Notícia
La fi de l’Alt Karabakh i el futur dels conflictes no resolts sorgits de la desaparició de l’URSS
La desfilada també tenia com a objecte commemorar la victòria azerbaidjanesa en la Segona Guerra del Karabakh de la tardor de 2020, quan van recuperar més de dos terços del territori que havia estat sota control armeni des de la guerra que va tenir lloc a principis dels anys 90. Dels més de 120.000 armenis que hi habitaven, només n’hi han quedat una vintena, esborrant una presència amb arrels històriques profundes de més 2.000 anys d’antiguitat, davant la permissivitat de la comunitat internacional. També, causant la desaparició d’una identitat local molt marcada i posant en risc la supervivència del dialecte propi que es parlava a la zona, el karabakhi. Vuit antics líders polítics i militars de la República de l’Alt Karabakh van ser detinguts per a ser jutjats per les autoritats de l’Azerbaidjan, un dels estats més autoritaris del planeta. Cal afegir-hi 41 presoners de guerra i sis civils capturats. Es tem també pel futur del vast patrimoni històric i cultural de la regió, com el monestir d’Amaras, un dels temples cristians més antics del món, on el monjo Mesrop Mashtots va obrir al segle 5 dC la primera escola on ensenyava als alumnes l’alfabet armeni que ell mateix havia creat. Les accions contra l’herència arquitectònica i escultòrica armènia perpetrades a les zones del Karabakh que van passar sota control de l’Azerbaidjan arran de la guerra de 2020, o la política d’erradicació portada a terme a l’exclavament de Nakhtxivan entre 1997 i 2006 —queva incloure la destrucció de 89 esglésies, 5,840 khachkars (creus de pedra armènies) i 22.000 làpides a fi d’esborrar-ne la petjada ancestral—, són precedents preocupants.
Entre la normalització de relacions i la possibilitat d’una nova guerra
L’extinció de la República de l’Alt Karabakh declarada el 1991 i l’abolició de la regió que des de 1921 duia aquest nom, i el destí que han sofert els armenis d’aquell territori, són una mostra del retorn de la geopolítica als contorns d’Europa en la seva vessant més crua. El litigi històric s’ha resolt a favor dels interessos de Bakú, però en resten encara les derivades en la dimensió interestatal. La delimitació de fronteres entre les repúbliques d’Armènia i Azerbaidjan i el reconeixement mutu dels respectius límits territorials continua pendent. També caldrà afrontar la qüestió de l’aïllament regional de la República d’Armènia, el qual ha estat mantingut per l’Azerbaidjan i la seva aliada Turquia durant tres dècades, mantenint les fronteres tancades a banda i banda com a represàlia pel control armeni sobre l’Alt Karabakh i les set províncies adjacents. Durant els darrers dos anys, les forces azerbaidjaneses han portat a terme petites incursions militars per a pressionar els armenis a cedir sobre la qüestió del Karabakh, i ara mateix controlen desenes de quilòmetres quadrats de territori de la República d’Armènia segons les fronteres de 1991.
Al centre de la qüestió de la reintegració territorial s’hi troba la possible construcció d’un nou corredor de transport est-oest que connecti l’Azerbaidjan per ferrocarril i carretera amb el seu exclavament de Nakhtxivan i, de retruc, Turquia amb el mar Caspi. La regió de Syunik, al sud d’Armènia, és objecte de desig d’Ankara i Bakú per a la construcció d’aquesta infraestructura estratègica, fins al punt d’haver arribat a amenaçar de portar a terme accions militars en cas que el primer ministre Nikol Pashinian es negués a acceptar que travessi territori sobirà armeni. El govern armeni desconfia de les intencions de turcs i azerbaidjanesos, però alhora considera que podria esdevenir una oportunitat perquè el seu país esdevingui un actor imprescindible en la nova interconnectivitat del sud del Caucas postconflicte del Karabakh. Per això, i per a afegir pressió sobre Erevan, l’Azerbaidjan juga alhora amb l’opció d’optar pel nord de l’Iran com a alternativa, una possibilitat que Teheran veu amb bons ulls. Ambdues variants, especialment la via armènia, són ben vistes també per Moscou, a efectes de generar noves rutes de transport cap a Turquia que evitin travessar Geòrgia.
Aquest estira-i-arronsa en forma d’intercanvi de propostes i declaracions entre Bakú i Erevan va acompanyat d’una batalla pels formats negociadors. Així, mentre les autoritats armènies són partidàries de mantenir una implicació directa dels EUA i la UE per a garantir uns acords equilibrats, el règim d’Ilham Alíev defensa una regionalització de la qüestió, prioritzant el rol de Turquia i Rússia —els dos patrons històrics a la zona— i fins i tot de Geòrgia i l’Iran. La posició de força creixent de l’Azerbaidjan es combina amb el seu desig de rescabalar-se completament pel que considera una humiliació patida a la derrota a la guerra de 1991-1994. La seva voluntat negociadora va sovint acompanyada d’una retòrica armenòfoba que no cessa, i que s’ha consagrat com a element fonamental de la ideologia que ha bastit el règim azerbaidjanès des de fa tres dècades.
