Notícia
Independentisme a Oceania: una nova efervescència?
Bougainville celebra un referèndum d’autodeterminació aquest novembre mentre s’agreuja el conflicte de Papua Occidental amb Indonèsia
Bougainville, el futur membre 194 de l’ONU?
Després d’haver estat ajornat dos cops, és previst que el 23 de novembre de 2019 Bougainville celebri un referèndum d’independència. Prop de 200.000 ciutadans d’aquesta illa del Pacífic hauran de triar entre un règim d’autonomia ampliada —el territori té autogovern dins de Papua Nova Guinea des de 2002— o la secessió.
El referèndum és fruit de l’acord de 2001 entre el govern de Papua Nova Guinea i representants de Bougainville per posar punt final a un conflicte armat iniciat a la dècada de 1980. L’illa ha declarat unilateralment la independència dos cops, sense èxit: el 1975 i el 1991.
Es preveu una victòria clara del “sí” a la independència, però la decisió final correspondrà al Parlament de Papua Nova Guinea, atès que la votació no és vinculant jurídicament.
Els analistes coincideixen a assenyalar que el repte més important, si guanya el “sí”, serà la gestió política de l’endemà. D’una banda, perquè Bougainville necessitarà anys per poder-se dotar de totes les estructures per funcionar com un estat independent viable. De l’altra, perquè Papua Nova Guinea podria decidir-se a negar la independència a Bougainville. No es descarta, en aquest cas, que el govern papú ofereixi a Bougainville un estatus intermedi. Però la negativa a implementar la independència podria conduir a un escenari d’inestabilitat i retorn al conflicte armat.
Papua Occidental: la frontera rebel d’Indonèsia
De les 16.000 illes que formen Indonèsia, la meitat d’una —molt vasta— és l’escenari d’un conflicte de més de mig segle de durada. Els independentistes de Papua Occidental lluiten des de mitjan segle XX contra la integració del seu país dins del gegant insular, i denuncien un procés continuat de colonització i espoliació dels recursos naturals per part del govern indonesi. El conflicte ha fet entre 100.000 i 500.000 morts, la majoria civils papús: és difícil especificar més, atès que Indonèsia hi restringeix l’accés de periodistes i investigadors. La integració a Indonèsia ha deixat els papús en minoria demogràfica en diverses parts de l’illa, davant l’arribada de persones provinents d’altres llocs del territori estatal.
[Més dades de fons sobre Papua Occidental en aquesta fitxa.]
Des de mitjan agost, diverses ciutats i pobles de Papua Occidental són l’escenari de protestes renovades per part de manifestants papús, que denuncien el racisme de policies, militars i civils indonesis contra ells i reclamen l’autodeterminació del seu país. Les protestes, prohibides per la policia, han derivat en actes violents. Hi ha més de 30 morts i centenars de detinguts. Segons el cap de la policia indonèsia, Tito Karnavian, la majoria dels morts són indonesis, cremats en edificis incendiats pels manifestants. En un altre incident, almenys sis manifestants haurien mort pels trets de la policia, així com un agent. Organitzacions papús parlen de més de 60 persones mortes, amb moltes víctimes civils papús.
Benny Wenda, líder Moviment Unit per l’Alliberament de Papua Occidental (ULMWP), ha reclamat de nou des de l’exili que Indonèsia accepti la celebració d’un referèndum d’independència. “En canvi”, denuncia Wenda, “Wiranto [ministre coordinador de Seguretat, Política i Lleis del govern indonesi] està formant milícies, intentant enfrontar els colons indonesis a Papua Occidental contra nosaltres, exactament com va fer a Timor Oriental”.
Nova Caledònia: segona oportunitat el 2020
Tothom donava per fet que el “no” a la independència aconseguiria un gran resultat al referèndum celebrat el novembre de 2018 a Nova Caledònia. A l’hora de la veritat, però, la votació va ser relativament ajustada, i més del 43% dels votants van manifestar-se a favor d’independitzar-se de França. El resultat va esperonar el moviment independentista, a qui l’Acord de Nouméa atorga el dret de forçar la convocatòria d’uns altres dos referèndums: el primer, el 2020, i el segon, el 2022.
