Notícia
Vuit preguntes i respostes sobre la invasió de Rojava per part de Turquia
Parlem sobre el context i les conseqüències de l’atac contra la regió occidental del Kurdistan amb Lurdes Vidal, Gabriel Garroum i Clara Torres
Segons informacions obtingudes pel diari The New Arab, l’operació durarà fins al 2020 i consistirà en la invasió i posterior ocupació d’una franja de 25 quilòmetres d’ample al llarg de la frontera entre Turquia i Rojava, o el que és el mateix, la frontera internacional entre Turquia i Síria. A banda i banda de la frontera viuen prop de 20 milions de kurds —la majoria al costat turc.
Per explicar amb detall què comportarà aquesta operació, Nationalia ha parlat amb Lurdes Vidal, directora de Món Àrab i Mediterrani de l’Institut Europeu de la Mediterrània; Gabriel Garroum, investigador al Departament d’Estudis de la Guerra del King’s College de Londres, i Clara Torres, membre de la Plataforma de Solidaritat amb el Poble Kurd Azadî i del Comitè de Jineolojî d’Europa.
1. Qui controla el nord de Síria, al sud de la frontera turcosiriana?
Hi ha dues grans zones de control.
El quart occidental —des d’Efrîn fins al riu Eufrates— es troba sota control militar de Turquia, amb diverses administracions civils locals que depenen, en darrera instància, d’Ankara. Dins d’aquesta zona hi ha l’antic cantó d’Efrîn, majoritàriament kurd. Turquia en va expulsar les milícies kurdes (YPG-YPJ) i l’administració autònoma kurda el 2018.
Els tres quarts orientals —des de l’Eufrates fins a la frontera iraquiana— estan sota el control de l’Administració Autònoma del Nord i l’Est de Síria. La regió és internacionalment coneguda com a Rojava, el nom kurd d’“occident”. Compta amb un govern autònom encapçalat pel moviment kurd d’esquerres. Les seves forces armades són les Forces Democràtiques Sirianes (SDF), formades per les YPG-YPJ i diverses milícies àrabs, turcmanes i assíries aliades. Les SDF han rebut, fins ara, suport dels EUA, que han desplegat personal militar a la zona, amb l’objectiu de lluitar contra les restes d’Estat Islàmic.
Fa uns mesos, Nationalia va dedicar una crònica llarga a la situació a Rojava, elaborada des del terreny per Karlos Zurutuza. També vam parlar sobre les milícies kurdes en aquesta entrevista amb Alba Sotorra.
2.Per què diu Turquia que l’operació militar és necessària?
El president turc, Recep Tayyip Erdogan, afirma que Rojava constitueix un “corredor del terror” atès que les YPG-YPJ mantenen vincles amb el PKK, l’organització politicomilitar que Turquia considera com a terrorista. Erdogan argumenta que, per garantir la seguretat del seu país, li cal crear —i controlar— una franja de 30 quilòmetres d’ample com a mínim al llarg de tota la frontera entre Turquia i Rojava.
El 7 d’agost, Turquia i els EUA van acordar la creació d’una “zona de seguretat” que inclouria patrulles conjuntes entre els exèrcits turc i estatunidenc. L’acord, però, no recollia pas totes les demandes de Turquia, i Erdogan va continuar insistint que atacaria el territori. En tot cas, les SDF es van avenir a desmantellar part de les seves defenses a la frontera, com a mesura de compromís per evitar la invasió.
A banda d’això, l’altre motiu esgrimit per Turquia és que pretén reassentar al nord de Síria almenys un dels 3,5 milions de refugiats sirians que actualment es troben a Turquia, construint-hi 150 noves localitats pel cap baix.
Si Turquia fes realitat aquests propòsits, alteraria profundament la demografia de la franja més septentrional del territori sirià —que quedaria sota el seu control—, precisament on es concentra bona part de la població kurda de Síria i on es troben ciutats com Kobanê, Qamislo, Serê Kaniyê (Ras al Ayn) o Girê Spî (Tall Abyad).