Pel que fa al rol de Moscou, la seva inacció davant de les agressions militars de l’Azerbaidjan contra el territori sobirà d’Armènia dels darrers dos anys, i el fet d’haver-se posat de perfil davant de l’ofensiva militar del setembre al Karabakh tot i tenir-hi una força d’interposició desplegada, ha fet volar pels aires el seu paper com a garant suposat de la seguretat d’Armènia. Manté la seva base militar a la ciutat armènia de Gyumri, però el seu gir estratègic proazerbaidjanès és cada cop més evident. Pels armenis, confiar la seva protecció de forma exclusiva a Moscou s’ha demostrat un error fatal pels seus interessos nacionals. Per això, tot i mantenir-hi un vincle estret (té una forta dependència envers Moscou en diversos sectors, entre els quals l’energètic), la relació bilateral pot esdevenir cada cop més conflictiva per la voluntat de domini rus sobre el destí d’Armènia, mentre Erevan comença a dibuixar els contorns d’una aposta exterior més multivectorial, intensificant les seves relacions en l’àmbit de la defensa amb socis europeus com França, i amb asiàtics com ara l’Índia.
Tot i els riscos inherents i les temptacions bel·licistes de Bakú, aquest nou mosaic geopolític probablement esdevindrà una de les característiques configuradores del nou statu quo regional postconflicte. Més tard o més d’hora, haurà de passar irremeiablement per una normalització de les relacions diplomàtiques entre Armènia, d’una banda, i l'Azerbaidjan i Turquia de l’altra, amb una presència més activa de la UE i de l’Iran, i amb Rússia jugant-hi un paper rellevant però cada cop menys protagonista. L’amenaça d’una nova guerra sobrevola, però, l’ambient, i és emprada com una forma de diplomàcia coercitiva per part del règim azerbaidjanès, que deixa entendre als armenis que si les negociacions no avancen, poden tornar a recórrer a la força per assolir els seus objectius polítics.
Horitzons per a Abkhàzia, Ossètia del Sud i Transnístria
La fi de la República de l’Alt Karabakh representa la desaparició del segon estat autoproclamat sorgit de la dissolució de l’URSS, 23 anys després de l’extinció de la República Txetxena d’Itxkèria. Però, mentre una part del sud del Caucas podria estar avançant cap a una hipotètica reintegració, els altres dos conflictes històrics que continuen sense resolució —Abkhàzia i Ossètia del Sud— encara condicionen la geopolítica regional. Precisament, el 6 de novembre passat es va produir el primer mort per arma de foc a Ossètia del Sud d’ençà de la guerra russogeorgiana de 2008, quan tropes russes van matar un civil georgià a la frontera de facto, un fet que va provocar la condemna de la UE i de diversos països europeus. L’episodi va ser conseqüència de la política de fronterització imposada pel govern osseta i pel seu aliat rus, i que continua sent un dels motius principals de tensions a la zona. Aquesta política consisteix a instal·lar tanques de separació i fer-les avançar en determinats indrets per a anar ocupant porcions addicionals de territori georgià, cosa que dificulta o fins i tot arriba a impedir totalment els moviments de la població local d’un sector a un altre. Mentre es manté una pau tensa i hostil, la idea d’organitzar un referèndum d’unió amb Rússia, recuperada per les autoritats locals el 2022, ha quedat de moment en suspens davant de la manca d’interès de Moscou en tant que l’statu quo actual ja li és favorable.
En el cas d’Abkhàzia, el 9 de novembre passat el seu Ministeri de Defensa va fer saltar les alarmes en fer circular una informació segons la qual un grup de 50 sabotejadors s’hauria infiltrat al seu territori per a cometre un acte de terrorisme contra l’aeroport de Sukhumi, la capital, en el que seria l’incident de seguretat més greu des de la guerra de l’estiu de 2008. No es va aportar cap prova sobre el fet, ni sobre les contramesures que suposadament es van portar a terme, i finalment l’episodi va quedar en no res.
Tot això es produïa mentre el parlament de l’autoproclamada república continua els treballs per a sol·licitar la seva adhesió a l’Estat de la Unió, una organització supraestatal formada per Rússia i Bielorússia i que solidificaria les línies divisòries existents. Recentment, el ministre d’exteriors abkhaz ha aprovat noves restriccions per a les ONG occidentals que operen al seu territori.