[Més dades de fons sobre Nova Caledònia en aquesta fitxa.]
Ara crida l’atenció que la gran majoria de diputats —tant independentistes com unionistes— del Congrés de Nova Caledònia estiguin a favor de celebrar el referèndum de 2020. Els primers, perquè pensen que poden retallar la diferència i guanyar-lo. Els segons, perquè creuen que les persones que es van abstenir el 2018 eren unionistes i confien a mobilitzar-les per aconseguir un “no” rotund.
Tokelau: un microestat al bell mig del Pacífic?
Tokelau és un territori dependent de Nova Zelanda, format per tres atols habitats per tot just 1.500 persones. Fa dècades que resta pendent la descolonització del país: els anys 2006 i 2007 es van celebrar dos referèndums consecutius sobre la conversió de Tokelau en un estat lliure associat a Nova Zelanda, com ja ho són les Illes Cook i Niue: un estatus molt proper a la sobirania plena. Calien dos terços de vots favorables, però en la primera votació el “sí” es va quedar al 60% i a la segona, al 64%.
La llacuna de Nukunonu, un dels tres atols de Tokelau. / Imatge: CloudSurfer @ WikipediaMentre no s’acorda un sistema polític definitiu, cada atol es governa amb la seva pròpia institució tradicional (el Consell d’Ancians) i, per als afers d’àmbit nacional, existeixen un govern i un Parlament (el Fono General) amb capacitat legislativa sobre els tres atols.
En una visita a Tokelau aquest 2019, la primera ministra neozelandesa, Jacinda Ardern, ha renovat el compromís de Nova Zelanda de donar suport a la petita nació a construir les estructures administratives necessàries per esdevenir un estat, si aquest és el desig dels illencs.
Chuuk, o el debat sobre l’independentisme en una federació
Chuuk, un dels quatre països membres dels Estats Federats de Micronèsia, debat des de fa anys la possibilitat de separar-se’n i constituir-se com a república independent, davant la percepció local que la federació el margina econòmicament. El 2015 va convocar-se un referèndum que es va ajornar en el darrer moment. El govern de Chuuk el va tornar a convocar per a 2019, però de nou el va suspendre.
Vinculat a aquests ajornaments hi ha el debat sobre si la celebració del referèndum és constitucional o no. Els partidaris de la independència diuen que sí perquè la Constitució federal no ho prohibeix explícitament, mentre que els contraris rebutgen aquesta interpretació i recorden que el text recull “l’obligació” dels estats “de promoure els principis d’unitat”.
Micronèsia rep un subsidi anual i una sèrie de serveis públics dels Estats Units a canvi de cedir l’autoritat en l’àmbit de defensa a Washington. L’ambaixador dels Estats Units, Robert Riley, ha avisat que Chuuk perdrà aquests beneficis si se separa de Micronèsia. La Xina podria omplir el buit econòmic.
Altres casos: de Rapa Nui a Hawaii
Els cinc casos presentats són alguns dels més destacats actualment, però al llarg de l’amplíssim espai geogràfic d’Oceania n’hi ha d’altres que toquen aspectes essencials de la sobirania. Des de fa dècades, els partits independentistes de la Polinèsia Francesa reclamen un procés de descolonització i un referèndum d’independència. Inscrita des de 2013 a la llista de l’ONU de territoris no autònoms, el seu procés avança amb lentitud.
Més al sud, a l’illa de Pasqua —que fa poc ha recuperat oficialment la denominació autòctona de Rapa Nui— el debat de la sobirania és ben viu a la política insular. L’alcalde de l’illa propugna un procés d’autodeterminació guiat per l’ONU que doni als illencs l’opció de triar entre l’autonomia dins de Xile o la independència.
A Hawaii, una part del moviment indígena continua denunciant la il·legalitat de l’annexió als EUA al final del segle XIX. Una altra part reclama drets culturals, econòmics i socials i, potser, un sistema d’autonomia indígena dins de la federació nord-americana.