3. Quines són les intencions reals de Turquia?
Per Lurdes Vidal, “el pla de Turquia és força clar: enginyeria demogràfica, repoblar la regió amb població refugiada que diluirà el component kurd del territori, alhora que s’assegura que trenca o dificulta enormement els vincles físics entre kurds sirians i kurds turcs i conté l'embranzida kurda a la regió”. En aquesta “enginyeria demogràfica”, els refugiats juguen un paper cabdal, apunta Gabriel Garroum: “De fet, l’argument de la reubicació de refugiats aconsegueix tres objectius. En primer lloc, és el pretext per a fer fora les YPG de la frontera. L’excusa de crear una zona de seguretat relaciona ambdues ‘seguretats’: la humanitària (protegint la vida de refugiats) i l’estatal (fent fora una de les principals amenaces armades), En segon lloc, serveix com a vàlvula d’escapament a nivell intern: la pressió demogràfica i l’aparició d’alguns conflictes entre turcs i sirians, entre d’altres factors, es veurien alleugerits per aquesta reubicació. En tercer lloc, ambdós elements estan relacionats amb un projecte major: l’establiment d'una zona de governança —a curt termini— que es pugui convertir en una zona adherida de facto a Turquia en un mitjà o llarg termini”.
Per Clara Torres, el que és central és la voluntat de destruir l’autonomia kurda: “El que resulta una amenaça per a Turquia”, diu, “és el projecte democràtic que s'està desenvolupant al territori del nord i est de Síria”, perquè “posa en qüestió la necessitat d’un estat-nació per a l’organització i l’administració de la vida, i trenca amb unes de les premisses bàsiques de l’estat-nació: [la idea que] l’existència d’altres pobles i nacions no permet ni permetrà un fort arrelament de les estructures d’estat entre la societat”. A més, Torres considera que Erdogan vol distreure l’atenció de la ciutadania: “Turquia es troba en una crisi política, social i econòmica que cada cop s’aguditza més. L’AKP, el partit d’Erdogan, està perdent votants i membres, i la societat civil cada cop més mostra el seu malestar amb ell. Per a sortir d’aquesta situació i assegurar-se la base nacionalista, a més de per a assolir el seu somni neootomà, Erdogan aposta, de nou, per la guerra contra els kurds”.
4.Quin rol hi tenen Rússia i l’Iran, aliats del règim de Bashar al Assad?
El règim sirià de Bashar al-Assad controla actualment al voltant del 70% del territori sirià, amb suport sobretot de Rússia i l’Iran. El 30% restant és sota control de l’Administració Autònoma, de l’ocupació turca al nord-oest, i de diversos grups islamistes, sobretot a la zona d’Idlib.
L’Iran i Rússia, juntament amb Turquia, són els impulsors i actors principals del Procés d’Astanà, una sèrie de rondes de negociació iniciades el 2017 a la capital del Kazakhstan i orientades a cercar una sortida al conflicte. En aquest procés no participen ni els països europeus ni els EUA, que han anat limitant de mica en mica la seva implicació al tauler sirià durant la presidència de Donald Trump.
Tot i que Rússia i l’Iran donen suport a un dels bàndols del conflicte —el règim d’Al Assad— i Turquia a un altre —l’oposició—, per Vidal els tres actors del Procés d’Astanà “s’avenen” a la intervenció turca, “forjant un tipus de ‘repartiment’ que els beneficiï a tots. Turquia aconsegueix contenir els kurds, potser fins i tot evitant una massacre que a ulls del món malmetria molt la seva imatge”. Garroum hi coincideix: “Iran, Rússia i Turquia han configurat un eix amb interessos cada cop més alineats, també en relació amb els kurds. Per a Rússia, l’abandonament americà de les milícies kurdes significa que els Estats Units deixen de comptar amb un aliat rellevant a Síria”. I l’investigador del King’s College recorda: “Rússia no va moure un dit quan Turquia va llançar l’ofensiva sobre Efrîn”. Torres afegeix: “Rússia va ser qui va donar llum verda a Turquia per atacar i envair Efrîn, ja que és Rússia qui controla el cel d’Efrîn”. Garroum, d’altra banda, considera “possible que [Rússia] esperi alguna contrapartida per part de Turquia, possiblement en relació a Idlib”.
