia marcar un gol de cara a les eleccions nord-americanes buscant un acord ràpid a Kosovo, i que sabia que amb Kurti seria impossible, va forçar l’LDK —llavors en coalició amb Kurti— a impulsar una moció de censura. Kurti va afrontar noves eleccions: les va guanyar, amb més diferència, amb la qual cosa va apuntalar un govern albanokosovar que, per primera vegada, confronta els EUA, el garant de Kosovo.
Les tanques publicitàries a Kosovo tenen missatges que agreixen el suport dels EUA. / Imatge: M. F. I.Tot i això, per a Edita Tahiri, “Kurti no té la capacitat de canviar l’orientació proamericana i prooccidental de Kosovo”. “A més, la seva posició antiamericana es pot qüestionar: si no és proamericà, de qui és aliat? Sense els EUA no podríem haver aconseguit la independència, és el nostre aliat estratègic”, insisteix Tahiri. “Kosovo té les capacitats pròpies d’un estat jove; per nosaltres mateixos, no tenim la capacitat de defensar les nostres fronteres”, subratlla, i assenyala l’OTAN, que és el mateix que els Estats Units.
Kurti afronta obstacles d’alçada per dur a terme la seva agenda: un Parlament en què la majoria de partits es podria aliar només per enderrocar-lo; una comunitat internacional que li fa travetes per no haver-se plegat amb ganes als seus interessos; i una realitat, la manca de reconeixement internacional, que no depèn d’ell, sinó del seu gran enemic, l’Estat serbi. Tot i això, per afrontar aquests reptes i altres, l’inconformista i díscol primer ministre kosovar encara compta amb el seu particular garant: la societat albanokosovar.