De manera similar, a l’octubre el president abkhaz de facto Aslan Bzhaniava va anunciar la signatura d’un acord amb Moscou per a l’establiment d’una base naval russa a Ochamchira, a la costa d’Abkhàzia. Les declaracions van provocar una reacció aïrada per part del govern georgià, i el seu ministre d’Exteriors va afirmar que la construcció de la base representaria una violació de la sobirania i la integritat territorial de Geòrgia. En cas d’acabar-se implementant, es podria interpretar com a fruit de la necessitat de Moscou de cercar alternatives per la seva flota del mar Negre que vagin més enllà del port rus de Novorossisk, davant d’unes instal·lacions portuàries a Sebastòpol cada cop més castigades pels atacs balístics i amb drons ucraïnesos. De retruc, reforçaria la presència militar russa a les dues repúbliques autoproclamades, en ampliar la de les dues bases terrestres amb què hi compta.
A diferència del que succeïa amb l’Alt Karabakh, tant Ossètia del Sud com Abkhàzia gaudeixen d’un limitat reconeixement internacional des de 2008, per part de Rússia i de cinc estats més, tots propers geopolíticament a Moscou. Un reconeixement que es completa amb un suport econòmic rus fonamental per al seu funcionament. Tot i que sense reconeixement internacional, és una situació equiparable a la de Transnístria, l’altre litigi no resolt que va esclatar en el context de la dissolució de l’URSS, i el més directament afectat per les dinàmiques derivades de l’agressió russa contra Ucraïna. Rússia compta amb unes 1.500 militars en aquell territori independent de facto de la República de Moldàvia, oficialment com a “forces d’interposició”, i l’economia local se sustenta pels generosos subsidis energètics russos, que permeten mantenir la producció de la seva indústria.
Aïllada territorialment entre Ucraïna i la Moldàvia oficial, sense accés al mar ni connexió terrestre amb la Federació Russa, en diversos moments des de l’inici de l’ofensiva russa el febrer de 2022 Kíiv n’ha tancat els passos fronterers. Entre l’abril i el juny del mateix any es van produir diversos atacs i accions de sabotatge contra edificis públics i antenes de comunicació, que no van ser reivindicats. La situació s’ha estabilitzat i la possible extensió de la guerra a aquest territori és ara molt llunyana. Així i tot, no és ni molt menys aliena als canvis històrics que s’estan produint a la regió.
Amb una relació força pragmàtica amb el govern moldau i amb la presidenta Maia Sandu, durant els darrers anys Transnístria s’ha beneficiat dels avantatges comercials derivats de l’Acord d’Associació de 2016 entre Moldàvia i la UE en termes d’accés al mercat europeu, del qual n’és cada cop més dependent. La mateixa Maia Sandu ha afirmat que no descarta que Transnístria pugui quedar a la pràctica integrada a la UE a certs efectes, tot i mantenir una independència política, si Moldàvia s’acaba adherint a la Unió. Una situació paradoxal, però que podria, de retruc, fomentar una major integració entre Transnístria i la mateixa Moldàvia a través dels fons estructurals i de cohesió, cosa que faria una mica més proper un horitzó de resolució d’aquest conflicte.
L’acceleració del procés d’integració a la UE d’Ucraïna, Moldàvia i Geòrgia és precisament una de les conseqüències múltiples de l’agressió russa contra Ucraïna, reflex de la voluntat d’unes poblacions locals cada cop més europeistes com a reacció a l’agressivitat de Moscou, i d’una UE que vol jugar un paper cada cop més assertiu al seu veïnat oriental. Però, mentre que en el cas de Transnístria, aquesta integració pot comportar certs avenços, una integració de Geòrgia a la UE pot concretar-se d’una forma similar a la que es dona a Xipre pel que fa al seu conflicte no resolt: al nord de l’illa governa un estat de facto fora de la UE a tots els efectes, amb el suport d’una potència exterior (en aquest cas, Turquia), on les línies divisòries estan molt solidificades, també en la seva dimensió ètnica.
Les noves regles de joc a l’antic “pati del darrere” rus
“Hem portat la pau. Hem portat la pau fent la guerra. Penso que això ha de ser avaluat més àmpliament que tan sols a la regió del Caucas. Com es pot aconseguir la pau? A través de la guerra”. Aquesta proclama bel·licista la va fer el president azerbaidjanès Ilham Alíev el passat 6 de desembre en una conferència a Bakú titulada “Karabakh: retorn a casa després de 30 anys. Assoliments i reptes”. En un món caracteritzat per una multipolaritat creixent, les seves paraules són paradigmàtiques en tant que reivindiquen una política internacional basada en la força bruta, en la llei del més fort, i en l’establiment de noves jerarquies regionals.
En aquesta conjuntura canviant i cada cop més inestable, l’afebliment de Rússia és una altra de les conseqüències principals de la guerra a Ucraïna. Els costos militars, polítics, econòmics i reputacionals que li han comportat han reduït la seva capacitat d’exercir poder a les zones que històricament ha considerat el seu “espai d’influència exclusiva”, i on, com a conseqüència, s’ha incrementat la competència geopolítica entre diferents actors. En aquest trencaclosques regional en mutació constant, els conflictes no resolts evolucionen d’acord amb les noves relacions de poder cada cop més conflictives i competitives que es van configurant i amb uns equilibris entre actors la complexitat dels quals augmenta cada dia que passa.