5. Les milícies kurdes i els seus aliats tenen capacitat de resistir una invasió turca?
És cert que, com apunta Clara Torres, “la societat de Rojava fa temps que es prepara per a una possible invasió, i del que no hi ha dubte és que resistiran amb tota la força i coratge. A més, el projecte polític i revolucionari a través del qual s’organitzen dóna especial importància a la formació i al coneixement com a forma d’autodefensa”. Les SDF compten amb material bèl·lic, sobretot lleuger, amb el qual han estat capaces de derrotar Estat Islàmic en una regió que supera els 40.000 quilòmetres quadrats.
També és cert, però, que el seu oponent bèl·lic, Turquia, és clarament superior militarment. És el segon exèrcit de l’OTAN, amb capacitat aèria i amb artilleria pesant que pot bombardejar Rojava, des del cantó turc de la frontera, a molts quilòmetres de distància. En paraules de Garroum: “Sent sincer, sembla que [les SDF] hi tenen poc a fer. En el cas d’Efrîn, la resistència va durar poc més d’un mes. Tot i que l’ofensiva turca no serà ni molt menys fàcil, caldrà veure fins a quin punt les SDF són capaces de mobilitzar tot el seu poder humà més enllà de les YPG i quin és el grau de fervor/resistència que s’aplica”.
6. Pactar amb el règim sirià és una sortida per a l’Administració Autònoma?
Els darrers dies, el comandament de les SDF ha convidat el règim sirià a acordar una estratègia conjunta per defensar el nord de Síria de la possible invasió turca. La majoria d’analistes apunten que és poc probable que el govern sirià accepti. La posició d’Al Assad és que el control militar del nord i l’est de Síria hauria de ser lliurat a l’exèrcit sirià, a banda que el seu marge real de maniobra és limitat, diu Garroum: “No crec que Al Assad s’oposi a l’acció turca frontalment, més enllà que pugui fer alguna declaració més encesa. Aquest moviment arriba avalat per Rússia i segurament per l’Iran, que actualment tenen Al Assad a les seves mans”.
L’analista del King’s College, però, sí que considera que “l’ofensiva turca obre una finestra al possible acostament de les YPG cap a l'òrbita de Damasc”, cosa que també apunta Vidal: “Tot fa pensar que l’acció turca acabi empenyent els kurds cap al règim d’Al Assad. De fet, per a Rússia això és una bona solució, ja que permet reforçar el règim d’Al Assad i controlar els kurds”. En la mateixa línia, Garroum afegeix que la nova situació pot permetre a l’exèrcit sirià, “amb l’ajuda russa, avançar i guanyar terreny a les SDF. Sembla que Manbij podria ser el primer objectiu a recuperar pel règim davant unes SDF que hauran de concentrar els seus efectius a la franja nord per a lluitar contra l’ofensiva turca”. Torres, per la seva banda, no considera que els kurds puguin esperar gaire res del govern sirià: “Fa prop de dos anys que el territori d’Efrîn està envaït per Turquia i els seus mercenaris gihadistes, i el règim no ha fet res al respecte”.
7. La invasió turca pot desembocar en una neteja ètnica?
Múltiples veus kurdes des de Rojava alerten que la invasió turca pot conduir a una neteja ètnica atès que la por a les conseqüències de l’ocupació pot fer que moltes famílies kurdes optin per fugir cap al sud, als territoris que continuïn controlats per les SDF. “Per desgràcia, existeixen precedents de neteja ètnica per part de Turquia”, explica Torres, començant pels genocidis patits “pels armenis i altres pobles cristians” ara fa un segle, continuant pels “milions de kurds i kurdes [que] viuen a Europa a causa de les polítiques de repressió, assimilació i aniquilació del govern de Turquia en contra del poble kurd” i acabant per “l’exemple més recent a Efrîn”. Segons l’Observatori Sirià de Drets Humans, 350.000 persones van ser expulsades d’aquesta zona capturada per Turquia el 2018, mentre que un nombre indeterminat de sirians no kurds hi van ser reassentats. “Per això els kurds parlen clar al referir-se a les intencions de neteja ètnica”.
Garroum és pessimista: “Tot apunta que sí. Efrîn és un exemple paradigmàtic: intervenció, guerra, desplaçament de població autòctona, control del territori per part de l’agressor i, finalment, substitució demogràfica assegurant lleialtat. És possible que aquest esquema es torni a repetir, ara a gran escala i amb molta major reverberació”.
Vidal admet que “el temor hi és”, però matisa que creu que Turquia “optarà per l’enginyeria demogràfica com a recurs”, en la qual cosa el reassentament dels refugiats sirians actualment a Turquia —amb l’objectiu d’alterar la composició demogràfica de Rojava— jugaria un rol central. “Tot dependrà també de com reaccionin els diferents actors en joc”, conclou la directora de Món Àrab i Mediterrani i de l’IEMed.
8. I Europa, hi té res a dir?
Si els EUA han anat desconnectant-se progressivament del tauler sirià, el rol de mínims que hi ha tingut Europa també és digne de remarcar. Una combinació de factors que deixa Síria fora de l’òrbita occidental. Ara, la invasió turca “sembla el principi del ‘repartiment’ territorial entre els tres grans actors internacionals que s’han quedat movent els fils a Síria”, com hem anat explicant Turquia, Rússia i l’Iran, “després del progressiu desinterès dels EUA i la inacció dels europeus”, comenta Vidal.
L’experta de l’IEMed, a més, apunta que amb la intervenció militar, Turquia “mou fitxa de passada amb els refugiats. Europa continuarà d’alguna manera condicionada per Turquia, sobretot si finalment aconsegueix el control dels presoners vinculats a Daeix [Estat Islàmic] que ara es troben sota les milícies de les SDF. Els presoners europeus i familiars són una patata calenta que es pot convertir en un as a la màniga d’ara endavant”.
Torres és molt crítica amb la UE i, especialment, amb Alemanya, país on resideixen diversos milions de ciutadans d’origen turc i kurd: “La UE és còmplice directa dels atacs de Turquia. No només pel seu silenci davant la invasió d’Efrîn, per exemple, sinó que Alemanya és un dels principals venedors d’armes de Turquia. Europa es beneficia econòmicament dels atacs i les guerres que porta a terme l’exèrcit turc”. La membre de la Plataforma Azadî també remarca els acords que la UE i Turquia han signat perquè aquest país no deixi transitar refugiats cap a Europa. “Especialment Alemanya és un gran aliat de Turquia”, continua Torres, “porta a terme polítiques repressives contra la població kurda dintre de les mateixes fronteres alemanyes, on els kurds així com gent solidària amb la causa kurda s’han enfrontat a multes i fins i tot a penes de presó. L’any passat, Alemanya va prohibir i tancar l’editorial kurda de llibres Mesopotàmia, les banderes del Moviment d’Alliberament del Kurdistan estan prohibides a Alemanya...”.
Davant d’aquesta situació, Torres considera que la societat civil europea també hauria de conscienciar-se i actuar: “Hem de ser conscients que la defensa de Rojava es responsabilitat de totes, més enllà de les fronteres del territori. Des de fa uns mesos existeix la campanya #RiseUp4Rojava que s'encarrega de coordinar les accions de resistència en el marc internacionalista. A Catalunya tenim el Comitè de Resistència Internacionalista (CRI) que durant els últims mesos ha estat organitzant accions tant de protesta com de propaganda per a donar a conèixer la situació al nord i est de Síria i donar a entendre la importància que participem en la defensa i la resistència des de tots el fronts possibles”.